Cada dia pot ser ‘28 d’octubre’

"Pot ser la setmana que ve o el mes que ve, això només està a les mans del Govern de Torra, però fins aleshores no podrem dir que realment s’ha vençut el 155 i s’ha assolit la restitució"

El moviment popular republicà ha mobilitzat milions de persones de manera sostinguda des de l’any 2009, organitzant manifestacions massives, assolint victòries electorals incontestables, defensant heroicament un referèndum i tenyint de groc solidari tota la nostra geografia. Podem afirmar que, en conjunt, constitueixen els actes d’autoafirmació col·lectiva més importants de la nostra història recent i que continuen essent completament necessaris: per recordar-nos les injustícies que estem patint, per desmuntar les mentides que escampen sobre nosaltres i per conjurar-nos en els nostres principis i voluntat irrenunciables de construir la República.

 

Tanmateix, sí bé aquesta autoafirmació tossuda i persistent és la que ens ha dut fins aquí, alhora hem constatat que no n’hi ha prou en afirmar la nostra voluntat per fer-la efectiva; és a dir, el voluntarisme, la convicció que la voluntat ho pot pràcticament tot, no és suficient per vèncer; no ho és per guanyar un partit de futbol o una partida d’escacs, potser ni tan sols ho és pel tres en ratlla. Encara ho és menys, doncs, per guanyar la República. I això que sembla tan evident és, segurament, una de les majors debilitats del nostre moviment, paradoxalment, com a producte de la nostra principal fortalesa: la legitimitat.

 

Ens hem autoafirmat tan massivament i en tantes ocasions que, d’alguna manera, ens hem anat convencent que la nostra causa gaudia d’un cert estatus de justícia universal i, consegüentment, en la mesura que fóssim capaços d’afirmar la nostra voluntat de manera inequívoca, el món (i fins i tot l’Estat espanyol), no tindria més remei que acceptar la veritat que encarna la nostra lluita, ja fos per solidaritat o per impotència davant d’una evidència tan incontestable. L’immobilisme i la negació de la realitat per part dels poders de l’Estat durant anys, reduint-se l’oposició a un grapat de neonazis i falangistes, contribuïren encara més a justificar aquesta percepció, tenint en compte que l’adversari ni s’esforçava a convèncer-nos del contrari, sinó que més aviat semblava que ens empenyés endavant, com si fos un aliat en la legitimació de la nostra causa.

 

És evident que no vam calcular bé la força de l’Estat, com tampoc els seus pocs escrúpols a l’hora de passar a l’ofensiva contra el moviment republicà. També és cert, però, que és molt fàcil ara, després de tot el que ha passat, utilitzar aquest argument com a arma llancívola contra els dirigents republicans o bé com a coartada per a una retirada estratègica. Ambdues són postures derrotistes que, des d’un ‘hiperrealisme’ aparent, en realitat continuen negant l’arrel de la disjuntiva en què ens trobem actualment: entomar o no el conflicte fins a les seves últimes conseqüències.

 

Perquè certament no es va sospesar, almenys fins al mes d’octubre, com fer front al moment de l’esclat del conflicte real; ja fos al conflicte derivat del xoc de voluntats antagòniques (pràcticament desmobilitzades fins a mitjans de 2017) o de la violència il·limitada de l’Estat i dels grups feixistes organitzats. Però això no es deu simplement a un error de càlcul, sinó a la dinàmica mateixa del moviment republicà que, com s’ha dit, no havia hagut d’exposar-se com a tal a cap mena de conflicte amb els que eren realment els seus antagonistes, sinó que havia pogut anar creixent i avançant des de l’autoafirmació voluntarista i legitimista; amb altres paraules, el que es va batejar com la revolució dels somriures. D’aquesta manera, l’ofensiva espanyola –encara que la proximitat en el temps ens faci veure una escalada de diferents moments–, en termes històrics del procés independentista, fou un veritable llampec fulminant.

 

Els fets de l’1 d’octubre, l’aplicació del decret d’ocupació del 155, l’empresonament i l’exili dels dirigents republicans, així doncs, provocaren una consternació social immensa, subsumint el moviment en un estat de xoc col·lectiu que encara perdura, amb un afegit d’impotència, fruit de la impunitat de la violència espanyolista i de la sensació de fragilitat que pot sentir qualsevol oprimit en un clima de repressió sistemàtica com l’actual. I, malgrat això, el moviment republicà ha sabut aixecar-se i sostenir la seva capacitat d’autoafirmació, en la lluita per reclamar l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de l’article 155. Perquè, de nou, la nostra causa s’ha vist injectada d’una legitimitat incontestable, propiciada per la brutalitat de l’Estat (recollida i criticada per la major part de la premsa internacional) i, nogensmenys, per la victòria republicana del 21-D i les victòries judicials en el front internacional.

 

D’aquesta manera, tot i ‘vessar’ de legitimitat, el moviment republicà es manté en un pla d’autoafirmació voluntarista, havent adaptat el seu discurs al context actual de màxima intensificació del conflicte amb l’Estat, però no la seva acció. Si bé podríem dir que els CDR han estat l’excepció (en els talls de carreteres a les fronteres, les obertures de peatges o les mobilitzacions que han protagonitzat en diverses ocasions), la seva estratègia tampoc s’ha imposat al conjunt del moviment –especialment en alguns partits republicans–, fonamentalment a causa de la desorientació general que provoca tot moment de canvi com l’actual, en què cal discernir la millor estratègia per entomar el conflicte, vencent aquelles posicions que proposen retirar-se’n.

 

Per això, si bé els actes d’autoafirmació han de seguir essent tan irrenunciables com l’acció cívica i pacífica que caracteritza el moviment republicà, cal encarar la dimensió real del conflicte i actuar en conseqüència, tot abandonant la mecànica voluntarista i encarant la dialèctica de la confrontació; és a dir, reconèixer-nos com a subjecte polític conscient de la seva força i legitimitat, i guanyar posicions en una conflicte que ja no és una opció que depengui de nosaltres, sinó una realitat a la qual ens hem d’atènyer si volem avançar. D’altra manera, instal·lar-nos en la mera autoafirmació –que cal seguir exercint sense limitar-nos-hi–, ens conduiria a una frustració creixent, ja que en la mesura que ens tanquem col·lectivament al conflicte, sense assumir-lo plenament i reconèixer-nos-en com a part, l’adversari avançarà posicions i ens lligarà cada vegada més curt.

 

No es tracta, doncs, de retirar-nos del conflicte, de replegar-nos i dissenyar un ‘futur’ embat, en què les condicions siguin ‘més favorables’ per entomar la nostra lluita fins a les últimes conseqüències. D’una banda, el risc més gran d’aquesta opció és que, a la pràctica, implica la capitulació i l’assentament d’un precedent que farà molt difícil tornar a arribar al mateix punt, ja que les condicions necessàries poden idealitzar-se de tal manera que mai es consideraran suficients com per poder afrontar aquest nou embat sense córrer el mateix risc que a l’octubre de 2017. D’altra banda, aquesta opció nega la capacitat de l’adversari per assegurar-se una victòria perdurable. Tinguem en compte les polítiques de terra cremada que ha dut a terme PP, amb la complicitat del PSOE i amb el feixisme de Ciutadans reclamant endurir-les encara més.

 

Afrontem, per tant, el conflicte actual, el del present que ens ha tocat viure, sense més dilacions. Això implica, sobretot, reconstruir la unitat estratègia, enfortint les organitzacions de masses i impulsant els òrgans de contrapoder republicà, tot ressituant al centre de la lluita política la defensa i implementació de la República Catalana. Un pas decisiu per encetar aquesta nova etapa i tancar d’una vegada per totes el parèntesi que es va obrir l’endemà del 27 d’octubre seria que fos el Govern de la Generalitat mateix qui assumís plenament el conflicte, no limitant-se als actes d’autoafirmació, sinó sobretot passant a l’ofensiva política: cada dia pot ser “28 d’octubre”. Pot ser la setmana que ve o el mes que ve, això només està a les mans del govern de Quim Torra, però fins aleshores no podrem dir que realment s’ha vençut el 155 i s’ha assolit la restitució. El mandat de l’1 d’octubre ho exigeix: tenim una República pendent de ser implementada i un poble disposat a defensar cada pam de terra.




Comentaris
Al autor
Deje los videojuegos.
La batalla de València
Tenim, però, el problema de la valencianització de Catalunya. Allò que funcionà al País Valencià durant la Transició, ho estan aplicant ara ací: Grups de nacionalistes espanyols violents que campen impunement, sense que policia ni fiscals facin res, partits polítics que alenen aquest enuig i violència, periodisme a sou que fa veure que aquesta actitud és correcta i compartida per la majoria social. Tot, aplicat de forma continuada fins a crear un relat majoritari de bons i dolents.
Improbable
Ara ja els hi tenim la mida agafada als nostres polítics: el que no van voler fer en les millors condicions no ho faran ara. I a més han perdut la credibilitat: qui sortirà al carrer a jugar-se el físic quan sap que els dirigents correran a entregar-se o a fugir a l'estranger. Cal un recanvi total de polítics.
Narcís ( aquest text n'és parlar amb ' reflexió ' i ' coneixement ' ? ) ( siguem seriosos .. no tractem amb un estat democràtic, pacífic i format! ) ( menys encara pel que fa a honor, dignitat, orgull, amor propi i autoestimació .. si així fos, no actuaria com macarró de baixa mà!)
Renoi .. quin rotllo, quina llauna, i per dir què .. que sortim-hi al carrer com si de ' revolució ' rusa o francesa .. tractés ? PD : doncs va, som-hi .. digues-nos la data als dos milions i remitjó .. quines eines/ armes hem de dur .. si caldrà fer mal, potser, àdhuc, matar .. i . . . . . . . . . .
federalista
xarnego castellano deixe de fer-se voste palles mentals, o fisicas, i agafi el pal de l'estelada i veura voste que bonica es la republica de tractoria, quan per darrere li entri el pal del mastil , dira voste aahhhh inda ahhhhh inda pandenchia , babau xalat fanatic, ruc.

envia el comentari