Cronificar Catalunya

"Si va ser possible amb Euskadi, que era un infern de dolor i violència, molt més fàcil serà a Catalunya, on la violència està genèticament descartada"

Aquesta és l’estratègia de fons del govern espanyol i de tot el bloc peninsular i europeu que està implicat en la defensa a ultrança del patètic règim borbònic i de l’estabilitat del sud d’Europa. Cronificar. Guanyar temps. I ja anirem veient.

 

L’Espanya submissa, esclava, agenollada, del "vendepatrias" de Rajoy i els seus és la millor aliada de les elits financeres i polítiques d’Alemanya que somien amb dominar Europa. Saben que amb aquesta Espanya no van enlloc, però només volen que no generi nous problemes: en tenen prou amb mantenir-la dintre de certs límits. Mentre Espanya pagui i obeeixi, n’hi ha prou.

 

A canvi, li donaran respiració assistida i una certa tolerància incòmoda. Clar que saben que les coses es podrien fer millor, amb més intel·ligència política, però també saben que «no hay que pedir peras al olmo». Segur que recorden allò tan ofensiu i a vegades tan dolorosament real, «Àfrica comença als Pirineus», però pel mig hi ha l’euro i el deute, i poques bromes.

 

Cronificar el càncer català, mantenir-lo dintre d’uns certs límits: aplicar una dosi brutal de cirurgia dràstica («cortar por lo sano»), no fer ni cas dels crits de dolor del pacient, ignorar qualsevol suggeriment de tractaments alternatius, massacrar les cèl·lules més perilloses i agressives, utilitzar la por i l’electroshock per moderar els espasmes i anar tirant. Aquesta és l’estratègia.

 

Convertir la «malaltia catalana» en un mal crònic, tractable, suportable, no mortal. I sobretot, sobretot, no contagiós. Conviure amb la metàstasi, però controlar-la, frenar-la, bloquejar-la. Pot semblar de mal gust la comparació, sens dubte, però es tracta exactament d’això.

 

L’objectiu és situar el càncer català en un 20 o un 30% de la població. Lluny del 50%, l’umbral on es podria decantar la batalla en un sentit o un altre. Lluny de la democràcia, que també molts catalans han menystingut. Ara estem a prop de la línia vermella, la que se situa entre el 50 i el 60%, la que és indiscutible democràticament. Es tracta, doncs, d’allunyar-se’n, de rebaixar dràsticament el percentatge d’independentistes. La por pot funcionar, no ens enganyem. I la desesperació i el cansament també: l’acumulació d’errors, alguns gegantins, de misèries partidistes, de pel·lícules fantasioses, tindrà els seus efectes.

 

De manera que s’han adonat que no poden esperar una victòria completa, perquè ni el món ni Europa ni Alemanya no els ho permetran. No poden ficar tothom a la presó, ni perseguir tots els tuits, ni cancel·lar totes les llibertats. Han de trobar el punt d’equilibri, amb la sempre inestimable col·laboració de la política catalana, que és una de les coses més espesses que es fan i es desfan per no arribar mai enlloc.

 

Poden cronificar Catalunya? Sens dubte, sí. Si va ser possible amb Euskadi, que era un infern de dolor i violència, molt més fàcil serà a Catalunya, on la violència està genèticament descartada. Poden mentir i enganyar, poden amplificar la crema de dos contenidors o altres bestieses estúpides, però saben que això no serà Euskadi ni l’Ulster. En qualsevol cas, estan convençuts que podran doblegar els sediciosos, espantar els menys radicals, atemorir els que hi tenen més a perdre, i situar el conflicte en una dimensió que puguin considerar «manejable».

 

Com es pot evitar aquest parany de la cronificació? Molt simple i infinitament difícil alhora: no baixant de la ratlla del 50%, ara i en els propers anys. El problema és que cal una grandesa d’esperit que va més enllà de la foguerada de la indignació i de les misèries del partidisme i el personalisme. I que cal voler eixamplar de veritat la majoria, cosa que ara per ara no es veu per enlloc. I que té un preu, per suposat.




Comentaris
Basset
Quin preu?
Carles Viñals Casado
Respectuosament, Sr. Rovira, jo també pregunto: 1.- Quí i com ha de demostrar que vol ampliar la majoría independentista ? 2.- Quin preu és aquest i quí se suposa que hauría de pagar-lo ? Basset i jo mateix agraïríem resposta.
Joan
Sr. Joan Rovira , em sembla que en el seu article no n'encerta ni una , llàstima de temps que he perdut en llegir-lo.Adéu.
Els catalans han oblidat la democràcia?
Que jo sàpiga els catalans fa anys que demanem diàleg, i al màxim que hem arribat és a forçar un referèndum perque TOTHOM pogués votar. No han estat els catalans qui han apallissat gent, empresonat representants electes, amenaçat particulars, implantat la censura o dissolt cap parlament. Ha partit d'aquí vosté s'ha desautoritzat tot sol.
S'ha confós
Deu voler dir que els catalans han confiat massa en la democràcia. El repto a que em digui en que els catalans han actuat antidemocràticament.
Al autor
Perdone, pero son ustedes unos mentirosos. Sus políticos han engañado a la masa con promesas que no podían cumplir. Lo tenemos "a tocar" decían. Vivimos en una sociedad narcisista en la que lo queremos todo y lo queremos para ya. No sé hasta qué punto la gente va a seguir comprando sus mentiras.
Pitxolí
Doncs jo crec que aquest és un article molt lúcid, molt realista, encertadíssim; com solen ser els articles de Joan Rovira. Una gran satisfacció, llegir-lo.
ferran
De cronificar res de res. Si hem aconseguit que l’independentisme sigui transversal entre els Catalans d’origen indígena, ara cal fer-ho amb els Catalans extracomunitaris i resta llets del mon encara que sigui parlant en Suahili...Com espanya es un fòssil de casta funcionarial que subsisteix de la depredació, la evolució inexorable és la independència.
Kadra
No els hi cal baixar al 20-30% de votants indepes sinó al 10-15% d'indepes disposats a tot. Els altres 35-40% poden ser indepes mansets, potser amb llaços grocs i que surten de mani de tant en tant. Això és la cronificació d'un processisme etern que no porta enlloc. De mentre amb Franco el capitalisme industrial necessitava Catalunya mentre que ara el capitalisme financer pot concentrar tot a Madrid i fer de València el seu port. Per evitar això: mambo, mambo i més mambo.
david
Crec que és un bon article. Mantenir aquest 50-60% que hi ha ara serà difícil degut als mitjans de comunicació majoritaris (Tve, telecinco, A3, tots els diaris i ràdios espanyoles, TV3 ja està acabada, la intervenció a les escoles, etc ....). Sense oblidar que controlen a la policia i als jutges i que les dues institucions més poderoses que hi havia a Catalunya: La Caixa i el FC Barcelona estan infestades de peperos i ciudadanos.
Baldiri
"umbral"? d'"umbra"?
Pilar
Eludir la cronificació i mantenir-nos i treballar per supersr el 50% suposa un desgast poc satisfatori q ens cal assumir. Resilència i perseverança
Joan Rovira
El preu: passar del 47% al 60%, de forma impecablement democràtica, no sortirà de franc ni cal esperar miracles. Eixamplar el catalanisme, sense aigualir-lo, és el repte. I això es fa negociant, convencent, sumant, pactant... i cedint. Si no, xocarem amb la mateixa paret, espanyola i europea. No va de pit i collons, ni de fantasies, sinó de neurones, complicitats i capacitat de construir un projecte més gran i invencible.
Narcís ( metàfora força aconseguida .. tan sols desitjar els catalans ensems amb la Providència fumem aquests maltractadors infantiloides covards/ prepotents enriquits amb nostre espoli allà on mereixen ser .. tanta misèria, tanta vilesa,no pot sortir-s’hi amb la seva per més temps!)
Article molt encertat, sigui o no sigui així, passi o no passi així, vulguin o no ho vulguin així .. només desitjar la realitat no s'assembli gens ni mica .. no podem esperar anys, no pas més anys ! PD : necessitem " pàtria " .. i aquesta on hi som a mata-degolla n'és obvi ser del tot ja no pas estranya, estrangera, forastera sinó botxí fora mida !
Basset
Amic Joan Rovira, gràcies per l'aclariment. Però els dubtes no me deixen dormir..."negociant, convencent, sumant, pactant... i cedint" Ja hem arribat on anàvem... En què hem de cedir? Visca Catalunya Lliure!
Joan Rovira
Res de cedir en allò essencial, amic Basset. Però hi ha gent, no poca, que pujarà al vaixell si se sent inclosa. Necessitem gestos sincers, autèntics, per sumar un 10% més. Crec que la llengua castellana (no estrangera, no imperialista segons com la tractis) és el camí. I sens dubte el republicanisme. A França (centralisme a part) tenim un exemple que no volem veure...

envia el comentari