L’ESPECTACLE DE LA CRISI

"Tinc companys de promoció que són corresponsals, així que entenc com pot arribar a ser de dur el seu dia a dia"

Ahir veia al Telenotícies Nit una informació del corresponsal a Israel, Pepe Garriga, sobre la traducció de llibres a l’hebreu. El reportatge, no cal dir-ho, aportava més aviat poc. Hi ha mil coses al món que segurament necessitarien de la nostra atenció amb major prioritat que això. Però immediatament després d’aquest primer pensament, vaig reflexionar en clau de professió periodística. Tinc companys de promoció que són corresponsals, així que entenc com pot arribar a ser de dur el seu dia a dia. Depenen d’allò que des de Barcelona els vulguin “comprar”, així que ho han de provar posant-hi molta imaginació i moltes hores. Finalment acostuma a sonar la flauta i a la redacció central “compren”. Però què “compren”? I més concretament, què compren en temps de monopolis informatius? És a dir, què passa quan una notícia es posa de moda, els mitjans hi destinen més hores que a qualsevol altra cosa i més pressupost, càmeres i periodistes que a cap altre front? Què passa amb la resta del món, amb la resta de l’actualitat? Doncs bàsicament que sembla que no existeixi. Cal que sigui de complement, que no eclipsi l’estrella principal.
Ara el mitjans, ens enquadren (o ens emmarquen, com diria George Lakoff) un món on sembla que només hi hagi crisi. Els mitjans només fan que parlar d’economia, fins i tot quan en la majoria dels casos s’hi posen poc acuradament, tot i que per descomptat de forma emfàtica. A l’Iraq sembla que ja no hi ha morts, que entre Israel i Palestina ja no hi ha tensió... i així amb molts altres fronts que ara ningú ja no “compra” perquè tenen excedent de producció sobre una crisi que manté l’atenció dels receptors. De passada també els alarma amb un bombardeig de dades que els cauen de forma indiscriminada matí, tarda i nit. Però això ja són danys col•laterals. I l’espectacle continua perquè ens han dit que així ha de ser.




Comentaris

envia el comentari