EL MINISTRE NO FA LA COSA

"Així Unió guanya presència, però sobretot així els socialistes miren de desgastar el seu gran adversari: CDC (i amb el pack, CiU)"

Era de preveure. Unió enfila camí cap al seu 24 congrés, i comença el soroll. Una altra cosa hauria estat sorprenent. I no perquè als socialcristians els convingui fer-se veure ni que sigui a base d’esbatussades amb els seus socis de Convergència. Sinó sobretot perquè els convé als altres. Concretament al tripartit. I molt especialment al PSC.

Que Unió mirés de fer soroll per guanyar quota de pantalla no passaria de ser una legítima però frustrada intenció si això hagués de dependre del seu discret poder mediàtic. Però n’hi ha d’altres que els ajuden de forma gens desinteressada i que hi posen a disposar els focus de moltes càmeres amigues. Així Unió guanya presència, però sobretot així els socialistes miren de desgastar el seu gran adversari: CDC (i amb el pack, CiU). Amb l’enfrontament entre convergents i socialcristians guanya el PSC i guanya el tripartit, que per uns dies podrà passar com la bassa d’oli que no és, per contraposició al pim-pam-pum i al creuament de declaracions entre CDC i Unió que està per venir. I és que ningú no pararà gaire compte al fet que aquestes dues formacions són partits diferents, com tampoc no seran gaires els que s’aturaran a analitzar com és que les discrepàncies de fons entre tots dos socis sovint queden en focs d’artifici al costat de les mascletàs que acostumen a muntar regularment les diferents famílies d’ERC.

Però el cas és que la roda ja ha començat a girar i ho ha fet de la mà d’un dilema recurrent: la presència o no de ministres de CiU a Madrid. Un debat que evidentment està desfasat, però no pas per la proposta d’una o altra de les parts, sinó sobretot perquè demostra una caduca preocupació pel què abans que pel com. I en aquest cas, l’ordre de prioritats que acostuma a triar CiU és erroni. Perquè l’important hauria de ser com (per a fer què i en quines condicions) podrien incorporar-se al govern de l’Estat. I en contrast, s’aturen en discutir una presència ministerial que polítics catalans com Joan Clos o Anna Birulés ens van demostrar en el seu dia fins a quin punt pot arribar a ser molt relativa en defensa dels interessos de Catalunya. Perquè per defensar el país hi ha moltes plataformes des d’on poder-ho fer de forma eficaç. El nom no fa la cosa. Ser ministre tampoc.




Comentaris

envia el comentari