Apropiacions indegudes

Potser hauríem de començar a acceptar que a Catalunya hi ha dues nacions i que del que es tracta és de fer guanyar la catalana

Torno a casa després d'uns dies a l'estranger i navego una estona per posar-me al dia del país. Com era d'esperar, tot segueix igual, com si la política nacional fos Ventdelplà. Aquí no passa mai res, anem a un ritme caribeny. M'indigna assabentar-me que els funerals de la desgràcia aèria seran l'11 de setembre. Sembla fet a posta perquè els catalans ens sentim culpables de la celebració de la Diada, així podran dir que aquí no respectem la mort si aquesta és dels espanyols. Em posa la pell de gallina un vídeo on Xavi torna a cridar el "viva España!" en un entrenament del Barça. Però no és per ell que faig cara de llepar llimona -ja em va quedar ben clar quin és el seu país- sinó pel fet que ho repeteixi a petició dels seus companys i del seu entrenador, que li riuen la gràcia amb entusiasme i encara se li abracen. Deu ser aquest, el projecte catalanista del senyor Laporta. Això és el que m'ofèn, que m'intentin donar garsa per perdiu. Segur que la simpàtica anècdota va sortir als informatius d'Antena 3 salpebrada amb una rialladeta satisfeta d'aquell presentador que té cara de lluç, penso. Encenc la tele. Fent zàping veig el Jordi González a Telemanifiesto entrevistant a Gervasio Deferr i parlant sobre el fet que Carod-Rovira, en el seu bloc, es vanta de les nou medalles aconseguides pels esportistes "nascuts, residents o formats a Catalunya". Diu que són la meitat de les aconseguides per Espanya, que si Catalunya tingués un estat estaria entre els 25 primers del món en el medaller i que per tant el problema de l'esport català no és esportiu sinó polític. No m'agraden aquestes declaracions. Jordi González li pregunta al gimnasta la seva opinió sobre això. Naturalment, Gervasio Deferr diu el que tots ja sabíem que diria, que ell és espanyol i que tots els seus èxits només els deu a Espanya. Aquestes paraules provoquen els aplaudiments del públic, i el presentador català -que sembla que no n'ha tingut prou i vol que tot quedi claríssim- encara li pregunta "además eres del Madrid, verdad?", i ell, tot orgullós, diu que sí, i llavors el públic esclata perquè ja no hi cap a la camisa. Quina mala bava, el González, penso, perquè ja que treballa per una cadena que detesta la seva llengua materna, podria almenys tenir una mica de pudor. No. Però en fi, deixant de banda la intenció del presentador i deixant de banda que Gervasio Deferr és un desagraït -perquè si de Catalunya en surten esportistes competitius no és perquè genèticamente siguin més forts sinó perquè s'han invertit més diners-, el presentador té tot el dret a fer les preguntes que vulgui i l'atleta té tot el dret a sentir-se d'on vulgui. Igual que Xavi, Bojan, Gasol, Montserrat Caballé i tota la colla que últimament ha sortit a reivindicar la seva espanyolitat. El que no pot ser és que Carod-Rovira faci aquestes declaracions, perquè això que diu és com considerar l'obra de Carlos Ruiz Zafón com a cultura catalana només perquè ell és català, quan no només escriu en castellà sinó que, a més a més, no va tenir ni el mínim detall de tenir enllestida la traducció catalana del seu darrer llibre per Sant Jordi. Zafón seguiria fent cultura castellana en una Catalunya independent igual que aquests esportistes seguirien sent espanyols per molt que les fronteres es modifiquessin. Una altra cosa seria que ells diguessin públicament que competeixen amb Espanya per diners i per interessos professionals, però que si els ho permetessin voldrien representar oficialment Catalunya. Llavors trobaria encertades les reivindicacions de Carod-Rovira. Però tot això no ho ha dit ningú, aquí tothom se sent orgullós de la samarreta que porta i per tant està fora de lloc apropiar-se uns mèrits aliens. És provincià, és de perdedor acomplexat. Potser hauríem de començar a acceptar que a Catalunya hi ha dues nacions i que del que es tracta és de fer guanyar la catalana amb els soldats que té i amb les armes més efectives, que no són pas les identitàries sinó les econòmiques. I és que quan comencem a presumir de victòries que no són pas nostres, el que acaba passant és que surt el Gervasio Deferr de torn i ens fa fer un ridícul espantós.




Comentaris

envia el comentari