Terrorisme sense terroristes

"Tot allò que discrepi de la veritat oficial espanyola, doncs, s’arrisca d’esdevenir un delicte d’odi o, en una fase ja superior, un acte terrorista"

Diferents òrgans i institucions de l’estat semblen haver perdut, definitivament, els papers, davant la possibilitat real que Catalunya se’n vagi. Però, en comptes de reaccionar d’una manera intel·ligent, democràtica i dialogant, perquè els costos de la separació siguin menors, ho fan des del fanatisme nacionalista. En una escalada de decisions que ens acosta, cada cop més, a un estat d’excepció encobert, les costures democràtiques de l’estat van saltant una rere l’altra. Molta gent creu que representants de la judicatura, del govern, dels cossos de seguretat, de partits polítics i nombrosos mitjans de comunicació tiben la corda de la paciència cívica fins a posar-la arran d’esfilagarsar-se, que sembla que és allò que, en el fons, persegueixen. Ens trobem davant d’un escenari de criminalització creixent de la resistència pacífica protagonitzada pel poble de Catalunya i,  a una decisió injusta i desmesurada, en segueix una altra de magnitud semblant o superior, en una mena de joc dels disbarats, on alguns actors de l’estat competeixen per a veure qui la diu o la fa més grossa. Hi ha decisions que no poden ser interpretades d’una altra manera que no sigui la de la provocació. I com que no hi ha hagut cap actitud violenta en els diferents actes independentistes duts a terme al carrer, ni tan sols quan s’hi han mobilitzat milions de persones -fet insòlit a tot Europa-, han d’inventar-se violències que no existeixen, com a darrer recurs a la desesperada per a desprestigiar l’independentisme davant de l’opinió pública, aquí i arreu.  De vegades, fa l’efecte que els sàpiga greu l’absència de violència catalana i, fins i tot, pot arribar a intuir-se que estiguin desitjant que, finalment, passi allò que no ha passat fins ara i, en un moment o altre, tingui lloc alguna desgràcia, desgràcia que aquí ningú no vol. Semblen esperar, doncs, un esclat de violència, ni que sigui un de sol, que fins ara no s’ha produït, que els permeti de justificar la repressió indiscriminada.

 

L’acusació inicial de terrorisme a una membre del CDR de Viladecans, feliçment, ha perdut pistonada per la decisió sensata d’un altre jutge. Qualificar de terrorisme un alçament de barreres en una autopista, pràctica reproduïda tantes vegades en vagues laborals, reivindicacions veïnals i mobilitzacions cíviques de caràcter divers, és, ras i curt, una manipulació barroera de la realitat. Sobretot perquè l’hem vista un i mil cops, també a la resta d’Europa, sense que a cap jutge se li acudís de qualificar-ho de terrorisme. No es persegueix, doncs, altre objectiu que estendre el terror de la repressió entre els membres dels diferents grups que, arreu de la geografia del Principat, defensen la República catalana i democràtica en la qual tants catalans i catalanes volem viure.

 

La democràcia, la llibertat de pensament, d’expressió i de manifestació pública de les idees, ja fa temps que no passen pel seu millor moment a l’estat espanyol. Ça i lla, trobes gent que creu que vivim en un estat amb ministres i polítics que menteixen sense cap mania, jutges que interpreten lleis per a condemnar  fets que esdevindran delicte, així com mitjans de comunicació que, irresponsablement, manipulen i incendien l’opinió pública, tot a l’ombra del partit amb més corrupció econòmica i acadèmica del món occidental. Giren la realitat com un mitjó, sense immutar-se, i converteixen la mentida en veritat. Així, segons el relat que volen que s’imposi, el primer d’octubre, els violents no van ser els policies uniformats que, armats, amb porres i malls, destrossaven mobiliari públic i estomacaven a pler la ciutadania de tota edat i condició, sinó, paradoxalment, els agredits i indefensos votants, proveïts només de paperetes i d’il·lusió, violència davant la qual els policies havien de “defensar-se”.

 

La credibilitat de la justícia espanyola es troba avui movent-se entre el fangar, a nivell internacional. I no són pocs els professionals del dret i de la magistratura que, a l’interior de l’estat, estan escandalitzats davant de maniobres tan maldestres, fetes en nom de la llei, contra el moviment independentista. Posar un alçament de barrera en una autopista de peatge, al mateix nivell que els atemptats brutals soferts a Barcelona o Cambrils, no pot ser qualificat d’altra manera que no sigui d’indignitat absoluta, sobretot pensant en les víctimes. El mateix concepte d’odi, d’incitació a l’odi, ha arribat també al nivell de banalització a què s’han dut tants altres conceptes, fins ara de lectura única. Tot allò que discrepi de la veritat oficial espanyola, doncs, s’arrisca d’esdevenir un delicte d’odi o, en una fase ja superior, un acte terrorista.

 

I mentre es persegueix la violència, el terror i l’amenaça allà on no es produeix, deixa de fer-se el mateix davant episodis claríssims d’amenaça, violència i crida a l’atemptat. Com qualificar, si no, la inacció pel que fa a les amenaces d’un periodista espanyol, que reacciona a la justícia alemanya recordant que a Munic poden esclatar cerveseries o que, a Mallorca, hi ha 200 mil alemanys amb possibilitats de convertir-se en ostatges? I què dir davant les amenaces de mort, fetes des d’un carro de combat de l’exèrcit espanyol, contra el president Puigdemont, que no han rebut cap tipus de mesura legal en contra? O de l’odi ètnic contra els catalans que campa, com a cal sogre, sense morrió, per les xarxes socials, dia rere dia?


En el combat desigual entre porres i urnes, acabaran guanyant les urnes. Per això cal que no caiguem en les provocacions que cada cop ens aniran fent, ni que perdem els nervis, ni que se’ns escalfi la boca o se’ns en vagi la mà, innecessàriament, perquè això és el que volen i esperen. En aquesta guerra de nervis, no podem permetre’ns el luxe de perdre cap batalla, atesa la desproporció dels contrincants. Ni tan sols quan vulguin embrutar amb violència la nostra resistència pacífica i permanentment mobilitzada. No hi ha terrorisme sense terroristes. I, en tot cas, perquè n’hi hagi, cal que existeixin armes, gent organitzada clandestinament o amb uniforme disposada a fer mal, i una organització jerarquitzada decidida a actuar. Si volen que, arribats en aquest punt, contraposem les formes i els valors pacífics, democràtics i populars de la catalanitat amb els de la hispanitat, no cal ser un einstein qualsevol, amb màster a la URJC, per a adonar-se que el terrorisme no es troba a la nostra banda. Al capdavall, només cal girar els ulls enrere per a constatar que cadascú té la història que té.




Comentaris
Narcís ( veient tot el que veiem .. aquest estat no té res polític que sí de ' delinqüència camuflada, delinqüència institucional ! ) ( llàstima el munt d'espanyols que són decents/ dignes i .. es deixen passejar ! )
Clar i net , clar i ras .. tot plegat, clar i català ! PD : si aquests manen els tres poders d'aquest estat , ço és, si aquests manaies són d'allò més infantiloides i d'allò més freds culpant innocents .. què s'hi pot esperar ( verament i malaurada país veí botxí n'és un altre món així impossible afinitat política de cap mena ! ) !
ferran
La repressió que denuncia Carod Rovira, ve agreujada per els quintacolumnistes conscients els uns, i, inconscients molts d’altres...És penós comprovar com barris putejats i marginats hagin votat a les mateixes elits de les quals són víctimes...L’únic fracàs de l’independentisme ha estat no captar milions d’independentistes que ho són, però encara no ho saben.
Eugenia
Moltes grácies Carod-Rovira per aquest escrit i les teves savies frases.Es bó començar el diumenge amb aquets ánims!!!!
No ho sé, no ho tinc tan clar
En un món amb cafè sense cafeïna, te sense teïna, pa sense gluten, cervesa sense alcohol, dolços sense sucre, truites sense ou, embotits sense carn, o ciutadans qu'es creuen nació però que no tenen estat propi ... és a dir, coses sense la principal substància que les caracteritza, per què no pot haver terrorisme sense terroristes?. Terrorisme desterroritzat seria com dir cafè descafeïnat.
Cop d'estat sense colpistes
El govern en ple de la Generalitat, menys Santi Vila, dóna un cop d'estat al setembre-octubre del 2017 però cap d'ells és golpista. Otra paradoxa catalana. Reflexiona sobre això Carod.
I
Investigaran mai qui va cremar l'Ateneu de Sarrià?
ERC sense Carod Rovira
Perfectament possible.

envia el comentari