LA POLÍTICA INTERNACIONAL DE ZP

"Allò que el president Zapatero ha demostrat en el temps que fa que ocupa la Moncloa és la seva escassa capacitat estratègica per bastir aliances productives a nivell internacional"

Encara recordo quan el juny passat José Blanco (poc lluït hereu d’Alfonso Guerra a la vicesecretaria general del PSOE) va deixar anar aquella perla que venia a dir que si no s’havia pronunciat abans públicament en favor de Barack Obama era perquè en realitat tothom qui el coneixia sabia que aquest era el seu candidat, però sobretot perquè no havia volgut “interferir” en el procés de primàries que enfrontava el senador d’Illinois i Hillary Clinton. Xarlotades d’aquestes dimensions a banda, totalment anecdòtiques i disculpables o no sempre en funció de qui les verbalitzi, el cert és que Zapatero preferia Obama. I tan és així que molt s’ha estat de dir-ho en públic. Tot un gest de complicitat i d’afecte, sobretot si tenim present que gairebé tots els candidats a qui ell en el seu dia va donar suport van acabar força malament.

L’any 2004 havia manifestat el seu suport al demòcrata John Kerry, i George W. Bush el va arrasar. Va donar suport a Gerhard Schröder, i Angela Merkel es va imposar. Ségolène Royal va córrer la mateixa sort quan Zapatero va acompanyar-la fins i tot en un dels seus mítings en la campanya que la va enfrontar a Nicolas Sarkozy. I el cas és que, ull clínic miop a banda, allò que el president Zapatero ha demostrat en el temps que fa que ocupa la Moncloa és la seva escassa capacitat estratègica per bastir aliances productives a nivell internacional. Perquè aquests líders guanyadors que Zapatero va contraprogramar en el seu dia han acabat passant factura a l’Estat espanyol. I per això ara no és correcte dir que és només per culpa de Bush que Zapatero (i per tant l’Estat espanyol) no serà a la cimera internacional contra la crisi. Perquè és obvi que el president nord-americà hi ha tingut molt a veure, però també és ben cert que en tot plegat hi ha tingut molt a veure igualment una política internacional de Zapatero que el manté desatès d’aliats potents fins i tot a Europa.

I això no li ho va fer Aznar com tampoc no pot esperar que ara Obama li ho solucioni unilateralment. Perquè s’ho ha fet ell tot sol o a molt estirar amb l’ajut inestimable d’un Miguel Ángel Moratinos que algú m’hauria de fer un croquis per indicar-me què pinta exactament en un càrrec que inexplicablement ocupa des de fa més de quatre anys. I d’aquí no s’hi surt amb un resultat electoral als EUA, sinó amb un canvi de rumb en política internacional que ha d’impulsar el propi Zapatero. I ja triga.




Comentaris

envia el comentari