La revolució catalana

"La falta de competència i experiència dels polítics espanyols es deu a que mai han hagut de fer política de veritat"

Ses senyories estan desconcertades. Porten sis mesos parlant de rebel·lió i aquesta no es manifesta per cap lloc; almenys segons la seva pròpia definició que exigeix la presència de violència. Violència de veritat, no la imaginària. No un front arrugat, una veu més alta que una altra o algun grunyit. Violència seriosa. Com la que exerceixen les forces de seguretat de l’Estat quan reben l’ordre de colpejar ciutadans sense miraments. D’aquí cap amunt. Violència com l’atemptat de les Rambles. I d’això no hi ha ni rastre en l’acció del moviment independentista que porta anys exercint-se i en tot tipus de contextos. No hi ha violència i no poden inventar-se-la, encara que ho intenten. Per tant, no hi ha rebel·lió.

 

El que hi ha és una revolució. Però no està al Codi Penal, no és un delicte. És un concepte polític i fins i tot filosòfic, però no jurídic. I, no obstant això, quant a alteració radical de l’ordenament jurídic és el pitjor i més general dels delictes. Però no es pot castigar per no estar definit com a tal. I no es pot castigar perquè, a més de la definició problemàtica, el dret penal de la modernitat, com el civil, neix precisament d’una revolució, la francesa. En realitat, la rebel·lió no és més que una revolució fracassada i reprimida pel poder. Quan triomfa, ningú la condemna i fins i tot és la font del dret.

 

És el cas de la revolució catalana, a la qual l’Estat, evidentment, no pot fer front perquè no l’entén. Fa anys que els comportaments individuals i col·lectius de l’independentisme català no encaixen en els tipus delictius del dret penal espanyol. Com tampoc ho fan en els esquemes mentals dels polítics que rivalitzen (o haurien de rivalitzar) per aconseguir la governació de l’Estat. Apliquen aquestes concepcions estereotipades demacrades, incapaces de donar compte de la novetat de l’independentisme català. I arriben al deliri. El senyor Sánchez ha arremès contra el “supremacisme” i “racisme” del senyor Torra amb una base documental falsa i manipulada amb autèntica passió justiciera. L’ha comparat amb Le Pen molt content d’haver trobat un suposat punt dèbil en l’adversari, cosa que li estalvia haver de raonar per què està en contra de la resta de qüestions. Tot i això resulta que el senyor Torra no és racista ni xenòfob i, per amics de Le Pen, els socis de Sánchez, Cs, que es fan fotos gustosament amb tot aquell lepenista que troben i estan negociant amb el senyor Valls, el de l’expulsió de les nenes gitanes.

 

Aquesta obstinació en què res es mogui, en què no hi ha innovació, molt típica d’Espanya, va contra el cicle llarg de canvis que es ve donant a Europa des de la fi de la guerra freda i la divisió en blocs. Tot el sistema polític continental ha tingut i segueix tenint canvis de gran envergadura. Han aparegut i desaparegut Estats, han canviat règims polítics, han mutat o s’han reformat estructures constitucionals, hi ha hagut canvis radicals de sistemes de partits, les fronteres heretades de la guerra han canviat, s’han creat i destruït associacions, aliances i coalicions de tot tipus, les ideologies han ressuscitat i son administrades pels mitjans de comunicació.

 

Alguns exemples d’innovacions i singularitats: a Portugal hi ha un govern d’unitat de l’esquerra que funciona; a Itàlia s’inicia un curs tempestuós de la mà de dos partits que tots qualifiquen d’antisistema, La Lliga i l’M5 estrelles, pel qual ningú donava un euro fa un parell d’anys; la UE, afligida pel Brexit, ha de trobar una nova forma de justificació i organització.

 

En aquest clima europeu de canvi i mudança, la revolució catalana com un moviment transversal, sense distinció de classes, pacífic, cívic, democràtic amb un enorme suport social a través d’associacions que formen un entramat amb gran capacitat de mobilització és un fenomen nou per a l’Estat. No ho és en sí mateix, però sí per un Estat que mai es va veure obligat a enfrontar-se a ell més que per la força de les armes. I ara no és el cas. I no sap què fer.

 

La falta de competència i experiència dels polítics espanyols es deu a que mai han hagut de fer política de veritat. Mai per exemple hi ha hagut governs de coalició a Espanya des de la mort del dictador. El seu esperit és d’imposició i no de negociació i, a base de preservar en aquest error, a base d’abordar una qüestió política com una d’ordre públic, a base de judicialitzar i, per tant, cegar, tota possibilitat d’entesa, han portat la situació a un punt de tot o res.

 

Un punt en el qual creuen que guanyaran perquè el nacionalisme espanyol té al força i la utilitza i l’independentisme català està “escapçat”, lligat de mans, controlat i intervingut. Fa la impressió, tot i això, que és al revés: el nacionalisme està al final de l’escapada doncs únicament pot conservar el seu domini a Catalunya per mitjans repressius, a través d’una dictadura de fet que no podrà estendre.

 

Davant es trobarà una societat en revolució, no en rebel·lia, que no està disposada a ser governada com una colònia. I la desobediència civil i la resistència pacífica d’aquesta societat acabaran predominant per damunt de la imposició.




Comentaris
Molta rao Ramó
Dons, as deixat be clá, dons, quels unica pulitcis valits, dons, son els cataláns, dons com rasa tan i tan suparió a laresta dal mon, moltísimas grasias en Ramó Cutarell, dons tu gairabe ets catalá, dons
Que Deu i els angels
Us escoltin.
Espectador
El problema essencial i que molts intenten eludir , es que Catalunya i Espanya son dos paisos completament diferents . son inclús antagònics . La crisis serà permanent , de anys i anys i més anys , si no es cerca una solució definitiva , amb mediació internacional " of course ".Espanya sempre . sempre , sempre voldrà la submissió de Catalunya que es el que ha aconseguit fins el dia d'avui .Els politics catalans han traÏt ........
Espectador
........ sistemàticament al seu poble , però ep !! la gent els votava encantats . El tema es que actualment la gen ja ha obert els ulls i tot pot cambiar , sempre i quan les decisions les prengui el poble , no els polìtics . No hi ha independència sense confrontació .
Cotarelo está gagá
Si nos la cogemos con papel de fumar lo de Primo de Rivera de 1923 tampoco fue un golpe de estado en sentido estricto, aunque todos los historiadores creen que sí. No hubo violencia, ni tiros, ni muertos y lo apoyó Alfonso XIII; golpe de guante blanco. Los golpistas catalanes lo son porque ya estaban en el poder (como Primo de Rivera) e intentaron cambiar el status quo del poder en Cataluña aunque sin éxito. Eso es un golpe de estado fallido por definición.
Narcís ( gran veritat : mai han sabut fer política que sí ' ordeno y mando ' així ' ordeno y ordeno ' o ' mando y mando ' ! ) ( i, allò pitjor, no per defendre la veritat, el bé, la raó i el dret àdhuc el dret natural que sí la . . . . . . . . qui tingui orelles que hi senti, ço és, s’hi delaten ca
Ras i curt : 1. N'és obvi que no hi hagut cap ' alçament en armes ' ni de bon tros violència quina fos ! 2. I si és per ' aixecar-s'hi ' .. aquest ja no n'és pas que sigui ple de circumstàncies atenuants que l'afebleixin del tot ( perjudicis. ofenses i injúries a dojo ! ) sinó que n'és resultat perseverant del Parlament de Catalunya ! Conclusió : tot n'és polític o té relació amb el govern de nostra societat que mai per mai jurídic o de repressió/ càstig per cap mena d'acció o omissió nociva !
@ está gagá
La del Borbó i la de l'exèrcit, t'has deixat. Exèrcit que defensa a una part dels espanyols i a l'altra se'ls assassina. Exactament com el govern disposava de 17.000 mossos que no li van fer put.o cas.
cromanon
A Inglaterra consideren a España integrada al continent Africà més a prop de Marroc que de Europa. La explicació es per que no entenen la democràcia i de fet després de la mort de Franco la transició no ha sigut transversal. Han ocupat les estructures del Estat els mateixos que la ocupaven en temps de Franco. Ha existit la estructura feudal de Rei, vasallos y pueblo, sense cap cambi sustancial fins als nostres dies
La revolució es diu República, i com més hi creguem més a prop la tindrem.
Rapinyaires
Castella- Espanya és el resultat de 8 segles de reconquesta, quan falten diners a les elits, matem moros + 5 segles de destrucció-robatori d'Amèrica + apropiació dels impostotos catalans amb tothom callat gràcies sl franquisme + diners de la UE abocats a coses no productives. Mai han produït les elits espanyoles, són rapinyaires.
Com sempra, dons, en Ramó Cutarell, dons, tot i que no sigui catala da vritat, dons, el milló, grasias en nom dels cataláns da vritat. fins i tot
@Rapinyaires
En el cas dels moros tan rapinyaires com Ramon Berenguer I de Barcelona que vivia de les pàries imposades a les taifes mores de Al-Larida i Saraqusta.

envia el comentari