BASCOS I CATALANS

"No pots dir que lluites a favor de la llibertat i després ignorar-la quan no és la teva, la que està en joc"

Cada cop que al País Basc hi ha gresca, a Catalunya tothom surt a respectar molt les seves iniciatives -fantàstic- però sempre se sent la cançoneta que diu que les dues nacions tenen realitats molt diferents. Com si això tingués res a veure amb la llibertat. A la Segona Guerra Mundial els Aliats van lluitar plegats en contra d'una mateixa idea i tant eren les especificitats que els motivaven. Els atacs que reben els bascos són els mateixos que rebem nosaltres i és això el que hauria de comptar. Importa que compartim l'adversari, aquesta democràcia espanyola tan atrofiada, tan mesquina, aquesta estafa de Tribunal Constitucional on 12 persones tenen el poder de rectificar o de prohibir allò que vota el parlament o el poble d'un territori. Tota la resta són detalls que no haurien d'eclipsar la quimera final comuna, el dret de decidir on i de quina manera tenim ganes de viure. En canvi, tot es fa com si les dues nacions anessin a llocs diferents. Perquè als bascos deixa'ls anar, també. Tant que se'ls admira des d'aquí però bé que quan els interessa no s'estan d'etzibar-nos un bon cop de colze. Com que el finançament ja el tenen històricament arregladet, als catalans que ens bombin. Va passar quan li van salvar la cadira a Magdalena Álvarez i tornarà a passar quan li salvin els pressupostos a Zapatero. Per a ells no van comptar les destrosses que ens va ocasionar la pèssima gestió espanyola i no comptarà que se'ns doni un sistema de finançament il·legal. No pots dir que lluites a favor de la llibertat i després ignorar-la quan no és la teva, la que està en joc. I mira, quan de tant en tant li fas de Ramoneta al teu macarró, després no tens cap dret a queixar-te si et tracta de puta. Aquestes ajudes tàctiques que els bascos regalen als socialistes no només són cretines sinó que van en contra dels seus objectius nacionals. Primer perquè els socialistes no els hi tornen els favors com haurien, i segon perquè si el sobiranisme no sap arreplegar-se i definir-se com un bàndol sòlid -i de moment és vaporós i goteja per tot arreu- no tindrà res a fer en contra del tanc espanyol. Necessitem alguna cosa més que el Galeuscat, que és una cosa que cada cop que es reuneix l'única notícia que proporciona és que s'ha reunit i prou. Ens cal alguna cosa més que aquesta paròdia, un compromís real on les victòries i les derrotes siguin compartides igual que ho és l'anhel de llibertat. I és que si els tambors sonen alhora, llavors criden més fort, "vaixell que plores igual que plora el meu, infla les veles que anem al mateix port".




Comentaris

envia el comentari