Gestos d'amor

"Prefereixo la meva neutralitat de no molestar. Encara que només sigui això, no molestar. Com els xinesos, que no s'integren però almenys no ens toquen els collons. Però en realitat això tampoc no acaba de ser. És mediocre"

Fins ara sempre havia pensat que n'hi havia prou amb no restar. Així, el meu propòsit principal a l'hora de relacionar-me amb les persones i amb el món en general ha estat el d'anar per la vida sense fer mal. No fer mal és molt important, i quan dic no fer mal vull dir no fer-li mal a ningú. Ni a la gent que estimes ni a la que t'importa un pito. Per no ser mala persona s'ha de ser bona persona amb tothom. Doncs jo diria que me n'he sortit prou bé, i per compensar la meva falta de modèstia reconeixeré que és una fita que no m'ha costat gaire esforç d'acomplir. Totes les opcions que he tingut de perjudicar els altres -per venjança o senzillament per interès propi- no només no les he preses sinó que ni tan sols he tingut la temptació de prendre-les -de la mateixa manera que mai no se m'acudiria veure els ganivets de casa com a armes. En canvi, hi ha persones que fan veritables esforços per corregir-se i no endur-se pel davant tot allò que els calgui -que és el seu impuls primer-, i hi veig un mèrit lloable, en aquest intent de millorar-se. Al cap i a la fi, no triem els nostres defectes, i per tant no només són ells els que ens defineixen sinó també la voluntat amb la que procurem rectificar-los. És per això que últimament penso que, com que m'és tan fàcil ser una enemiga del tot inofensiva, hauria de començar a fer coses boniques per allò que estimo. Perquè no ho he fet gaire, això. Potser perquè qualsevol gest d'amor es fa amb la voluntat de poder-ne rebre un altre a canvi -i qui digui el contrari és un mentider- i jo me'ls estalvio precisament perquè no necessito rebre aquest amor dels altres. O si més no, ho necessito menys que la majoria de la gent. Però a mida que et fas gran i les teves relacions comencen a ser més complexes, entens que no tot ho pots sotmetre a les teves pròpies regles. La vida se't va tornant més exigent -de fet de quina altra manera podria ser?- i tu has d'aprendre a modificar-te per no quedar-te enrere.

De vegades els gestos d'amor són detalls molt fàcils de fer, i potser seria aquesta la forma de pagar el deute que tinc amb les meves virtuts involuntàries. És fer trampa excusar-se en tot allò que tenim de bo per no esforçar-se en millorar tot allò que tenim de dolent. I a mi ja no em val pensar que no li he fet mai mal a ningú. Fins ara sí, i he viscut com si estigués en una d'aquelles botigues amb figuretes de cristall on la mare et deia: "No toquis eh". No he trencat res però ha faltat amor en gairebé tot el que he fet. En canvi hi ha gent que sempre és generosa amb allò que estima, persones i idees. El món avança gràcies a aquesta gent que suma i compensa els actes dels que resten. També és veritat que molta gent fa el bé per desfer el mal que està fent per una altra banda. I això no és. Prefereixo la meva neutralitat de no molestar. Encara que només sigui això, no molestar. Com els xinesos, que no s'integren però almenys no ens toquen els collons. Però en realitat això tampoc no acaba de ser. És mediocre. "Vailet no siguis anarquista i vés a la conquesta de l'honor més alt". El compromís pel 2009, doncs, muscular la generositat, entrenar els gestos d'amor amb els que podria ajudar els meus.

Això d'escriure té un punt molt pelut. Fas la teoria d'allò que et cal fer i llavors t'atabales en veure totes aquelles pàgines que has de posar en pràctica. Si la llista del súper la fas molt llarga, llavors potser no hi vas perquè et fa mandra pensar en totes les bosses que hauràs de carregar després.




Comentaris

envia el comentari