Qüestió d'estil

"L’estil imperant entre els que remenen les cireres del cada dia més caducat “procés” és l’antítesi de qualsevol cosa que desprengui coherència, valentia i patriotisme"

La política és també una qüestió d’estil. Amb tot, i i per no ser malinterpretat comencem per centrar bé les coses. Què és l’estil? “Manera característica de fer, de presentar les coses” és com ens ho descriu el diccionari Fabra. Vist així ningú podrà negar que podem parlar obertament d’estil polític. Fins i tot, haurem de convenir que unes mateixes ideologies o uns mateixos projectes polítics poden presentar-se de forma diferent.

 

Si parlem del que ens ocupa als independentistes, que no és res més que l’ambició de fundar un estat català, no podem ignorar per més temps fer-nos la pregunta següent: quin és el nostre estil característic i predominant? La resposta, sigui quina sigui, ens hauria de comportar altres interrogants: és prou suggestiu?, té la capacitat de crear nous adeptes?, genera simpaties més enllà de les nostres files o de les nostres fronteres?

 

Ens agradi o no, qui té més capacitat per imprimir a l’independentisme un determinat estil polític són els seus dirigents. És l’efecte de model dels que estan al capdamunt. Tenen els càrrecs i les tribunes mediàtiques. Des de les seves posicions d’influència podrien promoure unes formes de presentar el projecte d’un estat català que resultés atractiu en molts aspectes. Convindria que les seves accions traspuessin una dosi notable d’idealisme i un insubornable patriotisme. El seu discurs hauria de denotar que no es faran enrere en els seus objectius i que tractaran al seu poble amb el respecte i la consideració que es mereix. La mentida caldria que fos motiu de dimissió. Com a servidors i màxims valedors de la nació haurien de fer-nos sentir orgullosos de la nostra condició de catalans.  

 

Ningú pot dubtar que si aquest capteniment que acabo de descriure fos generalitzat entre els diputats anomenats independentistes, l’estil polític que es desprendria seria vibrant, motivador i victoriós. Els seus votants actuarien en consonància i tindríem un moviment polític que podria posar realment contra les cordes al poder espanyol. També segurament, la nostra imatge internacional tindria una altra força que la que avui té.

 

Però l’estil imperant entre els que remenen les cireres del cada dia més caducat “procés” és l’antítesi de qualsevol cosa que desprengui coherència, valentia i patriotisme. L’exconsellera Clara Ponsetí, que l’ha viscut de ben a prop, el descrivia així aquesta mateixa setmana en una entrevista: “s’inventa discursos per justificar les seves renúncies. Aixó és desprès, perquè abans es fan coses molt estranyes per encaixar interessos personals amb projectes polítics. Molt del que hem vist aquestes darreres setmanes té molt a veure amb l’afany de tenir una nòmina”.

 

Aquests són els preceptes sota els quals s’ha mogut la política catalana que deia que faria “una república”.  Alguns ho portem dient fa anys i ens han tractat com uns empestats. De tot plegat, quin estil es deprèn? És molt senzill: tot denota una manera de fer poruga, mesquina i protagonitzada en moltes ocasions per calamitats que mai no es guanyarien la vida fora de les estructures de partit. Quina base social pot eixamplar gent d’aquesta mena?

 

L’estil polític de l’independentisme parlamentari és el de l’estafador que juga amb els sentiments de la víctima. Com a tot bon professional del frau ha fet creure l’existència d’una cosa que en realitat no existeix (estructures d’estat, reconeixements internacionals,...). No li donem més voltes, un altre estil polític només és possible a condició que els seus màxims protagonistes siguin conscients del que significa la seva actitud. Però mentre l’estafa no sigui motiu de càstig polític i social, l’estil de l’independentisme anirà lliscant per la pendent del descrèdit i la incompetència.




Comentaris
Carles Viñals Casado
Difícil, per no dir impossible, negar una evidència que, si cal denunciar-la, és perquè va camí de ser assumida i "normalitzada". No vull negar als politics actuals la voluntat de redreçar una situació básicament per ells mateixos creada, però si no ho fan aviat, caldrà cercar entre el poble els homes i dones dispossats a fer-ho des de les files d'un Partit Nacionalista Català, superador de les, ara per ara, absurdes i letals rivalitats ideològiques dreta- esquerra.
Foc Nou
Que pleguin, que dimiteixin si encara tenen una mica de vergonya i fem foc nou, i si no pleguen doncs caldrà com a prioritat no ja la independència, primer caldrà fundar un partit independentista de patriotes catalans, no de mercaders, estafadors, vividors i ploraners, i desprès podrem tornar a parlar de Sobirania Catalana i de Independència.
Mercè
En Santiago Espot pixa fora de test amb una frase com la subratllada al darrer paràgraf que clama al cel. Ressentiment, amargor i cap proposta. Pur desfogament. Esperpèntic.
G
Vivim enganyats en aquesta "autonomía" on el vot del poble, veiem, no compte. Anti-democràtics els que ho impedeixen i antidemocràtics els que ho aceptan. Deixem de votar partits, que qui sap a qui deuen interessos i diners i votem a persones que es deguin al poble. El poble ha de votar els seus representants i no els partits, ni els jutges, ni congrés, ni senat espanyol, ni bancs. La nostra arma és el vot, no permetem que els d'allà prohibint i els d'aquí aceptant, ens la prenguin i emmudeixin.
T
La clau que pot obrir portes la tenim la gent, i la clau de volta per aguantar l'independentisme és l'ANC.
Toni2018
CUP
vendetta
fins ke no agenollem a la bestia no podrem guanyar, y com o fem??? am molta mala llet , tucantla bossa dels calers parant el pais fen boicot cap agresio sense reposta etcetcetc
federalista
res de nou cal menjar i el xarnego fanatic adoctrinat aquest ,es net de murcianus, ha de menjar i la burguesia lladre del 3 per cent paga be, a aquests imbecils els dona engrunes per vomitar bilis odi i merda res de nou baix el sol.
Narcís ( verament no entenc aquests escrits .. només falta ser contra qui cerca el bé/ llibertat de Catalunya ! ) ( així com sempre parlant de diners o de nòmines o de .. quan aquest fixar la mirada seria més lògica contra politicastres botxins de nostra nació catalana ! )
Text agressiu si no violent vers nostres representants, representants que són inhabilitats, empobrits, embargats, empresonats, perseguits i prepotentment i covarda enjudiciats penalment sense res o raó perquè així sigui ! PD : doncs res .. fem-hi un partit es digui " nosaltres ens n'anem sí o sí " i si guanya les eleccions tots al carrer defensant la legitimitat de llur resultat i .. a tota esdevinença !
Seguim...
Durant el "procés" s'han fet moltes coses valuoses i bé -entre d'altres coses tot allò que ha servit per créixer a més de 2 milions de votants- i tot un seguit malament -sobre tot, les renúncies de les cúpules polítiques a partir de l'1 d'Octubre-. Cal aprofitar i reutilitzar les coses útils i ben fetes i eliminar i corregir els errors!
david
ERC i PdeCat no van preparar el que realment tenien que preparar en els 18 mesos que deien, crec més per ingenuïtat i incompetència que per mala fe ( però veient això el 21-D vaig votar CUP). L'ANC també em semblen uns ingenus. Un procés d'independència comporta molta violencia i morts , si no s està disposat a assumir això deixem-ho estar. Per desgràcia el procés finiquitat ha servit per a veure que tenim l'enemic dins el país també. Crec que la independència continua essent una utopia.

envia el comentari