La gestió dels temps polítics

"Rajoy demanava jugar les partides d'escacs amb un temps de descans il·limitat per analitzar la jugada del contrari o per avorrir el contrari i que s'oblidés de la partida"

Fins no fa gaire es va considerar el maneig dels temps polítics de Mariano Rajoy com una de les seves principals virtuts. Només ha calgut ser derrotat pel moviment llampec de Pedro Sánchez, presentant i guanyant la moció de censura, perquè aquells que jalonaven els temps lents de Rajoy avui aplaudeixin la rapidesa de Sánchez. Esperar el desgast del teu adversari o provocar que cometi un error. Es necessita molt poc en política perquè les virtuts que t'han portat al poder es converteixin en defectes una vegada que aquest es perd. La infal·libilitat política va directament relacionada amb seure al tron. En molt pocs dies hem vist com el maldestre Sánchez adquiria l'agilitat d'un linx als ulls de l'opinió pública. L'enlluernadora jugada de Pedro Sánchez, a risc de guanyar o perdre, hauria de ser aplaudida com s’aplaudeix la magistral jugada d'un futbolista per intentar aconseguir el gol o la passada definitiva. L'escriptor Xavier Bru de Sala dóna en el clau quan indica amb subtil ironia que en política es puja graó a graó l'escala que condueix al poder, i se surt saltant o empès per la finestra. Mariano Rajoy ha estat empès per la finestra i Pedro Sánchez ha anat pujant l'escala que el porta al poder esglaó a esglaó, un a un, sotmès a molts paranys i cometent errors.

 

Napoleó era partidari de realitzar jugades ràpides i mestres, en haver de dirigir les seves tropes fins al mateix camp de batalla; per contra, August era pacient i va acabar amb tots els que van intentar arrabassar-li el poder; Ciceró va ser pacient i esperar tant a arribar al capdamunt de la política que, després de moltes conspiracions per aconseguir-ho, va haver de donar-se mort abans que arribessin les tropes de Marc Antoni, amb l'acceptació d'August d'executar-lo. Se sap que a Churchill li agradava el regateig curt i va ser gràcies a ell que Europa es va salvar del nazisme, mentre que a Andreotti li bastava amb ocultar-se darrere la seva ombra perquè el temps li concedís sempre una oportunitat. Mitterrand va ser tan pacient que després de perdre i tornar a perdre elecció rere elecció, va aconseguir la presidència de la República francesa. Durant la seva llarga vida havia hagut d'amagar el seu passat col·laboracionista i la seva filla secreta, Mazarine Pingeot. Era tan pacient que va conrear dues vides tant en l'àmbit polític com en el privat. A Sarkozy, que també va arribar a la presidència de la República, li va bastar la seva hiperactivitat per tornar bojos a tots els francesos mentre governava França. Era un correcamins de la política que en l'última vinyeta del seu lideratge, el va atrapar el raig destructor de la corrupció. La política a foc lent o la política exprés poden ser tant exaltades com criticades en funció dels seus resultats. Mentre que la cuina a foc lent suposa paciència, nervis d'acer, culo di ferro o prudència, la política exprés es basa en la gosadia, l'astúcia o una determinació resultant sense complexos i disposada a assumir els costos. Els dos temps, però, necessiten mestratge per aconseguir els seus propòsits. Sense la possibilitat de veure resultats, ambdues actituds són pura retòrica i temps perdut. La victòria llampec o sorprenent provoca perplexitat i la lentitud de reflexos davant un perill imminent provoca confusió. El nou temps polític en el qual estarem immersos serà propi de jugadors d'escacs, ja que haurem d'estar capacitats per a disputar partides simultànies; en l'etapa de Rajoy, aquest demanava jugar una i altra vegada les partides d'escacs amb un temps de descans il·limitat per analitzar la jugada del contrari o, com diuen els seus detractors, per avorrir el contrari i que s'oblidés de la partida.

 

 

 

 




Comentaris
Narcís ( aquest tipus no demanava res .. només fúmer garrotades, fúmer diners i fúmer a la presó ! ) ( uns ja ben ' recompensats ' i altres .. complements? promocionats? esperant també recompensa?) ( això no n’és jugar a escacs .. n’és la ‘ força de barriada ‘ d’allò més baixa mà !)
Els partits que defensen la llibertat de Catalunya ( a hores d'ara ja ' defensa pròpia ' ) no poden permetre's de " jugar " a res, ca nostra no pot jugar a res, nostres estimats no poden jugar a res, nostres compatriotes no poden jugar a res .. cada segon se'ns enduen una bestiesa d'euros, cada segon ens aturen esdevenir-nos pròspers, cada segon ens escoltem paraules grosseres/ renecs ! PD : aquest luxe només el poden practicar els de fora cercant poder botxí !

envia el comentari