L’ÀNEC COIX

"En l’argot que es fa servir a nivell polític als EUA, Bush és ja un president sortint que té ben bé els dos peus fora de la Casa Blanca"

Qui estima George Bush? Algun voluntari? No. Silenci. Ni els seus no en volen saber ja gaire res. John McCain no va voler ni tan sols que Bush fes acte de presència en la seva proclamació oficial com a candidat a la presidència dels Estats Units, i ara els congressistes (molts de republicans entre ells) li donen l’esquena quan presenta, a la desesperada, un pla de “rescat” d’una economia nord-americana que ell mateix ha ajudat a deixar per terra. Ningú vol enfangar-se davant els seus electors, i encara menys fer-ho de la mà d’un president que ja no aporta res més que problemes i mala imatge. És un “ànec coix” de cap a peus. És a dir, en l’argot que es fa servir a nivell polític als EUA, Bush és ja un president sortint que té ben bé els dos peus fora de la Casa Blanca. Però per a major desgràcia d’ell, de la resta dels seus conciutadans i de la resta del món que en pateix les conseqüències, Bush és això (un “ànec coix”) però a més assumeix aquest rol en les pitjors circumstàncies i amb la seva targeta de crèdit polític exhaurida des de fa moltíssim temps. Així doncs, ara que més es necessita que “l’home més poderós del món” actuï, ens trobem que l’individu a qui li ha tocat assumir-ne les funcions no n’és capaç. I no només perquè el seu “cervell” (Karl Rove) va deixar-lo sol al Despatx Oval fa poc més d’un any. Sobretot perquè la seva incapacitat hi ha estat sempre i el context no ha pogut més que posar-ho en evidència. Barack Obama i McCain són tota una altra cosa. Aquests dies han estat (com a mínim en públic) a l’alçada d’allò que s’esperava d’ells. Han sabut posar-se al costat de l’“ànec coix”. La foto no ha tingut final feliç i en aparença no els sumarà gaire res de positiu. Però com a mínim aporten perspectiva de canvi. Passi el que passi, guanyi qui guanyi, Bush quedarà enrere. I amb un nou president, d’aquí a poc, potser arribarà la remuntada perquè ja no haurem de dependre d’un “coix” que ens lideri.




Comentaris

envia el comentari