FE, ESPERANÇA I CARITAT

"Carrera era un bisbe de veritat, especialment si atenem a l’arrel grega del mot (epískopos), que és sinònim de vigilant i de protector"

Corria l’any 1994 i servidor tenia uns setze anys. A les meves mans va caure un llibre, Del postconcili al postprogressisme, de mossèn Joan Carrera. Un any abans m’havia cruspit amb ganes un altre llibre seu: La canya esquerdada. Dos llibres, aquests, que trobo imprescindibles per a una aproximació a la fe popular i a un progressisme molt arrelat a casa nostra i que no té res a veure amb el dels progressistes oficials que han utilitzat i malversat el mot per viure’n a plaer durant dècades. Carrera, de Cornellà, havia treballat a peu d’obra als barris més populars. I coherent amb la seva fe cristiana havia treballat per la seva comunitat (per la seva ekklēsía), evidentment a Catalunya i en els anys que li va tocar viure més activament, amb un front d’actuació sempre posat al servei de la reconstrucció nacional. Tenia aquella autoritat dels que la guanyen per mèrits propis, sense regals, sense concessions a les intrigues de saló. Els arquebisbes a qui va auxiliar així li ho reconeixen malgrat tot. Malgrat que parlava clar, sense embuts, i tot se li entenia. Potser precisament per això no el feien lluir gaire. I ell que no en tenia cap ambició especial, no va maldar per un major protagonisme que hauria estat del tot merescut i gratificant per a molts fidels.

Al seu llibre sobre el postprogressisme, el mateix Carrera escrivia: “De vegades les actituds receloses de la jerarquia, palesades en la cautela amb què adverteixen dels perills d’error i en una certa política eclesiàstica entela la vàlua de figures eximies que impulsaren un gran moviment d’encarnació de la fe en el món modern”. Ell apuntava com això havia passat especialment a Catalunya. I de fet ell va patir-ho en primera persona. Però no per això va defallir mai. Hi insistia. Mai va deixar de creure-hi, amb fe, esperança i una caritat que practicava fins i tot amb aquells que haurien pogut fer-ho i però mai no l’escoltaren prou. Avui l’enterren. L’acompanyaré junt amb molts altres. Sempre l’havia volgut conèixer i no va poder ser. Però aquest cap de setmana l’he rellegit i m’hi refermo: Carrera era un bisbe de veritat, especialment si atenem a l’arrel grega del mot (epískopos), que és sinònim de vigilant i de protector. Sempre va ser vigilant respecte del món real que l’envoltava. I protector va ser-ho amb tothom, fins i tot amb aquells que a ell no el van protegir mai com es mereixia. No va ser arquebisbe, però va clavar la feina de bisbe auxiliar. Ell exercia amb aquest “cognom” del càrrec com cap altre ho ha fet a casa nostra. Descansi en pau, mossèn Carrera. No es feia veure gaire, però la seva absència es deixarà notar a l’Església catalana i a uns quants racons del país.




Comentaris

envia el comentari