Catalunya i la moció contra Rajoy

"Podria resultar perfectament que d'aquesta moció de censura llançada pel mediocre Sánchez al cap i a la fi no en sortís res de bo per a Catalunya"

Pedro Sánchez, potser el líder més fluix que ha tingut el PSOE des que va morir Franco, va veure, amb la sentència de Gürtel i l'empresonament de Zaplana, com s'obria davant seu això que ara en diuen una 'finestra d'oportunitat'. I va llançar-s'hi de cap. De fet, no podia deixar passar l'ocasió, ja que la seva incapacitat per oferir una alternativa al PP i Ciutadans l'anava arrossegant, amb el seu partit, cap a la irrellevància política.

 

Les decisions es poden jutjar de moltes maneres. Una manera de fer-ho, habitual i tramposa, és fer-ho segons els resultats que se'n derivin. Se’n diu conseqüencialisme. Però, com tothom sap, la majoria de vegades, tant en política com en tantes altres coses, o no es disposa de tota la informació o l'èxit depèn de variables desconegudes o de factors fora del control de qui ha de decidir.

 

El mateix es pot dir pel que fa al debat, sobre la citada moció, que s'ha produït entre l'independentisme (deixem ara les contradiccions i vacil·lacions al marge). ¿Cal votar-hi a favor o en contra? ¿Si s'hi vota a favor, amb condicions o sense? ¿I amb quines condicions: possibles o impossibles?

 

Des del principi m’ha semblat que les forces independentistes no hi havien de perdre gaire temps ni energia en aquesta qüestió, entre d'altres coses perquè a Catalunya hi ha problemes moltíssim més importants de què ocupar-se. A més, tiri o no tiri endavant la moció de censura, no està gens clar què s'hi pot guanyar, sabent que, ni que ho volgués, que no ho vol en absolut, Sánchez no pot comportar-se de manera gaire diferent que Rajoy. A Espanya, avui, cap altra cosa que no sigui insultar i assetjar l'independentisme no resulta imaginable, almenys entre els partits del 155.

 

Un argument que ha circulat aquests dies diu que, per poc que puguis, si se't presenta l'ocasió, el que has de fer és generar desconcert en els rengles políticament enemics. Desestabilitzar. Provocar el caos. És, es rebla, una llei bàsica de la guerra.

 

Potser sí. Però més cert, de fet, indiscutible, és que tota situació dolenta és susceptible d'empitjorar. ¿Què passaria, per exemple, si, al cap i a la fi, tot plegat acabés servint per propulsar Rivera i situar-lo al capdavant del govern espanyol? Això constituiria una desgràcia fenomenal, sempre que -naturalment- un no sigui dels que pensa que com pitjor, millor.

 

A banda de llei de Murphy de més amunt, n'hi ha una altra –de complementària- a no passar per alt. I que podria ser -ai- aplicable en aquest cas. No és, aquesta segona, de Murphy, sinó que la vaig aprendre d'un savi del meu poble. Diu més o menys així: hi ha situacions en què, facis el que facis, sempre la cagues" (perdó).

 

Formulat altrament: podria resultar perfectament que d'aquesta moció de censura llançada pel mediocre Sánchez al cap i a la fi no en sortís res de bo per a Catalunya. Si acceptéssim aquesta possibilitat, esdevindria indiferent, irrellevant, si l'independentisme afavoreix o dificulta la moció de censura.

 

Una raó per no perdre-hi gaire el temps ni trencar-s’hi les banyes.




Comentaris
Anna Armendares
L´articuliste sembla proposar que ens queda l´abstenció. Jo també penso que Sánchez es un mediocre i que pot afavorir sense voler l´arribada de Ciudadanos.
Ramon
Sí, Anna, l'abstenció és l'únic vot català que seria decent. Però al meu parer abstenció absoluta. Ni anar-hi. I no només aquell dia.
Torroella
El que és irrellevant és el teu article, Marçal Sintes. I la carregada amb moralina contra els que "pensen que com pitjor, millor".

envia el comentari