GUERRES PREVENTIVES CONTRA EL CATALÀ

"La realitat és diàfana i el cas és que el català no s’imposa de forma obligada enlloc"

Aina Castillo, diputada del PP balear, va criticar ahir dimarts l’esborrany del decret que prepara el govern de les Illes i on es considera un requisit el coneixement del català per poder accedir a una plaça a la sanitat pública. “Els pacients demanem que ens curin amb els millors coneixement tècnics possibles i és relativament poc important l’idioma en què ens atenguin”, va dir la senyora diputada, que tampoc va deixar escapar l’ocasió per preguntar al conseller de Salut, Vicenç Thomàs, si considera que estipular el coneixement del català com un requisit millorarà la qualitat del sistema sanitari a les Illes. És allò de la preocupació preventiva per possibles drets vulnerats dels ciutadans abans fins i tot que res hi apunti. És una espècie de guerra preventiva que als nacionalistes espanyols els agrada de lliurar recurrentment contra el català. És aquell posar-se la vena abans que la ferida que sempre troba el català com a rendible boc expiatori. El català és un caprici de rics, una obsessió separatista i està clar que no val per ensenyar matemàtiques. Així de troglodites són els seus arguments. I en aquest camí (anti)argumentatiu, sovint es fa servir d’espantall la preocupació pels drets dels castellanoparlants. Però parin atenció que en el cas que ens ocupa aquests mai no es veurien amenaçats segons un esborrany de llei que no nega cap dret, perquè no nega a ningú el de ser atès en castellà, sinó que busca garantir-ne un altre, el dels catalanoparlants que voldrien poder ser atesos en la seva llengua.

A Catalunya és obvi que ningú no es pot sentir mai discriminat enfront de cap institució pública perquè no hi rebi interlocució en castellà. En l’esport del canvi del català al castellà, a Catalunya seríem potència mundial a nivell olímpic. Per aquest flanc, doncs, no cal patir. Però el cas és que això a l’inrevés no passa igual. I molt menys a les Illes Balears, que a diferència del que passa a l’Estatut valencià, té reconegut el català com a llengua pròpia. Però la realitat és diàfana i el cas és que el català no s’imposa de forma obligada enlloc. Una altra cosa és que n’hi ha que voldrien que l’opció de tria no existís i no distragués el personal. És el cas de la senyora Castillo i del seu partit. I no saben prou bé quin goig que em fa veure que aquestes brutes guerres preventives les han de defensar des de l’oposició.




Comentaris

envia el comentari