LA SANGONERA SOCIALISTA

"És possible que l'especificitat dels nostres problemes autòctons ens hagi col·locat una ullera territorial molt definida que hagi evitat que ens diluíssim en el magma de la globalització"

Dijous vaig anar al lliurament del Premi Periodístic de la Fundació Catalunya Oberta, que enguany ha estat atorgat a Frank Schirrmacher, l'editor del diari Frankfurter Allgemeine. Va parlar de la crisi amb aquell rigor teutó que sempre transmet tanta credibilitat. D'entre altres coses va explicar que, malgrat la globalització, encara segueixen havent-hi problemes regionals, i que per tant, és possible adoptar solucions específiques que ajudin a superar la crisi d'una manera més efectiva. En fi, que no hi ha una farmaciola universal sinó que cadascú haurà de fer-se-la a mida. Així, les societats fortament arrelades com ara la catalana -va dir Schirrmaker- seran les que ho tindran més fàcil. Sí que és possible que el fet que Catalunya no tingui un estat propi i que estigui condemnada a un etern conflicte d'interessos amb Espanya, hagi acostumat la societat catalana a dissenyar remeis casolans per lidiar els seus mals endèmics; és possible que l'especificitat dels nostres problemes autòctons ens hagi col·locat una ullera territorial molt definida que hagi evitat que ens diluíssim en el magma de la globalització; d'acord, però el problema rau en què la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona no tenen en compte per res la tipicitat catalana. En una nació amb uns forts sentiments identitaris no pots arraconar la cultura pròpia en favor de la veïna; en un codi civil primer-mundista no hi pots establir per llei que els homes i les dones hagin de repartir-se les feines domèstiques al 50% (!?); a uns ciutadans cada cop més empobrits pel robatori estatal que pateixen no pots asfixiar-los encara més a cops de multa en nom del civisme; a una societat històricament emprenedora no pots tallar-li les ales amb una burocràcia que et demana mil llicències per fer qualsevol activitat. D'acord que Espanya ens costa molts diners, però la solució no és sagnar-nos encara més sinó administrar millor el poquet que ens queda, fer fora tots els funcionaris que no serveixin per a res i sobretot no posar tants impediments a les iniciatives de la gent que té empenta. A Catalunya i sobretot a Barcelona, respires i et cobren, camines tres passes i ja t'exigeixen permisos. Uns permisos que costen diners, naturalment, perquè aquí ja no és gratis ni el julivert. Un amic empresari em deia l'altre dia que ambdós governs no saben fer res de ben fet excepte dues coses: controlar-te i perseguir-te. "Són boníssims, riu-te'n de la Gestapo. Tens els valor de muntar una empresa en aquests temps tan difícils i l'únic que fan és dubtar de tu i posar-te traves". També va explicar-me, a mode d'anècdota, que té tres llicències fiscals domiciliades en un mateix despatx i que li fan pagar el servei d'escombraries tres cops. Tres escombraries per un sol despatx! Diu que això a Espanya no passa, que només passa aquí, on estan obsessionats en recaptar, recaptar i recaptar per poder pagar els 260.000 euros anuals que costa el manteniment del blog del senyor alcalde. És que és tot. La grua de Barcelona és la més cara de l'estat, has de pagar 140 euros independentment de la multa que t'hagin posat. Si ja és frustrant que t'estafin els de fora encara ho és més que a sobre et robin els de casa. Potser sí que, com deia Schirrmacher, la societat catalana és arrelada i per tant té unes eines que s'ajusten molt bé a la seva orografia nacional, però és que si ens segueixen manant els socialistes acabarem sent uns morts de gana. A base de garrots potser esdevindrem unes persones súper guais i mega cíviques, d'acord, però no tindrem diners ni per comprar una bicicleta de segona mà.




Comentaris

envia el comentari