La partitocràcia ho podreix tot

"Si volem tenir reconeixement internacional, oferim al món alguna cosa més que les nostres desgràcies"

Els partits polítics i les seves aritmètiques parlamentàries han esdevingut els pitjors enemics de la gestió de la cosa pública. Els seus interessos impedeixen prendre les decisions més raonables que afavoreixin la ciutadania. Som sempre en campanya electoral amb la vista posada en les enquestes. Tot es fa en funció de la demoscòpia. “Quin rèdit en trauran els meus d’aquesta decisió?”. Aquesta és la pregunta de rigor entre els responsables polítics abans d’obrir la boca per parlar de qualsevol cosa.

 

L’absoluta professionalització de la política ha tingut conseqüències desastroses. Els partits s’han convertit en grans empreses (hi ha gerents, administratius, caps de comunicació,…) que només miren incrementar la seva facturació en forma de les subvencions rebudes pels vots obtinguts. Aquests ingressos són els que permeten mantenir els llocs de treball de tots els seus integrants, siguin càrrecs electes, càrrecs de confiança, assessors o simples treballadors en la seu de la formació. Al marge de les diferències cosmètiques entre ells en forma d’una suposada ideologia, tots comparteixen un mateix interès: que no entrin nous competidors. Són l’oligopoli del mercat parlamentari.

 

Però el problema no finalitza aquí. Podríem tenir un escenari com el que acabo de descriure amb actors d’una categoria més o menys contrastada. Seria un mal menor. El control ferri que exerceixen sobre les institucions, almenys es veuria compensat per una certa eficiència de gestió que dissimularia la mala qualitat democràtica. Malauradament no és així, i el resultat és aquell que descriu encertadament en la primera frase del seu original llibre “Contra les eleccions. Com salvar la democràcia” l’intel.lectual flamenc David Van Rebrouck: “Amb la democràcia passa una cosa curiosa: tothom la desitja, però no hi ha ningú que hi cregui”. És tant el desprestigi del sistema representatiu electoral que gent con Van Rebrouck proposen una couta de legisladors elegits per sorteig, com en l’antiga Grècia. D’aquesta forma, pensa l’autor, la prioritat d’aquesta fornada de representants que estarien al marge de les estructures dels partits seria mirar pel bé comú, i no pas sortir reelegits al preu que sigui per mantenir la feina. Sense entrar a valorar els encerts o desencerts d’aquest llibre, el que sí demostra una vegada més és que és un error associar democràcia només a eleccions.  

 

Fins aquí ens ha portat la mediocritat imperant en les files dels partits actuals, la qual arriba ha estat de tal magnitud que cada dia resulta més difícil trobar l’excepció que confirmi la regla. Cap n’està al marge. El seu capteniment és més a prop del d’una secta que del d’una organització de persones que persegueix la millora d’una societat. Ningú es refia d’ells i els veiem com el principal hàndicap per assolir més cotes de llibertat o de progrés.

 

Mentre tot això passa, hom continua pensant que la solució només rau en la regeneració del sistema. Així, parlem de canviar les lleis electoral o de llistes obertes. Molt bé. Però si l’elector continua només podent triar les cares que li ofereix la mateixa partitocràcia, no ens mourem de lloc. Escollir els nostres representants hauria de ser en funció de saber el què pensen per poder saber com actuaran. Podem fer-ho? És més: és aquest realment el mecanisme del nostre vot?

 

Si mirem els 135 diputats actuals del Parlament de Catalunya, no tenim constància d’alguna idea política destacable en pràcticament cap d’ells. Els mèrits per esdevenir parlamentari no sabem quins són. Ni parlen, ni escriuen, ni pareixen cap concepte original i innovador que permeti fer créixer la societat. Només fan piulades al twitter que són la repetició d’eslògans parits per uns assessors que mai han trepitjat el carrer.

 

Si l’independentisme vol eixamplar la base, que comenci per proclamar ben alt que el futur estat català serà l’embrió d’aquesta regeneració política que ja demanen a crits des de Flandes fins a la Llombardia. Si volem tenir reconeixement internacional, oferim al món alguna cosa més que les nostres desgràcies.




Comentaris
Carles Viñals Casado
Els partits són com l'Esglèsia: Els homes valuosos i honrats hi són, però reduits a la impotència per uns aparells sense ànima. Tota aspiració noble i justa resta bloquejada per una maquinària bolcada a l'autoprotecció i al control del poble que diu servir. Quants partits s'han presentat com "l'embrió d'una regeneració politica" universalment desitjada, Sr. Espot ? Podem esperar que ens greguin ara a nosaltres, que ens hem de servir forçosament dels mateixos desacreditats instruments ?
Totalment d'acord amb l'article
Però els partits que tenim ara, estàn molt ben instalats. Amb aquets que hi ha ara, no crec que s'hi pogui fer res. S'ha haurà de fer un partit nou, com l'escocés, que englobli tot l'idependentisme, q aparcat la ideologia per aconseguir el fet, la República.
...SIEGFRIED...
...NO TE OLVIDES DE LA PASTILLITA...BUTIFARRATOR...
Jordi (Català i Suís)
Molt bon article. A Suïssa tenim allò que en diem "Democràcia Directa". Podem llançar referèndums a nivell municipal, cantonal i federal. I el resultat és inapel.lable per part dels Parlaments. I també hi tenim les llistes obertes. Fa anys vaig ésser convocat per fer el recompte d'eleccions cantonals. Els votants podien crear una llista amb candidats de tots els partits o esborrar-ne candidats d'una llista. Evidentment no és tot perfecte però si més no a anys-llum de CAT i de la presó espanyola
ferran
Vull pensar que la teva critica va dirigida cap els partits del règim podrit que patim. Critica que de cap manera mereixen partits amb gent a la presó...Per eixamplar la base social independentista és imprescindible que la gent putejada percebi que viu sota règim colonial. Tasca difícil, quan la majoria està embrutida pels mitjans d’intoxicació espanyols...Aquest és el gran repte.
Cal dissoldre els partits
Els partits polítics han demostrat ser part del problema i no pas de la solució. Però si tothom veu clar que han de desapareixer, ningú sap com aconseguir-ho. Ells mateixos són els primers interessats a que no canviï res.
jesús
Teniu molta raó, Santiago. ...i més enllà, a les antípodes, hi ha la CUP.
david
La CUP , en part, seria una excepcio al que s explica a l article. No son politics professionals i es limiten els mandats parlamentaris.
Narcís ( sent força veritat el text .. ara no toca, atès que no som lliures, atès que som dessota botxí, atès que són mortificant nostres representants, atès que .. hem de sortir com llamps així fer nostre Estat, reflex de nostra nació i ambaixador de l’existència dels catalans i sa casa!)
Ras i curt : el compatriota ' ferran ' ha tocat el voraviu ( sempre el ben toca, la ben encerta ! ) ! PD : res més a afegir !
Pax
Cal estar amatent al que defensa en Jordi Graupera..
100% d'acord https://lstu.fr/GTyAMaG8

envia el comentari