Qüestió de caràcter

"El gran drama de Catalunya és l’absència d’un estol de dirigents capaços d’afrontar amb garanties d’èxit la fundació d’un estat català"

Si en el meu darrer article en aquest diari escrivia que la política és també una qüestió d’estil, avui afirmo que és, sobretot, una qüestió de caràcter. En el cas dels catalans adquireix una transcendència especial parlar sobre aquest fet perquè sempre, d’una o una altra forma, ha estat motiu de preocupació per part de molts dels nostres homes més significatius. Com anem els catalans en aquesta matèria? Tan important és el caràcter per a la nació?

 

El 1886, el que podem considerar pare del catalanisme polític, Valentí Almirall, en el seu famós Lo Catalanisme, apuntava: “Lo primer interès del renaixement és la recuperació del nostre caràcter”. Quatre dècades més tard, el gran polític i economista Carles Pi i Sunyer, no tenia més remei que reconèixer que  no havíem avançat gens. En “L’aptitud econòmica de Catalunya”, apunta: “És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució històrica i porta la prosperitat i la decadència. En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. Continua, doncs, essent de viva actualitat, potser de major actualitat que quan va ésser formulada, l’afirmació feta fa una quarantena d’anys per Almirall.”

 

Sembla com si no ens haguéssim mogut de lloc. Poc després, amb el franquisme, les coses no van fer res més que empitjorar. El professor Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix: “Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar”. Segurament qui més, i més profundament, ha teoritzat sobre aquesta feblesa col.lectiva de la nostra gent ha estat Carles M. Espinalt qui en el seu assaig “Els orígens del caràcter” (1967) escrivia: “En el camp de la pràctica, no és difícil arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter”.

 

Però potser se’ns escapa una mica entre les mans el significat d’aquest mot del qual estem parlant. Per ser precisos vegem com el descriu Espinalt en la seva obra suara esmentada: “Com a caràcter entendrem les actituds del nostre “jo” davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets”.  

 

Ben mirat, la política practicada per l’independentisme oficial en els darrers anys ha estat una tirallonga d’esdeveniments que demostren la seva manca de caràcter. Mai han controlat els fets i han acabat essent víctimes de les seves conseqüències més negatives. La indecisió i la nul.la resolució han estat la tònica dominant. El votant no ha sabut mai exactament el que pretenien fer, tret d’anat a remolc dels esdeveniments per treure’n un profit electoral. Tot sempre ha estat un “a veure què passa” per poder especular a posteriori.

 

Posar en mans de persones que juguen amb els fets polítics en lloc de dominar-los és una temeritat. És la plasmació d’una greu crisi de dirigents. Fins ara, possiblement ens havia passat desapercebuda la necessitat de tenir al capdavant del país als més ben preparats per fer efectiu el trencament amb Espanya. Eren majoria els que pensaven que “la força de la gent” era suficient per capgirar la situació. Però, arribat el moment de la veritat, arribat el moment de prendre les decisions dures i difícils, hem vist com Catalunya ha tornat a fallar per dalt. Qui no ha tocat el dos, s’ha lliurat a l’enemic sense presentar batalla. Aprendrem la lliçó?

 

El gran drama de Catalunya és l’absència d’un estol de dirigents capaços d’afrontar amb garanties d’èxit la fundació d’un estat català. Potser hi hauran algunes poques individualitats aïllades que reuneixin les condicions mínimes, però ara per ara la seva força no és suficient per transformar l’estil polític independentista en una opció  amb garanties de victòria. Sense metoditzar aquest necessari relleu al capdavant de la nació amb centenars de nous protagonistes, anirem donant voltes a la sínia del processisme.

 

Per aquest motiu, hem decidit crear caracter.cat, la primera escola de formació política per a tots aquells que aspirin a esdevenir artífexs i protagonistes del gran esdeveniment històric que ha de suposar la independència de Catalunya. Tot el que no sigui forjar nous polítics amb caràcter directiu és condemnar-nos a tornar a caure en els mateixos errors que ens han portat al cul de sac actual. No hi ha cap altra recepta.




Comentaris
Al autor
¿Es coña, no?....
G
Sr. Espot, doncs amb caràcters com en Llarena, Rajoy, Millo, Santamaria, Casado, Ferreras, Sánchez, Rivera, el rei espanyol "i tutti quanti", prefereixo els nostres dirigents, encara que hagin escampat.
Jordi (Català i Suís)
Un dels exemples de la manca de caràcter i fermesa dels Catalans és el comportament dels qui gestionen els webs catalans com aquest i deixen penjar-hi comentaris en Espanyol. No en tenen prou amb haver d'utilitzar per llei espanyola l'espanyol, sinó que la permeten a llurs webs.
Jordi (Català i Suís)
Un altre exemple de manca de caràcter: per justificar la no filtració de tots els comentaris dels espanyols argumenten la llibertat d'expressió, l'internacionalisme i l'universalisme. S'ha d'ésser ruc, oi ?
Jordi (Català i Suís)
La manca de caràcter dels Catalans és flagrant amb el tracte que donen a llur pròpia llengua nacional amb un menyspreu gairebé total i sense cap mena de vergonya de parlar i escriure un català que hom pot ja anomenar CATANYOL: un aiguabarreig de català i espanyol. I pel que fa a l'escrit: cap mena de vergonya d'escriure un català infecte. Malhauradament un part molt important dels Catalans menysprea la pròpia llengua. No parlo pas de la Colònia Espanyola.
Jordi (Català i Suís)
Com volen els Catalans ésser respectats si ni tan sols respecten llur pròpia llengua ? El més fort és que els Catalans tenen una eina letal contra els Espanyols: la llengua. I no la utilitzen mai. Recordo fa temps se m'adreçaven comentaris - insultants evidentment- dels Espanyols. I jo escrivia que no llegia res en espanyol. Els paios varen començar a escriure en català.
Estupefacta
Grinyoleu mestre. Hi he vist un caràcter coix, ben coix. O altrament dit, un caràcter vàlid en els segles XIX-mitjans del s. XX, no pas adient pel XXI.
carme
doncs jo crec que en part té raó. Fins ara tenim l'excusa que no coneixien tota l'agressivitat de què eren capaços els feixistes del gobierno. Ara ja no la tenim i és veritat que són polítics autonomistes però que amb la situació actual si el poble no ajuda, amb vagues d'una setmana per exemple i fent trontollar l'economía del pais doncs cosa podien fer. jo crec que la població catalana no estava preparada per un enfrontament així. Ara ja no ho sé. El pitjor és la guerra dels dos partits .
vendetta
i disposat a lluitar fins el ultim ale, las revolucions no es fan am aigua de colonia si no am la SANG dels millors fills de un pobles
Marc Aureli
Senyor Espot, gràcies per aquesta reflexió tan encertada. Jo crec que si el dia 27-O vostè hagués estat al front de la proclamació d'independència, potser també seria ara a la presó, però la resposta de reconeixement internacional a la República Catalana hauria estat tota una altra. I com a demostració de què el que diu de la manca de caràcter és veritat, només cal llegir els dos primers comentaris del seu article. Amb tota l'empatia de què sóc capaç li demano, que no es desanimi. Gràcies.
Joan Antoni
En la meva ignorància cal reconèixer quin és el nostre caràcter, i crec q som els millors "venedors" de tot. Aquesta es l,essència catalana, i fem escoles.
federalista
res de nou el mamarratxo palanganer del espot,i l'imbecil tarat del jordi suis quin duet, si no fos per lo tarats que estan i l'odi malaltis de psiaquiatric que en tenen a tot l'espanyol m'agradaria poder veure dins del cervell dels dos lo que n' hi ha , crec que res donarien per fer un duet comic de pallassos fanatics de tercera.
Eleccions ja!!!!!!!!!
pep
No comparteixo el que el catalans no tenen caràcter, clar que el tenim, un altra cosa es que no tinguem el caracter de fer les coses per collons com fan ells. Ells son valents? tenen caràcter? home es clar, tenen el seu pero recordeu que tenen jutges, i lleis que es fan a la seva mida, tenen exercits, policies, venuts, i alguna altra cosa que no sabem peró imaginam. En tot respecte, no tenim el seu caràcter tenim el nostre. Si vol crear una escola esta bé afegeixi : escola de caràcter ejpanyol.
terrassenc
Confondre els valors personals i els socials porta al totalitarisme.
Carles Viñals Casado
Bon article del Sr. Espot assenyalant el defecte bàsic dels catalans, molts dels quals li giraran l'esquena, més ofesos per sentir la veritat que pels ultratges rebuts d'Espanya. Bons comentaris també de Jordi (catalài suís). Veritats que no trobaran resposta llevat de l'insult o el silenci.
per totalitarisme, ja hi ha Ñ
voler veure la palla al ull del altre i no veure el tronc en el teu...oi terrassenc?
Carles Viñals Casado
La nova escopinada d'Ñ damunt la nostra dignitat, millor dit, MANCA de dignitat i caràcter, la tenim en la suspensió dels càrrecs ELECTES Puigdemont, Junqueras, Sànchez, Romeva, Rull i Turull. És la prova que fa mil que el Sr. Espot té raó. Donarà el Govern, (i nosaltres), una resposta digna, o seguirem vessant rius de tinta planyívola i victimista, esperant que Ñ es converteixi com Sant Pau o es destrueixi a si mateixa? Vosaltres què creieu ? Vol fer el Món una enquesta al respecte?
Narcís ( només Déu sap el munt, la bestiesa, de catalans assassinats per aquest país veí, sia directament via guerres, sia indirectament via maquillatge institucional ! ) ( potser, mai per mai, ens hi hem necessitat tots tant, si us plau, li ho demano, empenyi o,almenys, no destorbi!)
Verament no l'entenc : Què vol dir amb manca de caràcter ? No cal caràcter per ser campions en disciplines esportives d'allò més sacrificades i, què dir-ne, arriscades ? O, per ventura, vol dir ' fer mal, vessar sang o mateix matar ' .. sigui només per a defendre'ns d'aquests botxins covards/ prepotents i armats fins a les dents amb els diners que ens espolien ? PD : per què serà etiqueta ja no sols el caràcter de nostres representants ( i equivocadament ) que àdhuc el de nostre poble ?
Ramon
Tota la raó, compatriota, però és un peix que es mossega la cua. Som així perquè no tenim estat propi. I no tenim estat propi perquè som així.
Nuria de Mexic
M´esborrona llegir els comentaris. El Sr. Espot diu coses interessants, pero la realitat es que en aquest moment cap Estat amic d´Espanya reconeixera res fins que estiguem armats de totes les raons que ens dona el dret internacional. No es tracta de pit i collons sino de saber en quin món vivim. A Mexic teniem raó ara i fa 12 anys i en fa 30 i 60. Pero ho hem assolit amb una forca de mes del 50 % i quan els aliats del regim han vist que la victoria de l´esquerra era millor opció.
Nuria de Mexic
De caracter no ens en faltava. Tenim milers de morts i cents de presoners politics, especilment lluitadors de les comunitats indigenes i camperoles. No se si aixó es el que l´Espot en diu caracter. El que li puc assegurar es que tan important como el caracter es l´estrategia i les condicions objectives.
Maria
Article d'opinió simplista confegit amb l'amargor i el ressentiment habituals. Vostè deu tenir molt 'caràcter' per escriure aquestes bajanades.
ciutada universalista
home el gran drama catala, es que gent com tu malalta, i enferma d'odi, o be tarats com el xalat, del jordi suis,estigau pel mon dient bajanades i sembrant odi, aco si es un drama gent com tu l'alexandre, i despres tarats mentals com un tal jordi suis, un tarat digne de psiquiatric , tot aco si es un drama i gros.
Ramon
Això que l'esquerra és la millor opció, Núria, no sembla pas que ho pensi gaire gent al món actual. En gairebé totes les democràcies governa la dreta i l'alternativa és l'extrema dreta. La gent de les democràcies per regla general rebutja l'esquerra. I això que era una esquerra infinitament més presentable i civilitzada que les que corren perquí! Per cert, el PRI era molt d'esquerres.
Ramon
Per regla general, les societats més presentables són aquelles en les que l'eix dreta-esquerra no importa un puto cagarro.
Nuria de Mexic
Fins els anys 80 dins del PRI hi havia gent de tota mena, de dretes i d´esquerres. Avui dia nomes queda una dirigencia neoliberal i una base clientelar que no es ni de dretes ni d´esquerres, simplement reb unes "ajudes socials" que el mantenen pobre pero domesticat i cada 6 anys un premi una mica mes substanciós per anar a votar. Lopez Obrador es inclasificable, pero te un projecta que es califica d´esquerres.

envia el comentari