Cop d’estètica

"Pedro Sánchez ha entès que amb la supèrbia de Soraya Sáenz de Santamaría ja n’hi havia prou perquè ningú s’escoltés les possibles propostes de Moncloa cap a Catalunya"

Quan l’independentisme estava en plena etapa de creixement social, un dels homes que encarna per si sol què és un estat, el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, deia en privat que el sobiranisme estava tenint èxit perquè reunia els tres factors necessaris pel triomf polític: èpica, ètica i estètica. L’èpica de lluitar contra el Goliat espanyol, l’ètica del qui té la raó d’un estatut tombat i un finançament injust, i l’estètica pròpia de la revolta dels somriures: pacífica, vistosa i simpàtica.

 

Per contra, l’estat espanyol ha mostrat els tres factors en sentit contrari: l’èpica del constitucional, la presó i les porres, l’ètica de la Gürtel i la bombolla dels AVE i l’estètica d’un govern antipàtic i arrogant. Pedro Sánchez ha llegit molt bé tot això i el primer que ha instaurat és un govern que caigui simpàtic. No estic jutjant, estic analitzant. No dic que sigui un govern simpàtic, dic que Pedro Sánchez vol que així sigui vist. És evident que un govern del PSOE (corresponsable del 155 al Senat) mai aconseguirà seduir els independentistes convençuts. L’Eduard Voltas (segon cop que el cito en menys d’un mes i per tant l’hauré d’acabar convidant a dinar) defensava Joan Tardà explicant que ERC “l'ha enviat a la frontera exterior del moviment, a captar públic nou”. És en aquest àmbit ideològic, el terreny comú que trepitja el progressista dubtós, el federalista romàntic, el que diu ‘així no’ a Estremera i ‘així tampoc’ a la unilateralitat. És aquí, on sí que el govern del PSOE pot haver provocat més simpaties i una possible reconnexió emocional amb Espanya. I filant encara més prim, entre les dones. És aquí, per tant, on l’operació cosmètica del nou executiu espanyol pot tenir el seu efecte.



Davant d’això, l’independentisme té dues opcions: enrocar-se en les crítiques a Josep Borrell, Màxim Huerta, Fernando Grande-Marlaska i companyia per expulsar-se de sobre el repte intelectual que planteja o bé començar a preparar una estratègia perquè tocarà competir a veure qui presenta un powerpoint més atractiu pels ciutadans de Catalunya. Pedro Sánchez ha entès que amb la supèrbia de Soraya Saénz de Santamaría ja n’hi havia prou perquè ningú s’escoltés les possibles propostes de Moncloa cap a Catalunya. En el to anava el missatge que, per si no quedava clar, s’adornava amb la cantarella sil·làbica de “li-qui-da-ció”. Ara hi ha una ministra, Meritxell Batet (que el mes d’octubre era a la comissió que va negociar amb el PP l’aplicació del 155) i que fa servir la paraula “diàleg” fins i tot quan va a comprar el pa.

 

Insisteixo: no estic blanquejant res, estic exposant el nou recurs del que s’ha dotat l’espanyolisme per combatre l’independentisme i que és, certament, un gir de guió i un fet inèdit del procés: un govern espanyol que ve amb un somriure i no amb cara de rot agre. Efectivament, el temps i sobretot les accions que prengui acabaran per consolidar o desmentir aquesta imatge. En aquest sentit, spòiler, el govern espanyol prendrà unes primeres mesures socials que intentaran enlluernar tothom per presentar Espanya com un projecte que en realitat sedueix, també als catalans.

 

No obstant tot això, l’independentisme té camp per córrer. Els seus èxits polítics i socials s’han fonamentat, en bona part, pel paper que ha tingut l’estat: menysteniment, mofa i confrontació en un ventall de fets que van des de la marginació pressupostària a l’empresonament dels líders independentistes. Enmig, la manca d’inversions, la recentralització de competències, el bloqueig a lleis socials, les càrregues de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155. El govern del PSOE també tindrà dues opcions: anar desfent tot això amb l’alè del PP i Ciutadans pressionant perquè no sigui així o bé fer, a l’engròs, la mateixa política que Rajoy però amb filtres dolços com els d’Instagram. El camp per córrer que té l’independentisme és precisament aquí: en fer mullar Pedro Sánchez sobre si tot això és cosmètic o tot va de debò. Si tot és cosmètic, aviat se sabrà. Només cal, per exemple, que des del Palau de la Generalitat i des del Parlament es vagin implementant lleis socials dites republicanes i que el PSOE decideixi quan i com es barra el pas a l’agenda catalana. Si no és cosmètic, el PP i Ciutadans radicalitzaran la seva pressió i vendran els acords com a concessions de Sánchez cap al malvat separatisme.

 

Que no s’interpreti tot plegat com la descripció d’un escenari que acaba amb una nova jugada mestra o que estem davant d’un nou win-win de l’independentisme. Just el contrari: I és que ara, a diferència respecte altres reptes, el govern espanyol es presentarà –inicialment- com a amable i propositiu i  per tant l’independentisme no es podrà escudar en el mur de punxes que es trobava a Madrid. La recepta sembla, doncs, relativament fàcil: ser encara més amable i encara més propositiu. I recordar que mentre hi hagi gent a la presó l’estat continuarà sent igual d’antipàtic que quan governava el PP.




Comentaris
Narcís ( quan aquest estat ha complert cap acord/ conveni/ tractat/ pacte al llarg de sa història ? ) ( si verament va d” autèntic ‘ : “ a paraules vanes/ folles, orelles sordes “ les que vinguin dels baliga – balaga ..! ) ( mostri/ demostri ser democràtic i coratge conseqüent als DDHH !)
' Pel fruit hom coneix l'arbre ' .. però així de bell antuvi sembla hagués de ser ' estètica d'allò més artificial, amb botox , ço és, 2/ 3 parts dones tot semblant obert, progresista, disposat a tolerar .. 1/ 9 part gai ídem d'ídem .. àdhuc parlar, dialogar, enraonar així com esborrar alguna prepotència de baixa mena del seu predecessor .. en l'endemig, un tipus vers l'exterior amb cognoms catalans llançant de ben segur fal·làcies d'allò més criminals contra majoria absoluta independentista !
Perot
Un joc d'hipocresíes, vaja.
Com molt bé diu presionar per la veritat
ja no comprarem sopars de duro, si les pensions no s’arreglen, si no hi ha l’inversió aprobada pero mai feta, si la sanitat encara se la carregen, es quant cada vegada que prometen s’els a de collar no ens les promeses si no en el que ja habien d’haber fet.
Ja sabem que prometeràn
pero mai compliràn, perqué l’estructura del clientelisme i que es de lo mío força a dedicar aquests diners a pagar als que sostenen l’estat no als que aporten a l’estat.

envia el comentari