SER ‘PERICO’

"Herències familiars o hipoteques emocionals al marge, ser de Barcelona, agradar-te el futbol i no ser del Barça mai no ho he acabat d’entendre si en aquesta decisió de militància esportiva no hi influeix una important component anti. En aquest cas, anti-Barça"

No vull estirar més com un xiclet l’afer lamentable de les bengales que va rebentar dissabte passat el derbi entre Barça i Espanyol. Ja se n’ha parlat moltíssim. Segurament massa i tot pel que mereixen els Boixos. Però com que l’incident encara cueja no puc evitar de fer una reflexió que trobo que ve a tomb, evidentment, amb tots els respectes als seguidors de l’Espanyol, d’entre els quals compto amb bons amics. I és que el postpartit del Barça-Espanyol de fa quatre dies m’ha recordat una pregunta que m’he fet més d’una vegada: què descriu sobretot l’espanyolista futbolístic? Què descriu, de base, ser perico? Jo ho tinc força clar: ser anti-Barça. Perquè, herències familiars o hipoteques emocionals al marge, ser de Barcelona, agradar-te el futbol i no ser del Barça mai no ho he acabat d’entendre si en aquesta decisió de militància esportiva no hi influeix una important component anti. En aquest cas, anti-Barça. No dic que això sigui el tot que expliqui perquè algú és aficionat a l’Espanyol, però sí que estic convençut que n’és part indissociable. No conec ni un perico amb simpaties culés, i a l’inrevés sí. És només una dada de les moltes que em refermen en aquesta convicció.

Ara la sibil·lina però irritant gestió que l’Espanyol ha fet de l’espectacle horrorós de dissabte al seu estadi ens n’aporta una nova mostra. De qui és la culpa primera de tot el que va passar? Evidentment, dels quatre (o cinc) tarats que van anar a desfogar les seves frustracions personals en públic i jugant amb el físic dels altres. Però després, immediatament, del club que no va controlar l’entrada a l’estadi d’aquests individus i del seu particular equipatge. “Això és molt difícil de controlar”, deia un responsable espanyolista com justificant-se. I a ell li hauríem de respondre que igual de difícil és per a la resta de clubs i, per sort, espectacles com aquests a la nostra lliga són comptats. Els de la junta de Daniel Sánchez-Llibre van espolsar-se les culpes també mirant d’esquitxar els Mossos. Però la rematada final, la cirereta, els va sortir de l’ànima en assenyalar els jugadors del Barça. Fins i tot van plantejar-se de denunciar-los, tot i que finalment no ho faran. I jo em pregunto: estan segurs els senyors de l’Espanyol que els jugadors culés van anar a celebrar el gol “només” amb els Boixos? No seria que per on estaven aquests també hi havia d’altres, aficionats modèlics potser, que duien samarretes del Barça i que amb el gol van saltar i celebrar com la resta? Segurament. Però i a l’Espanyol què? La qüestió era empastifar al Barça. El cas era compartir la culpa. Que els blaugranes no sortissin indemnes del sarau. Era massa dura la realitat d’haver de perdre en l’últim minut, de no fer la feina que tocava amb els assistents a l’estadi, i a més haver de quedar en evidència solitàriament. Massa dur. Sobretot perquè al davant hi tenien el Barça.




Comentaris

envia el comentari