Reobrim el Diplocat?

"La Generalitat està necessitada d’articular un sistema capil·lar, ancorat en la societat civil i descentralitzat de representació institucional a l’exterior"

Un periodista amb olfacte com en Quico Sallés evidenciava una de les primeres topades entre els juntaires i els republicans en el marc del nou Executiu català: com s’haurà d’articular la presència institucional de Catalunya al món a partir d’ara? L’aplicació del 155 va posar la banya amb el Diplocat, que fins al moment havia esdevingut una màquina prou engreixada per a poder gestionar la reputació internacional de Catalunya coordinant els interessos publico-privats i les iniciatives que se’n derivaven.

 

Malgrat que el govern popular de Rajoy va considerar que el Diplocat havia estat una eina de propaganda independentista, el cert és que el Consell havia actuat amb una neutralitat prou considerable quan organitzava les seves activitats o rebia delegacions estrangeres de periodistes, spin doctors, acadèmics o altres col·lectius. De fet, recepcions a la premsa internacional que s’havien fet –i de les quals havia tingut el paler de participar, entre d’altres acompanyat per l’enyorada Muriel Casals– havien acabat amb trobades amb diputats de grups parlamentàries que no precisament estaven a favor del procés; o s’havia intentat respondre a qualsevol petició d’informació des de la voluntat inequívoca que, si bé hi havia un dret legítim del poble català a autodeterminar-se que s’havia d’explicar, també s’havia de dir i assumir que la societat del Principat no era homogènia.

 

No obstant i això, la Generalitat també disposa d’altres dos mecanismes per a gestionar la seva presència internacional: les famoses “ambaixades” i el Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar. Les delegacions van ser el cap de turc per fer una tallada de caps acarnissada, malgrat que el propi govern del Partit Popular sap perfectament que la majoria de regions europees fan acció exterior per atraure turisme, talent i inversions. De fet, la mateixa delegació de la CRUE a Brussel·les (la conferència de rectors de les universitats espanyoles) està en un edifici farcit de representacions regionals a les plantes inferiors: les delegacions són un mecanisme essencial en l’època de la globalitat per a donar visibilitat als interessos entrellaçats d’aquesta “mundialització regionalitzada”, en paraules del catedràtic de Comunicació de la UAB, i amic, Marcial Murciano. Per la seva banda, el programa Xammar ha tingut un èxit considerable a l’hora de crear una narrativa favorable als interessos de l’independentisme a nivell internacional, influir a l’acadèmicament qüestionada “esfera pública europea” –Peter Dahlgren dixit– i, certament, el seu èxit és palpable si ens fixem en la manera com s’han radiografiat els darrers grans esdeveniments d’aquest país.

 

Però, malauradament, la nit del 27 d’octubre Catalunya va quedar sola. També, per inacció dels seus líders que, potser amb un punt de paternalisme, van decidir no exercir el seu poder guanyat a les unes. Ara, diuen que el conseller Maragall es planteja no reobrir el Diplocat i buscar altres institucions. El problema, però, és que s’ha de tenir molt clar que la diplomàcia pública no és només un repte que ha d’assumir l’Administració. Com bé expliquen els teòrics, començant per Nicholas J. Cull, del USC Center on Public Diplomacy, i acabant per acadèmics catalans com Jordi Xifra (UPF), Jordi de San Eugenio (UVic-UCC) o Enric Ordeix (URL), l’exercici paradiplomàtic té diversos fronts: l’econòmic i empresarial, el cultural, l’acadèmic o el mediàtic. I, en aquest sentit, la tasca de la Generalitat no ha de ser entomar-los tots, sinó ésser capaç de dinamitzar-los i coordinar-los perquè sigui la societat civil qui n’exerceixi els lideratges, al nivell que sigui (local, regional o estatal). Les accions paradiplomàtiques només funcionen si són creïbles, versemblants, si estan forjades en la creació de complicitats entre actors que es parlen de tu a tu, o que un reconeix l’auctoritas de l’altre. La diplomàcia pública no és potestas, ni un sistema que pugui ser teledirigit top-down. D’aquesta manera, podem plantejar-nos no reobrir el Diplocat, però la Generalitat està necessitada d’articular un sistema capil·lar, ancorat en la societat civil i descentralitzat de representació institucional a l’exterior si no es vol caure en una simple acció propagandística. Més ara, quan Pedro Sánchez no va fa broma i Josep Borrell encarna el jacobinisme europeu des del seu Ministeri.




Comentaris
Albert
Ginesta botifler i vividor

envia el comentari