I a migdia van deixar de repartir hòsties

Aquell u d’octubre (que en el futur esdevindrà tan potent com l’Onze de Setembre) estava fent cua a prop de l’institut Santa Eulàlia, a Terrassa, amb la papereta preparada i tots els sentits alerta. Com tanta gent, els tenia per corbata, però no estava disposat a fer un pas enrere. Recordo que hi havia una parella de policies despistats i desenfeinats que anaven amunt i avall, intentant aparentar que tenien la situació controlada, i moltíssima gent amb moltíssimes ganes de fer una cosa tan normal com votar.

Corrien rumors de tota mena, després d’haver vist les brutals imatges dels policies espanyols repartint hòsties a dojo. Un dels rumors, per descomptat, era que un destacament policial estava venint, suposadament amb la patriòtica missió de recordar-nos a tots que això de ser espanyol no es posa a votació ni es discuteix: simplement s’acata, s’agraeix i es gaudeix. I si no, garrotada.

Per què van parar de repartir llenya aquell diumenge a migdia? És un dels grans misteris de la humanitat. Però a migdia es va aturar el tsunami d’hòsties, de maltractaments, d’humiliacions, de brutalitat d’uns policies i guàrdies civils que es van comportar com el que realment eren: forces d’ocupació i repressió paramilitars.

El síndic de greuges, personatge inclassificable i camaleònic, situat sempre més enllà del bé i del mal, ha fet unes revelacions al diari escocès «The National». Per primera vegada tenim una hipòtesi sobre el que va passar aquell migdia a Catalunya i sobre un dels molts misteris que fins ara no han tingut explicació.

Sembla ser, segons Rafael Ribó, que la cancellera Angela Merkel va agafar el telèfon i va trucar el senyor «Emepuntorajoy». Què li va dir? Jo no hi era i Ribó tampoc, i a sobre no té proves, però no sembla una teoria desencaminada: «Mira, Mariano, no tolerarem la brutalitat policial». Una trucada a mig matí, després d’esmorzar amb aquelles imatges bestials que desentonaven tant a Europa, i es va aturar la tempesta.

Hi ha una observació evident: per què van deixar que la gent continués votant a la tarda? No tenia cap sentit aturar la repressió a l’hora de dinar. Podien haver passat una tarda la mar d’entretinguda alliberant testosterona, arrossegant iaies per terra, atonyinant joves, trencant vidres i portes, confiscant urnes... I al vespre, podien rematar la feina amb una traca final: detenint milers de persones implicades en el referèndum, els membres de les meses. Tots a comissaria i després al jutjat, un tsunami definitiu de repressió que serviria per escarmentar els catalans almenys per a dues o tres generacions.

No ho van fer. Per sensatesa? No em sembla creïble. Algú va manar parar. Algú es va cagar a les calces.

I la resta ja és història: l’u d’octubre va acabar esdevenint una jornada de referèndum força normal, relativament normal dintre d’aquell context de guerra paramilitar i de repressió.

L’evidència objectiva és que l’Estat va afluixar, no per falta de ganes, i que durant el mes d’octubre es va obrir una finestra per a la independència, que va acabar com va acabar, amb el desastre final que també ara comença a tenir algunes explicacions, alguns esbossos de relat.

Aquella tarda de l’ú d’octubre tot va començar a girar. El poble va anar més enllà del que preveien molts líders polítics catalans i jugadors de pòquer passats de rosca i Rajoy va frenar en sec. Aquella tarda es va començar a tancar la finestra que un mes després, amb més pena que glòria, es va tancar definitivament.

Està començant a aparèixer, encara desdibuixat i vacil·lant, un relat de l’ú d’octubre i d’aquell mes que ho hauria pogut canviar tot. Comencem a tenir les primeres respostes a les grans preguntes, al perquè de tot plegat. I les necessitem per entendre el dibuix i per continuar.




Comentaris

envia el comentari