La pena

"Els sentiments d'indignació i satisfacció davant d'un mateix fet i entre catalans demostra fins a quin punt l'abisme és profund"

La reacció que ha suscitat la mesura cautelar de presó provisional que el jutge Llarena ha acordat respecte del candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull, així com de quatre persones més també encausades en el procés per la independència, permet calibrar fins a quin punt el desencontre entre catalans és en aquests dies profund.

 

Hem de deixar de banda l'anàlisi de la conveniència o despropòsit de la presó provisional, i molt més hem d'abstenir-nos de calibrar fins a quin punt seran considerades delictives per la sala del Tribunal Suprem les conductes dels encausats. A l'acadèmia pertoca l'anàlisi crítica constructiva de les resolucions judicials, però ha estat des de qualsevol punt de vista inacceptable aquest judici al judici d'alguns col·legues pre-posicionats a un costat o altre en el cas. Res semblant a l'objectivitat hi ha hagut en la major part d'aquestes anàlisis i per això són tan contradictòries.

 

És justament aquest posicionament a favor o en contra d'encausats o encausants el que posa de manifest la fractura. Perquè a partir d'aquesta anàlisi es produeixen dos tipus d'emocions absolutament incompatibles. Per als qui pensen que el Tribunal Suprem està actuant com un executor de la política del govern central, perseguint idees i no accions i fent aparèixer com violent el que únicament es pot entendre com radicalitat dialèctica, l'efecte que produeixen aquestes resolucions és la indignació, una indignació que no atén cap raó, una indignació que en alguns casos i en certs grups pretendria portar la revolta al carrer i en conseqüència donar arguments a qui des de la justícia afirma que les actuacions d'aquells dies per part dels avui presos van pretendre, o al menys, van preveure l'eventualitat d'aquesta violència.

 

Enfront d'ells, davant els indignats es troben els satisfets, totes aquelles persones per a les que són una gran notícia no només la condemna final, si no fins i tot abans aquesta presó provisional que avança i assegura la persecució del delinqüent. En aquesta alegria s'intueix la necessitat de satisfer un íntim instint de venjança; és l'alegria de qui considera que tot aquell que comet un delicte ha de pagar per això i que una part de la seva satisfacció per complir (o fer veure que compleix) amb la llei està també en el càstig a qui no ho fa. El que la fa (i l’enxampen) la paga, vindrien a dir. I és cert que la responsabilitat per les accions és de cada persona individual, però cal alegrar-se'n?

 

Aquests sentiments d'indignació i satisfacció davant d'un mateix fet i entre catalans demostra fins a quin punt l'abisme és profund i fins a quin punt els actors en lliça no poden ajudar a solucionar-ho. Perquè la indignació és sobretot amb els que aquí consenten el fet, però també contra els que simplement callen. I perquè la satisfacció no és conscient que com més satisfets ells, tant més indignats els altres. Altres models de política hauran de substituir aquest, si volem recuperar el sentit, la responsabilitat i al nostre proïsme.

 

Però la pitjor fractura, si és que alguna ho és més que altra, està dins del cor dels que sabent que no són opinions el que ha causat les presons provisionals d'aquests dies i d'algunes ja llunyanes (no estan a la presó els independentistes, sinó alguns independentistes), la situació només ens pot produir una profunda tristesa, la mateixa que ens causaria la seva contrària. Vides truncades, les seves i les dels seus, errors de càlcul, potser en algun cas mala fe, l'intent de cometre una traïció, sí, però en última instància el fracàs global d'una forma de fer política que cau com una llosa sobre les vides de la gent, com si de psicòpates es tractés. Per cert, vist això, voler deixar en llibertat un pederasta després d'una condemna que no el rehabilita, em sembla encara més inacceptable. Tant de bo tinguéssim una màquina del temps, tant de bo es pogués tornar enrere, fins a aquell moment en què vàrem començar a dir més i pitjor del convenient i a l’horitzó es començava a albirar una gran pena.




Comentaris
Pitxolí
«Però la pitjor fract. [... ] està dins [...] dels que sabent que no són opin. el que ha causat les presons provis. ...» I la manera més bruta i falsa d'argumentar és focalitzar en un punt (haver-se saltat tal legalitat) i no mencionar allò que el preced. i l'explica. En aq. cas, tot allò, p. ex., que intentà Mas (la llista de no sé quants punts que Rajoy va menyspr. ) i, sobretot, el "fet" que el PP premeditadam. ha empès el catalanisme a la desesperació a fi que justam. fes quelc. il·leg.
Narcís ( ja està bé, no, d'anar de cortès i ' jugar a centrat ‘ .. davant tant de ‘ crim ‘ contra els catalans, contra Catalunya? ) ( només venuts així com qui vol Catalunya com extensió de país aliè, pitjor, desapareguda com terra catalana o/ i econòmica pot ‘ brindar ‘ pels que pateixen!)
Ço és : 1. Què és la democràcia sinó justament encaminar/ encarrilar diferències, fraccions, parts, mitjançant les majories ( per ventura, quan al Parlament l'independentisme n'era per sota , hom parlava de ' fractura ' ? ) ! i 2. Més que indignació, emprenyament, o no n'és per provocar ' contracop ' tant d'abús, tanta depravació del mot ' Dret ' , dels mots jurídics, del mot justícia ( qualsevol se n'adona de la ' traïdoria i premeditació ' estatal ! )? PD : la joia botxí no és per cap llei !
les veritats ofenen
Els que se n'alegren no són catalans sinó espanyols que viuen a Catalunya.
Xurriaca Pallaresa
Senyora Nebrera, entre catalans no hi ha cap mena de fractura. El que hi ha és una lluita aferrissada, entre el colonialisme que vol la destrucció de l'ànima de Catalunya i el Poble Català que la defensa. Com sempre fan les ments brutes vostè tria una lletra, extreta d'una frase i un capítol d'un llibre amagat. Així és com s'amaguen els sectaris com vostè, per igualar en maldat als defensors de la Biblioteca Catalana, amb els invasors que la volen cremar.

envia el comentari