L’oblit

"La gent havia començat a oblidar, malgrat tot, la ignomínia de dècades, després d’haver donat definitivament l’esquena a qualsevol raó política per matar"

La setmana passada ha estat un continuat recordatori de com una banda d’assassins havia acabat reconeixent que els seus integrants i totes les persones que en van ser les seves víctimes havien perdut miserablement el temps, la vida, la llibertat o tot a l’hora. Mig segle, quasi mil cadàvers, i centenars de milers de mutilats, commocionats, damnificats de tota mena després, ETA diu que es dissol per tornar al magma social d’on mai hauria d’haver emergit. En els seus tan comentats comunicats, portaveus que carreguen sobre la seva consciència amb trets al clatell d’un altre ésser humà deien dirigir-se sols a la gent del poble basc, el poble del qual Otegi va dir ja fa tant temps que de ben segur pocs se’n recorden, que sols qui se sentia basc i sols basc podria votar en un referèndum sobre la independència basca. Però van matar Lluch, Tomás y Valiente, Cano o Broseta, que no tenien ADN basc, ni vivien allà.. de fet la banda va formar comandos a Madrid, Catalunya, València per deixar ben clar que, com la yihad, la seva religió no entenia de fronteres.

 

Hi ha hagut portades, articles, tertúlies (jo hi he participat, ho sé), un munt de notícies sobre ETA aquests dies, un recordatori a meu parer injustificat. Ma mare deia que “no hay mejor desprecio que no hacer aprecio” i no altre cosa que menyspreu mereixien tots ells. Zero notícies sobre reunionsde e mediadors a Cambo (qui paga?), zero comparacions amb l’IRA, zero entrevistes amb etarres, amb ex presos, amb ex el que sigui, cap cobertura a tot això, excepte si era per sentir dir una sola i potentíssima paraula, que mai ha arribat del tot, que és la única paraula que dissol les pedres: “perdó”.

 

Perdó per un dolor sense sentit; perdó per creure que una idea política val una vida, si la vida l’haig de prendre jo; perdó per pensar superbament que la terra està per sobre de la persona que l’habita; perdó per la incongruència de creure que això era una guerra o un conflicte quan sols estava jo, matant, i la policia perseguint-me per fer-ho, de vegades amb les males arts a que confina l’Estat de Dret qui persegueix un delinqüent. I perdó per haver fet creure a una part dels que deia “els meus” que l’alternativa era matar o morir. Perquè hi ha més sortides, i més raons per viure, i sobretot perquè a les meves accions no hi havia cap ni una raó per distingir-me de qualsevol psicòpata assedegat de sang que tingui un racó de tant en tant a la plana de successos dels diaris. Aquesta i no altra podia ser l’oració de qui sortí a fer el comunicat. Perdó. El mateix perdó demanat per Jean Valjean, aquell miserable retratat per Hugo que va deixar de ser-ho, sobretot quan es va fer persona a sí mateix.

 

Sols per al perdó incondicional demanat hauria tingut sentit tanta atenció mediàtica. La resta, pantomima. La gent havia començat a oblidar, malgrat tot, la ignomínia de dècades, després d’haver donat definitivament l’esquena a qualsevol raó política per matar. Perquè al final tot s’oblida. I és que oblidem tot i tothom excepte la gent que hem estimat. Deixem, doncs, fer el seu paper al temps, la millor medecina. Potser el que es volia era, en uns, recordar les víctimes, tants cops emprades com a munició electoral, en altres, la feblesa de l’Estat quan propicià els GAL, i finalment en uns tercers, recordar que a Catalunya el procés no va pensar mai en exercir aquesta violència per marxar d’Espanya. Però aquí va existir Terra Lliure, i les víctimes han estat instrumentalitzades o obviades a demanda, i els GAL van ser l’excrescència de la demanda social de resoldre el problema. Cap actor polític del tot innocent; cap innocència dins de la banda que amb l’atemptat d’Hipercor va començar a parlar de “socialitzar el dolor”. Potser ja es poden reagrupar els presos, perquè l’Estat no pot exercir la venjança. Però res més excepte desitjar que fins al poble basc més petit un dia arribi de debò i fins a l’arrel el bàlsam de l’oblit.




Comentaris
Narcís ( a territori i població aliena .. és terrorisme ? )
Ras i curt : mai per mai ningú hauria d'escriure, xerrar o entretenir-se conversant de terrorisme perquè llavors sembla ' normalitzar aquesta violència sanguinària fent-la una mena de política més ' ( i no diguem-ne res de qui procura treure-hi profit amb tretze són tretze sota excusa de ser equidistant! ) ! PD : un parell de dubtes jurídics : a ) les guerrilles contra l'invasor francés .. eren terrorisme ? b) territori propi d'ètnia cultural determinada que entra a mata - degolla . . .
Kadra
El monopoli de la violència en mans dels estats atreu també com la mel a bandes mafioses d'assassins que al llarg de la història han colonitzat i destruit països sencers en benefici propi, tot fent milions de víctimes. Aquests criminals tenen carrers amb nom propi i recordatoris als panteons de la història i els seus països són sovint citats com els millors exponents de cultura, ciència, democràcia, sostenibilitat, etc. Però la història dels vencedors sempre culpa als vençuts de tots els mals...
Kadra
... i retalla els períodes de temps en trossos arbitraris a la seva conveniència per fabricar el relat que els hi és favorable.

envia el comentari