L’Espanya bruta i la síndrome Cifuentes

"També aquí, a Catalunya, necessitem que neixi una nova política i que la política estigui al servei de les solucions i no formi part dels problemes"

La frase que millor resumeix el clima de decadència política i moral d’Espanya només podia ser d’Esperanza Aguirre: «La corrupción nos está matando». Justament ella, que ha estat en totes les salses tòxiques des dels llunyans temps del «tamayazo» (ens en recordem?), i que està aconseguint travessar, vestida de blanc, la formidable muntanya de merda que tant ha contribuït a aixecar. El blanc ha estat també el color triat per Cifuentes per al seu comiat: per uns pots de cosmètics, segons ella, i no pas per la fètida història del màster i de la universitat feudal del PP.

 

Tota aquesta podridura ens està matant i encara està per veure si algun dia en sortirem vius i regenerats o si ens ofegarà per sempre. Ara per ara, jo més aviat diria que no hi ha massa esperances, ni al futur estat veí que és Espanya ni a la futura Catalunya republicana, on la il·lusió, la resistència i el dolor deixen en un segon pla la necessitat de fer net i d’enterrar, sí, una part de la política catalana, no menys bruta i podrida que l’espanyola.

 

Entre els tres per cents i els palaus, els màsters, les gürtels, les itevés, els Eres, els «castors», els misteris «soleados» de Suïssa o Andorra, els rescats, les púniques i milers de repugnants històries per l’estil, em costa trobar-hi gaires diferències. És un mateix fangar, amb diferents accents, amb diferents castes i diferents màfies. La qüestió no és triar els teus o els meus, amb una bandera o una altra, sinó tenir clar que ni els uns ni els altres no són els nostres.

 

La bonica faula de la transició democràtica, i nosaltres que l’estimàvem tant i ens vam deixar aixecar la camisa, ha acabat en això, en aquesta formidable fossa sèptica que ha empastifat les nostres vides. Si no la tanquem, si no passem pàgina de veritat, és tan tòxica i tan insaciable que amenaça d'enverinar i carregar-se el nostre futur.

 

La «síndrome Cifuentes» no deixa de ser un més dels infinits símptomes de decadència i d’indecència d’una Espanya que està arribant al seu final i que morirà matant. La política espanyola ha deixat de ser un problema greu per convertir-se en un perill mortal, agreujat encara pels populismes de dretes o d’esquerres.

 

Tenim aquí una advertència, una més, per a un país que està començant a prendre forma, la Catalunya del futur. Quants casos Cifuentes més necessitem? Seria catastròfic oblidar que el primer que cal fer, el primer, és no transigir, no resignar-se a repetir o clonar el model de feudalisme polític i d’extorsió econòmica que ha matat el bell somni de l’Espanya dels anys vuitanta i noranta, la del primer postfranquisme.

 

És evident que amb l’actual poder polític i econòmic espanyol no hi ha cap mena d’esperança de regeneració. Això ho saben tant les persones decents de Sevilla com les de Vigo, Madrid o Palafrugell.

 

Independitzar-nos d’un país així? Sens dubte que sí. A pitjor no anirem pas. Però també és imprescindible independitzar-nos de la nostra pròpia bassa de residus tòxics i pudents, si aspirem a fer una república mediterrània i europea mitjanament decent.

 

La decència és la bandera transversal que fa falta per reunir una majoria social que sigui definitivament indiscutible, que decanti la balança. La decència no és cap extremisme d’esquerres, no és cap pulsió revolucionària. A la «d» de democràcia li cal la «d» de decència. Aquest pot ser el factor comú, el pont, entre gent molt diversa, que ara mateix està òrfena de projecte de país i de futur. És a dir, allò que els exquisits anomenen «back to basics»: tornar a les veritats elementals. La divisió de poders, els valors bàsics, la veritat, la dignitat, l’honestedat, el respecte, l’exigència envers els principis democràtics, uns mínims de justícia social...

 

Resistir és i serà necessari, òbviament, però ens estem oblidant -ja fa anys, no mesos- de construir el projecte del primer dia, del primer any, de la primera dècada. Com? Tal com ho estem fent fins ara, segur que no. També aquí, a Catalunya, necessitem que neixi una nova política i que la política estigui al servei de les solucions i no formi part dels problemes. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però és evident que sense trencar els ous no es fan truites.




Comentaris
No és això
Ei! Els està matant. Està matant els nostres adversaris. Mirat així això té possibilitats.
Narcís ( ací, a Catalunya, tenir persones inhabilitades, plomades/ embargades, empresonades i exiliades justament per voler ser conseqüents amb resultats democràtics,no n'és per voler fer nova política, voler construir un projecte d’ençà de dues/ tres eleccions així des del 1er.dia?)
.Si us plau:A) No barregem ' abusos ' de temps ha de ca nostra amb Corrupció Total d'ahir, avui i ara de país veí botxí ! B) ' Aquell somni dels 80's i 90's ' amb el cop d'estat, les LOAPA, LOFCA ..i mal reputar/ desprestigiar Catalunya ? C) ' .. cap mena d'esperança de regeneració ho saben persones decents de fora ' , però aclaparadora majoria no pas ! D ) ' Decència a espanya' , quan els vots que perd PP sembla ser se'ls enduu C's llançant tota mena de .. sense comentaris ?
Joan Rovira
Sí, està corcant i matant Espanya, però també ens pot matar a nosaltres. La seva desgràcia és també la nostra. Quan marxem, hem de deixar enrere la "Catalunya autonòmica", tacada pels mateixos vicis que el "régimen del 78".
El problema de Cifuentes
Resulta absurdo hablar de madrileñofobia y de envolverse con la bandera esa que tienen en Madrid que no sé si todos los madrileños conocen. El problema de Cifuentes es no ser catalana. Si lo fuera podría haber usado la estrategia de Pujol que tan buenos resultados le dió a él y a otros muchos: catalanofobia, atacarme a mí es atacar Cataluña y un buen envoltorio de senyeras y esteladas. Mano de santo y salvación; ¡¡por estas!!.
Marc
Trencar els ous és justament la independència, sense aconseguir-la tot el que vulguem bastir serà en va. No es pot posar el carro davant dels bous. Anem fent feina. Ho aconseguirem! //*//
RES publica
Mentre la gent sigui tant indulgent amb els seus polítics no farem res. Mentre hi hagi gent que continui votant partits corruptes no anirem massa lluny. La corrupció és un ´càncer que s'ho menja tot.
Isma
Sí home sí. Tens tanta legitimitat per donar consells com la té el Jordi Pujol, Artur Mas, Germà Gordó, Macià Alavedra i tota la colla de lladregots que han governat Catalunya des de 1980. No es bellugava cap contracte públic sense passar per caixa i ara voleu donar lliçons als altres. Quina barra¡¡¡
Lo Rafal de costa
Isma sembla que tens uns problema de comprensió lectora. Això és justament el que està dient.
Espanya està malalta.
Els valors que defensen son incompatibles amb una societat sana. Enalteixen la violencia en qualsevol situació i la mala educació.

envia el comentari