Adéu a les armes

"El procés català demostrava com de manera pacífica, sense disparar ni un sol tret, s’havia fet molt més camí que amb el mètode dolorós de centenars de morts"

La cerimònia solemne d’anunci de la dissolució d’ETA, el divendres 4 de maig,  certificava també el final de la via armada per aconseguir la independència nacional, en el marc europeu. Sobretot d’ençà dels acords de divendres sant, el 10 d’abril de 1998, signats entre el govern britànic, l’irlandès i diferents organitzacions polítiques. El potentíssim i emblemàtic IRA, l’ombra del qual  sempre va ser molt allargada sobre l’independentisme armat basc, girava full i deia adéu a les armes, i el Sinn Fein començava a obtenir els seus millors resultats a les urnes, tant en el territori de la República com en els comtats del nord. El 25 de juny de 2014, el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC), després de 40 anys d’accions violentes, anunciava l'abandonament de la lluita armada a través d'un comunicat, assegurant que calia iniciar  la "construcció d'una força política per governar Còrsega i conduir-la cap a la independència". Quatre anys després, l’illa disposa d’una majoria nacional corsa que hi governa l’executiu i l’assemblea, en una coalició estable d’independentistes i autonomistes, els quals tenen també tres dels quatre escons que corresponen al seu territori a l’assemblea nacional de París. ETA, doncs, s’havia quedat sola, no sols a Europa, sinó també en el seu propi país. A més, el procés català demostrava com de manera pacífica, sense disparar ni un sol tret, s’havia fet molt més camí que amb el mètode dolorós de centenars de morts sobre la taula.

 

El ressò del desenllaç de la guerra d’independència d’Algèria, primer, i, del Vietnam, després, alçant-se victoriosos contra els gegants francès i nord-americà, va ser important arreu. Els processos de descolonització de França, la Gran Bretanya i Portugal, fins a la meitat dels setanta, tindran també una ascendència clara sobre els nuclis més combatius de l’independentisme, també aquí. Fins i tot entre les organitzacions estrictament polítiques i no pas militars, com el PSAN o el FNC, conceptes com “alliberament nacional”, expressió tan algeriana, o bé “reunificació nacional”, de ressonàncies vietnamites, beuran d’aquestes fonts i adquiriran carta de naturalesa, fins al punt d’esdevenir conceptes clau en l’arquitectura ideològica de la constel·lació de sigles independentistes dels anys setanta i primers vuitanta del segle passat, tot identificant-ne a l’instant el posicionament polític. Durant la dècada dels seixanta d’altra banda, a l’Argentina es constituí un grup anomenat Resistència Catalana. D’allà estant, Antoni Cardona planejava una guerra de guerrilles a Catalunya, amb el Magreb com a base geopolítica de complicitat ideològica i suport logístic, i reclamava la creació d’un Moviment d’Alliberament Nacional de Catalunya, que, amb aquest nom, s’acabà fundant, finalment, a Veneçuela, amb Joaquim Juanola i Amadeu Oller.

 

La conveniència o no de disposar d’un braç militar, acompanyant una formació política en el seu camí cap a l’objectiu final de la independència, a imatge i semblança d’allò que succeïa al País Basc, fou també un debat present aquí en els ambients independentistes. Són els models que algú qualificà, irònicament, d’Herri Barretina enfront d’Euskadiko Espardenya... Però l’opció per la via armada no era exclusiva dels bascos, a Europa. A Irlanda, la connexió entre l’IRA i el Sinn Féin era coneguda, però potser ho era menys l’existència d’un grup armat gal·lès, el Free Wales Army, a qui els irlandesos de l’IRA-oficial havien venut armes el 1968, el mateix any que, a Bretanya, es creava l’Exèrcit Revolucionari Bretó (ARB). El 1968, a Còrsega, començava a actuar-hi el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC), recollint experiències de grups anteriors, mentre que, al Quebec, entre 1963 i 1970, el Front d’Alliberament del Quebec (FLQ), independentista i socialista, duia a terme més de dues-centes accions violentes i alguns dels seus membres compliren presó per delictes de sang.

 

Totes aquestes experiències, les unes més que les altres, van tenir algun tipus d’influència entre els diferents grups independentistes catalans, que, els anys setanta i vuitanta, actuaren als Països Catalans, amb militants d’alguna manera relacionats amb el FNC o bé el PSAN. Els trobem operatius a partir de 1969 amb el nom de Front d’Alliberament Català (FAC) amb Carles Garcia Soler, però també, més tard, amb l’Exèrcit Popular Català (ÊPOCA), encara que aquest darrer fos un nom posat per la policia espanyola, atès que els propis integrants del grup l’anomenaven “La Casa”, o Terra Lliure, ja el 1978, amb Pere Bascompte, el primer amb implantació arreu dels Països Catalans i un nivell de simpatia, sobretot juvenil, que s’explicitava en manifestacions, concerts i actes públics, atorgant-li un protagonisme polític i simbòlic, quasi icònic, molt superior a la seva incidència real i adquirint, alhora, una certa dimensió gairebé mítica, que, sorprenentment, de vegades encara perdura.

 

L’esfondrament del bloc de l’est, l’esmicolament de la URSS, la desaparició de Iugoslàvia i de Txecoslovàquia, exemples de federalisme plurinacional si més no legal, van comportar una alenada d’optimisme a l’independentisme català. En aquells moments, però, l’expressió armada del catalanisme d’alliberament nacional es trobava ja a la seva fase final. A més, el combat menat per aquests pobles tenia unes característiques molt diferents a les que poguessin plantejar-se en el cas català. En el cas del Bàltic, la mobilització ciutadana, amb les cadenes humanes conjuntes entre Estònia, Letònia i Lituània formant la via bàltica, va prendre el protagonisme a tot moviment de caràcter militar per a fer-lo residir en la societat. Així ho pogueren constatar els tres diputats independentistes d’ERC que seguiren, sobre el terreny, la fase final del procés emancipador. Quan l’11 de març de 1990 Lituània es proclamava independent, al Parlament de Catalunya, integrat per 135 diputats, tan sols aquests tres es declaraven independentistes. Estònia va recuperar la seva independència el 20 d’agost de 1991 i Letònia va restablir-la just l’endemà. Avui, tots tres estats pertanyen a la UE i són membres de l’OTAN, malgrat les afirmacions d’estats com l’espanyol que asseguraven que es tractava d’una aspiració impossible, que mai no seria reconeguda per la comunitat internacional. 

 

Als Balcans, la descomposició de Iugoslàvia va tenir un format ben distint, de manera que, sobretot Bòsnia i Croàcia, van patir el dessagnament d’una guerra amb una ferotgia inusitada, al cor d’Europa, sent víctimes alhora de la irracionalitat dels conflictes ètnics i religiosos que hi esclataren. Llevat, potser, en alguns aspectes, d’Eslovènia, cap tipus de semblança, doncs, amb el cas català, malgrat que alguns independentistes catalans s’hi desplaçaren a combatre-hi, solidàriament, fent onejar la bandera estelada en alguna posició militar, al front mateix de combat, amb l’exèrcit serbi davant per davant, Al Bàltic, el protagonisme era fonamentalment civil, mentre que, als Balcans, la lluita armada es desfermava a través d’exèrcits més o menys convencionals, amb participació de població civil, però en cap cas el combat per la independència no adquirí mai el format de guerra de guerrilles o de grups armats clandestins, amb operacions armades o accions violentes selectives i puntuals. Es tractava d’una guerra a front obert, per terra, mar i aire. L’independentisme català armat, doncs, es trobava en una altra dimensió pels recursos de què disposava i per l’escàs suport social atorgat a la lluita armada, en el país que es proposava d’alliberar.

 

El 30 de maig de 1982 Espanya s’integrava a l’OTAN  i l’1 de gener de 1986 el entrava oficialment  a la Unió Europea i, amb Espanya, ho feia també Catalunya. El 12 de març d’aquell any tenia lloc un referèndum vinculant d’àmbit estatal sobre la continuïtat de la permanència a l’OTAN, referèndum en què a Catalunya s’imposà el NO, decisió, però, que no va variar-ne el resultat general favorable a romandre-hi. Sortir de l’OTAN, precisament, constituïa un dels objectius fonamentals del grup armat italià Brigate Rosse, fundat el 1969 bàsicament per estudiants, i operatiu amb regularitat fins al 1988, després d’una llarga llista de segrestos i assassinats, sovint de polítics, si bé altres accions posteriors han estat reivindicades per aquestes sigles. Sempre planà la incertesa sobre aquest grup i la seva possible manipulació o connexió amb l’extrema dreta o la seguretat de l’estat, semblantment amb l’espanyol Grapo. Fos com fos, a finals de la dècada dels vuitanta desaparegué de l’actualitat mediàtica permanent en què s’havia instal·lat. Al seu torn, cap al 1969 es formava a Alemanya la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig, de l’alemany Rote Armee Fraktion), la qual es faria conèixer el maig de 1970 quan un escamot va alliberar el seu membre més conegut: Andreas Baader. Aquest, juntament amb la periodista Ulrike Meinhof, van aparèixer morts a la cel·la on eren empresonats, el 1977, si bé el grup no es dissolgué fins al 1998, després d’un llarg historial de violència.

 

En aquest context europeu on Catalunya es trobava ja plenament integrada, la seducció per la lluita armada va anar fent-se cada cop més irrellevant i les accions d’aquests grups, amb la consegüent qualificació de terroristes per part dels mitjans de comunicació, anaven convertint en inviable l’opció per uns mètodes que, lluny de crear simpaties o complicitats, en realitat no provocaven més que rebuig. Hi ajudaven també imatges colpidores de violència gratuïta, inútil i, en la majoria d’ocasions, del tot incomprensible, que la televisió i la premsa escrita acollien amb regularitat. Les gestes militars catalanes, per la Mediterrània i fins a Grècia, quedaven lluny i el llibre de Ferran Soldevila “Els catalans i l’esperit bel·licós”, aparegut el 1966, també. Ara els catalans apareixien com el poble del pacte, del diàleg, de la concertació, als antípodes de tot allò que pogués semblar no ja violent, sinó simplement estrident. 

 

Així les coses, el 18 de març de 1981, al paranimf de la Universitat de Barcelona, naixia la Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació catalanes, promoguda per Aureli Argemí  i per Felip Solé i Sabarís. Només tres mesos després, el 24 de juny, més de 100 mil persones omplien de gom a gom el Camp Nou, en un acte reivindicatiu i festiu alhora, que inaugurava una manera catalana de fer les coses, un cert estil d’afirmació nacional, amb la màxima aspiració política, però del tot allunyat de qualsevol expressió no ja armada, sinó simplement violenta. El pacifisme formal de la Crida i el caràcter una mica naïf, fins i tot gandhià d’algunes de les seves accions més espectaculars, van comptar, d’immediat, amb un ampli suport popular, en constatar la seva enorme repercussió mediàtica, a través d’iniciatives imaginatives i innovadores. Veure vaixells de la flota nord-americana pintats amb esprai rosa o policies espanyols, atònits, perseguint avions de paper per l’aeroport del Prat o gallines a la Rambla, provocaven somriures de complicitat i, alhora, la ridiculització de l’adversari, per més que anés revestit de tots els ingredients que caracteritzen la força institucional.

 

El 1989, ja a proposta de la nova ERC, el Parlament de Catalunya aprovava una resolució favorable al dret a l’autodeterminació de Catalunya i, dos anys després, Terra Lliure abandonava l’activitat armada. Era evident, doncs, que no es donaven les condicions com perquè una opció insurreccional pogués esperar un futur gaire falaguer a Catalunya, amb un ampli suport popular. Una societat industrialitzada i tecnificada com la catalana, moderna i cosmopolita en les formes de vida, no semblava el lloc adequat per a temptatives armades. Es tractava d’aquest marc polític concret i no d’un altre. Catalunya era, en el tombant de segle, un país avançat i de cultura democràtica, que rebia cada any milions de turistes, que incrementava la seva demografia amb població immigrada, atreta precisament per la seva qualitat de vida i les oportunitats que hom hi trobava de prosperar-hi. Un país que acollia capital estranger (nord-americà, alemany, japonès) en una proporció superior a la majoria de llocs d’Europa, que internacionalitzava la seva economia any rere any amb un ímpetu exportador creixent, que disposava d’una desena d’universitats públiques i privades, de supercomputadores i sincrotrons, biotecnologia, biomedicina, un circuit automobilístic de renom internacional, el primer parc temàtic i de lleure europeu, una capital amb un nom, una arquitectura i un equip de futbol coneguts arreu, etc. No hi havia espai, doncs, per a la violència, sinó per a la política democràtica i la mobilització popular pacífica.

 

La desaparició del grup basc ETA i del cors FLNC tanquen el cercle de la inviabilitat a la Unió Europea d’una opció violenta, per més que pugui defensar, en el seu ideari polític, causes nobles i legítimes. La violència d’alliberament nacional, per emprar aquí la terminologia precisa, s’ha associat, a més, a processos clàssics de descolonització extraeuropea, on el grup armat és la branca militar d’unes sigles polítiques, però a Catalunya aquest fenomen no es produïa ni, en les condicions descrites, existia cap possibilitat que pogués produir-s’hi. La via armada, el terrorisme tal i com acaba sent finalment coneguda aquesta opció, en realitat hauria perjudicat la viabilitat del projecte que s’assegurava defensar i no generava, a més, cap entusiasme interior, ni encara menys rebia el menor suport exterior. Contràriament, aconseguia la unanimitat en la seva condemna, en uns moments com els actuals, en què el terrorisme global té el món desenvolupat com a blanc preferent i és capaç de suscitar un rebuig unànime. Avui, l’independentisme català és més pacífic que mai i és aquest caràcter el que desarma el discurs de l’espanyolisme, que enyora el terrorisme com a adversari ideològic fàcil de combatre, i que ho fa, no des del diàleg i la negociació, sinó des de la repressió i la violència. Procediments per vèncer, aquests, utilitzats per aquells que estan mancats d’arguments per convèncer.




Comentaris
Nunca agradeceremos bastante....
... la ocurrencia del Sr Carod pidiendo audiencia a ETA "como presidente de ERC" para pedir que no mataran en Cataluña, no fuera a ser que su partidete perdiera votos. Señor Carod, váyase a hacer puñetas.
entrqnyable
€splèndid estudi i millor final, efectivament el carácter pacífic de la República catalana corona la millor de les estratègies per assolir l'estat propi en el marc de la UE.
Pepet
Ha de reconeixer senyor carod la cagada seva descomunal i que li ha costat la seva carrera politica ,un mort de caralunya val lo mateix que un de almendralejo sisplau patriotes com voste fan pena.
JRRiudoms
L'anomenat "referéndum de la OTAN" no va ser de la OTAN. Va ser sobre la pertinença, o no a l'Aliança Atlàntica (organisme polític, pas militar; França pertanyia a l'Aliança Atlàntica, però no a l'OTAN). Tothom va caure en el parany construit pel PSOE perquè l'Estat espanyol pertanyés a l'estrucutra militar de la OTAN sense ni tan sols haver-ho consultat als ciutadans. Atentament
Esteve Roura
Algun dia ens hauriau d'explicar , amb tots els ets i uts, el procés de desmantellament de Terra Lliure.
Ok corral
"la via armada hauria perjudicat", ara cal l'article de la violència en totes les seves formes dels estats i com d'util resulta.
Antoni Gros
En Carod s'equivoca en l'afirmació que cito abaix. Només cal comparar les situacions actuals: Euskadi en una quasi-independència i Catalunya amb la autonomia intervinguda i liders empresonats. "A més, el procés català demostrava com de manera pacífica, sense disparar ni un sol tret, s’havia fet molt més camí que amb el mètode dolorós de centenars de morts sobre la taula."
david
La realitat és que els bascos tenen el concert economic i un nivell de vida envejable. I aqui amb el pacifisme kumbaià , les cassolades, la tonteria de la "revolucio dels somriures" i el rotllo de "terra d'acollida" estem cada cop pitjor. En el món real el que mana és la força bruta , i els espanyols això ho saben molt bé.
Molt bé
Molt interessant. Molt interessant aquest repàs sobre la història de la lluita armada a Europa. La nostra via és el pacifisme. Exacte. L'enhorabona!
Mol be en Carot
Fins i tot que siguis xarnegu, tu, dons as dunat a la diana, dons, ara ya tenim larapública aviat i en jordi Pujo i en MArta Farrusole ya astán ampurtan els mil i mils i mils da millons daeurus par la rapública, dons, tot el mol racuneixará la nostra suparioritat, dons i dons damanará audiensia al mol urinapla prasiden numero dugas mil vuitsen vuitanta u prasidén,
Anhorabona Jusep LLuis
Dosn, deurias se tu al prasidén, dons, el número tresmil nousents satanta u, el mol unurapla prasidén, dons
Narcís ( ens n'anem democràticament i pacífica ! )
Ras i curt : n'és obvi que els únics vessadors de sang pro la subordinació/ supeditació així posar en rang inferior àdhuc anihilà'ns-e socialment i econòmica Catalunya ha estat sempre país violador de ca nostra ! PD : deixi aquest estat de ' trasladar ' el que són o maldat a qui el sofreix, a la víctima .. nosaltres només volem tenir pàtria, pàtria catalana, atès que l'estat espanyol mai per mai ens ho ha volgut ser ( a l'inrevés ! ) !
rd350
no tinc cap interés i menys respecte per a l´individu que ens va encolomar a l´execrable homenet montilla per pura rancunia

envia el comentari