Amb els pares

"Ho veus, filla meva -va dir-me sense mostrar cap sorpresa, com si no hagués dubtat ni un sol segon que allò havia de passar- depenen de nosaltres moltes més coses de les que ens pensem"

Quan els meus pares encara estaven junts, els trajectes en cotxe eren tensos com una goma de pollastre a punt de rebentar. En un espai tan reduït i indefugible, el morbo d'enfadar-se prenia més força que mai. Els nervis se'ls hi marcaven a la pell -fina i inflamable com un paper de fumar- com les costelles a un avi famèlic. Sempre tenien un retret a flor de llavi, una mala cara que esperava la provocació com una bala impacient a la pistola d'un boig. La convivència fa que de vegades et faci ràbia qualsevol petit detall de l'altre, potser un sol gest, una postura determinada, una manera de menjar. Ara que ja fa uns pocs anys que s'han separat i que tot va la mar de bé, la prova del cotxe la superen amb molt bon humor. La música ja no tapa els silencis elèctrics sinó que acompanya les converses amables, i fins i tot, divendres, anant a una casa rural on ens hi esperava tota la família, van permetre's el luxe d'equivocar-se de carretera sense que això provoqués acusacions mútues entre pilot i copilot. Ben lluny d'això, van donar-li la importància que tenia, és a dir cap. També van posar-se d'acord en una cosa que jo no hagués dit mai que pensessin. Una idea molt zen que grinyola entre el seu escepticisme atroç. Han llegit un llibre que a mi em sona a manual d'autoajuda, El Secret, i es veu que se l'han cregut. Diuen que si realment desitges una cosa amb molta intensitat i de veritat hi tens fe podràs aconseguir-la, i no només perquè la voluntat t'hi acabarà portant sinó també perquè l'esperança et farà desprendre unes ones d'energia positiva que rebotaran contra l'univers i que et retornaran en forma de bona fortuna. Em quedo parada, perquè ells són ateus a més no poder, i encara que me la vulguin revestir de física quàntica, aquesta és la idea més propera a la de Déu que els he sentit dir mai. Ho neguen de totes totes, diuen que no hi té res a veure, que tota la parafernàlia que hi ha muntada al voltant de qualsevol religió és una enganyifa, i que en canvi tota aquesta teoria de l'univers es basa en observacions científiques. Entre els dos em deixen anar el discurset. "Oi que fa un temps els homes tampoc no s'haguessin pogut creure que la veu i la imatge tenen la capacitat de volar d'un lloc a l'altre? I mira ara! La física se'ns amaga, però existeix i ens influeix. En canvi, digues-me una sola cosa que hagi dit qualsevol religió i que hagi estat mai a prop de poder ser demostrada. No n'hi ha cap perquè tot van inventar-s'ho del no-res. Per què Catalunya és tan lluny de la independència? Doncs perquè en realitat gairebé ningú no se la creu, i així no es pot anar enlloc. Primer perquè si vas a la guerra pensant que perdràs és impossible que lluitis prou bé com per guanyar, i segon perquè l'engranatge universal no et pot afavorir si tu només li projectes pessimisme". Jo esclato a riure pensant que s'han begut l'enteniment i sospito que es donen la raó l'un a l'altre en un exercici de complicitat que pretén evitar la més mínima desavinença. Tot i així, prefereixo que comencin a dir coses estranyes que no pas que discuteixin per qualsevol nimietat.

Arribem a la masia molt contents, és tota per a nosaltres. L'àvia em petoneja i m'amanyaga, i com sempre, em diu que cada dia que passa estic més guapa. Sort en tinc d'ella. Sopem els 18 -per una cosa o una altra mai no podem reunir-nos els 22-, i hi ha gresca, castanyes, panellets, tot molt català, fins i tot el fet que l'empleada dels masovers és sudamericana i tothom li parla castellà, la nena diu el vers, adults i adolescents van sortint dissimuladament per anar a fumar sense que ningú no els vegi, algun crit entre germans, el cava que s'escalfa i jo que vaig al poble amb els meus cosins amb l'encàrrec de fer de vigilant. Pobra de mi. Dissabte anem tots als aiguamolls de l'Empordà. Fantàstics. Des d'un dels miradors veiem una bandada d'ocells que jauen a terra. "Que bonic seria si es posessin a volar", li dic al pare. "Confia-hi de debò i ho faran". Li contesto amb una ganyota descreguda i ell comença a fer el ximple per fer-me riure, aclucant els ulls i contraient la cara com si estigués concentrant-se per aconseguir el favor universal. I miracle! "Ho veus, filla meva -va dir-me sense mostrar cap mena de sorpresa, com si no hagués dubtat ni un sol segon que allò havia de passar- depenen de nosaltres moltes més coses de les que ens pensem". El camí de tornada a Barcelona, com era de preveure després de tot un cap de setmana junts, va ser més complicat que no pas el d'anada. No van discutir però tampoc no els hi va faltar gaire. En el fons, tota confiança en la metafísica acaba reduint-se a una entelèquia, perquè al final, sempre ens acaben vencent les entranyes.




Comentaris

envia el comentari