Espanya, en un camp de mines

"El problema, senyors i senyores, arriba quan el conflicte surt de les pròpies fronteres. Pitjor encara si és un estat amb una qualitat democràtica superior a la teva"

De fa ja un temps que estic convençut que l'afer dels líders catalans a l'estranger esdevindrà un horrorós camp de mines per al govern espanyol. Un autèntic fangar del que li serà impossible escapar-ne indemne. Més aviat, vaticino, en sortirà cobert fins dalt de fang o de coses pitjors.

 

Fins ara, els poders de l'Estat, entre els quals el govern Rajoy n'és un, potser el més important però ni de bon tros l'únic, havien aconseguit anar controlant la situació. Sí, hi hagut protestes internacionals, de la premsa, de polítics i personalitats, d’Amnistia Internacional i del comitè de Drets Humans de l'ONU, inclús. Però tot plegat suportable per part d'una gent obsedida a fer passar els catalans per l'adreçador. D'un Estat que no està disposat ni a retrocedir ni a fer la més mínima concessió per reconduir el conflicte.

 

La política, al segle XXI continua sent territorial, té a veure amb les fronteres que delimiten el perímetre dels estats. I dins les seves fronteres Espanya ha pogut fer pràcticament el que ha volgut. Si tots els aparells d'un estat tiben determinadament en la mateixa direcció, si tots ells estan convençuts que per sobre de tot hi ha Espanya, la Nació, aleshores la capacitat de mantenir sota control sobre el conflicte, en aquest cas amb els catalans, és gran. El govern, els grans partits, els jutges, el Tribunal Constitucional, els poders financers i econòmics, l'alt funcionariat i -molt important- els grans mitjans de comunicació públics i privats... tots com un sol home.

 

El problema, senyors i senyores, arriba quan el conflicte surt de les pròpies fronteres. Quan s'escapa. I es trasllada al territori d'un altre estat. Pitjor encara si és un estat amb una qualitat democràtica superior a la teva. Un lloc on, per exemple, hi hagi més independència judicial. I una premsa més lliure. Un lloc com, per exemple, Alemanya, Escòcia, Bèlgica o Suïssa. Sí, el govern espanyol intenta i continuarà intentant pressionar els governs d'aquests països perquè pressionin els seus jutges... però no, no és el mateix. El resultat és incert. Mala peça al teler. 

 

És molt diferent del que passa a Espanya, on no cal en molts casos ni transmetre instruccions als jutges, perquè no sols ja saben i estan convençuts del que han de fer -sovint els jutges són tan o més expeditius que el govern de Rajoy-, sinó que ho duen a terme amb desacomplexament total.

 

Un dels problemes espanyols, i que dificultarà molt el somni de Rajoy i tota la resta de rebre els caps dels exiliats en una safata europea de plata, és el precedent belga. El ridícul belga. Recordin: quan el jutge Pablo Llarena va veure que allò anava de mal borràs va optar per retirar l'ordre europea contra Puigdemont que havia llançat la seva col·lega Carmen Lamela. Un ridícul memorable.

 

És previsible que en un cas com aquest, les instàncies judicials dels diferents països no vulguin desentonar gaire entre ells. Per tant, aquell episodi belga té i tindrà un pes. Però el que tindrà més pes és la conclusió a la qual es pugui arribar en cada un dels països afectats. En alguns hi ha algun delicte més o menys assimilable a la rebel·lió, i en altres no. Això dificulta molt les coses a Espanya

 

Però encara la dificultarà més la cantinflesca prosa de Llarena -qui, n'estic segur, sortirà mal parat de tot aquest tràngol-, prosa destinada a intentar fer creure que Puigdemont i la resta van alçar-se violentament contra el règim espanyol. Violentament. Arriba a comparar la manifestació de protesta davant la conselleria d'Economia -que va retardar la sortida dels agents policials que hi feien l'escorcoll- amb l'intent de cop d'Estat de Tejero! 

 

L'article 472 del Codi Penal espanyol assenyala que "son reos de delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente" per, entre d'altres supòsits, declarar la independència d'una part del territori.

 

Vostès han vist Puigdemont armat amb un kalàxnikov disparant contra policies o soldats espanyols? O disparant contra el sostre del Congrés? I repartint mastegots a tort i a dret?

 

Oi que no? A Alemanya, Escòcia, Bèlgica i Suïssa tampoc. Una cosa és que aquest països siguin socis d'Espanya a la Unió Europea. Una altra és que els seus jutges siguin fàcilment impressionables o mesells.




Comentaris
L'anàlisi és una mica fluixet
Unes quantes voltes retòriques, no totes amb sentit ni amb estricta lògica, per suggerir que "com no hi ha violència" (això només és un axioma de l'articulista) els jutges no la poden veure i els que la veuen és que són fàcilment impressionables o mesells. Si tots o gran part de jutges internacionals donen la raó a Llarena, són tots mesells o el secessionisme hauria d'acceptar d'una vegada la realitat?.
veritat única
El problema de tot plegat és que l'oligarquia espanyola prefereix arruïnar el país, literalment, mentre ells puguin seguir emprant-lo com el seu cortijo particular. Tant fa si Espanya peta econòmica i socialment, les elits no ho noten, instal·lades als seus palauets. Altres exemples? Qualsevol democràcia àrab. Només si el poble espanyol pren consciència, pot canviar quelcom, però està abduït per la veritat única i oficial.
L'oligarquia espanyola
On resideixen les oligarquies espanyoles?. Doncs a Catalunya, seguida de prop per Madrid i Galícia, que són les tres comunitats autònomes amb més nombre de rics per metre quadrat a Espanya. Les segueix el Pais Vasco, on tenen molt de pes les famílies tradicionals de la burgesia vasca. Catalunya no és el cortijo de la seva oligarquia; és la seva masia.
el mussol emprenyat
us heu de fer a l'idea que faran servir tots els mitjans possibles, legal i il·legals, per aturar el procès i, i si cal, "moriran matando". No sigueu tan pànfils ni tan innocents,perquè d'aquesta percepció de chupiguaui ha vingut el desastre que patim en aquests moments
Anna Arlmendares
Jo no soc tan optimista. Una cosa es la politica interna, on els jutges alemanys son imparcials, i l´altre l´externa. Els jutges alemanys també estan pensant en el paper que Alemanya te a Europa i en les seves relacions interessades amb Espanya. Merkel es un liberal del sistema que regeix el mín: els diners i els interessos.
Narcís ( tants estudis de dret . . . per acabar com simple analfabet i ignorant al•lèrgic a qualsavol coneixement .. per què? a canvi de què ? .. com hom pot ser jutge sense ser bo?)
Hom cerqui per on cerqui, guaiti per on guaiti, ben pensi per on ben pensi .. no hi trobarà res mínimament raonable o, senzillament, sa/ net sinó digne en res que faci aquest espantall o estat, que no sigui misèria moral en el més gran grau possible ! PD : molt encertada l'expressió ' cantinflesca ' .. qualsevulla semblança amb el dret procesal n'és pura coincidència !

envia el comentari