La línia vermella de la venjança

"La clau és fins a on ens deixarem empènyer, fins a on ens resignarem a la humiliació"

Sala i Martin ho proclama amb absoluta cruesa: la independència s’aconsegueix a hòsties. El mateix fa Rufián, indirectament, aprofitant de passada per esquivar la veritat i les responsabilitats: no sabíem que estàvem enfrontant-nos a uns salvatges. Va del mateix: hòsties. De la capacitat de repartir-les i de rebre-les. Quinze dies, quinze mesos o deu anys després, l’ONU t’acaba reconeixent com a país independent, segurament sí, però has de garantir un cert balanç: només tens possibilitats si continues repartint més hòsties de les que reps, encara que siguin virtuals, o si et protegeix algun àngel de la guàrdia.

 

On està el problema? Sempre, sempre, és el mateix: qui accepta rebre, qui està disposat a pagar el preu. Sense esperar res a canvi: normalment, les primeres no tenen recompensa. Ni tan sols està garantit que passin a la història: es reben i ja està. I uns altres hi pugen al damunt, com si fos una barricada, i continuen la lluita.

 

Això, tanmateix, és una visió entre primitiva i romàntica, simplista, de com funcionen les coses al segle XXI.

 

Ens hem civilitzat una mica, ja no anem a garrotades, o com a mínim són de baixa intensitat. Ara la violència s’exerceix a través de qui en té el més absolut monopoli, l’Estat. Ningú més no té el control de la violència.

 

La llei, els policies, les armes, la ruïna econòmica, l’espionatge, la difamació, la mentida sistemàtica, la trituradora de les presons: aquestes són les formes de violència a les quals t’exposes si vols fer una revolució. Potser no acabaràs afusellat ni et torturaran, però tingues la seguretat que intentaran destruir-te.

 

El mètode té un avantatge: sembla indolor, sembla just, sembla proporcional, per a qui s’ho vulgui creure. La llei, oh, sí, l’imperi de la llei: si vols, t’empasses que és igual per a tothom, que ningú no està per damunt de la llei, que els culpables són els dolents i que els bons no fan altra cosa que aplicar la llei i defensar la convivència i aquestes coses.

 

Però no. Això té un altre nom: venjança.

 

I la venjança sempre va acompanyada d’una advertència que s’escriu amb crueltat: l’escarment. Qui ho vulgui tornar a intentar, ja sap el que l’espera.

 

Venjança d’Estat, violència d’Estat. Legal i policial. I si no, ja trobarem un jutjat que doni la cara per tot el sistema: quan la maquinària se sent amenaçada i tanca files és temible.

 

Escarmentar, humiliar i trencar persones. Aquesta és la venjança.

 

La manera més eficaç d’aturar les pulsions independentistes és repartir hòsties. Jurídiques, clar, metafòriques però duríssimes: presó, espasa de Damocles, lleis manipulades, ruïna econòmica, fiances, malversacions, multes... Hòsties, al capdavall. Dolor, destrucció, por. Aquestes són les eines. No ens enganyem: funcionen, tot i que tenen els seus límits.

 

La clau és fins a on ens deixarem empènyer, fins a on ens resignarem a la humiliació. I fins a on els indiferents i els equidistants continuaran tolerant la violència, l’odi i l’esperit venjatiu que pretenen escarmentar dues o tres generacions.

 

En algun dels episodis que s’apropen, a saber quin, hi ha amagada una línia vermella. La línia del «prou», del «fins aquí hem arribat». La de la humiliació que genera solidaritat, que trenca barreres, que desperta respostes tan pacífiques com fermes. La de la darrera hòstia que la gent aguanta, encara que no la rebis tu, encara que no estiguis d’acord amb el que la rep. La del dia que, sense cap mena de violència, no acceptes més la violència. disfressada.

 

Al ritme que anem, la línia vermella no està lluny.




Comentaris
Narcís ( quan un estat ha de defendre's a garrotades de sa població o part d'ella .. ni n’és estat ni n’és polític ni n’és demócrata ni n’és civilitzat ni n’és intel•ligent ni n’és decent/ digne que sí qualsevol ens o cosa brètola, delictiva, amb tots els agreujants començant pel de ‘ traïdoria ‘! )
No cal dir res més .. aquest estat no actua gens ni mica d'ídem que sí de simple ' hermanos Watson ' entrant a poble de l'Oest que només cerca viure i deixar viure, ser i deixar ser i fer i deixar fer, tot plegat, sense molestar, entorpir, perjudicar o fer mal a ningú ! PD: verament, qualsevulla cosa que diguem d'" aquesta gent " .. seria tallar curt !
Isabel C.
La línia vermella, ho estic descobrint, és un pou sense fons quan es tracta de catalans. Especialment, quan es tracta de polítics catalans. Ens ho deixem fer tot i a sobre hi ha qui parla de perdonar i abraçar-se als qui ni han demanat perdó, ni han reparat el dany ni s'han compromès seriosament a no repetir-lo. Diguem-ho clar, hem perdut la dignitat gràcies als nostres polítics, però també a tots els palmeros que els hi fan de cort i a la pròpia gent que ho consenteix.
montserrat
Us heu plantejat passar el text per un corrector? massa "errors" gramaticals!!
Ricard Olivella Ferret
Al ritme que anem, la línia vermella no està lluny. Esperem-ho!
La línea vermella hagués hagut de ser
L’1O quant es va atacar a la gent pacifica que vol decidir com volen ser governats i per qui. Els homes i les dones lliures tenen aquest dret.
Giramón
El problema és que estem més cómodes gestionant la humiliació (en tenim molt coneixement i experiència) o aprenem a gestionar l'èxit, del qual no en tenim ni idea de com es fa. Per tant, sempre ens movem en terres o aigues conegudes. És la nostra zona de confort?
Nopleguem
En realitat, gràcies a l'ensenyament rebut anys després del colp d'estat de Franco, ja hem comprovat en la nostra carn i en el nostre esperit qui ostentava el poder i què ens volien indicar amb tanta hòstia i tortura psicològica fins a la destrucció de qualsevol esperit de dissidència! La consequència ja la tenim: unificació del que és inunificable i consegüent destrucció de qualsevol valor democràtic!
david
Crec que el problema més gran que tenim és que hi hagi tantíssima gent a Catalunya amb ànima de colonitzador (tots els votants de PP, Ciudadanos i PSOE). Gent que conviu amb nosaltres i disfruten amb l'"a por ellos". Crec que contra això no s'hi pot fer gaire res. Cal tenir present també que les dues entitats més poderoses que hi ha /havia a Catalunya s'han posicionat contra el procés actual: La Caixa i el Barça.
Anna
Sense desobediència no hi haurà independència.
Jordi
El dia 27-O, el Govern de Catalunya va declarar la independencia i poc despres va marxar, deixant totes les institucions en mans del Gobierno central. Despres se'ns va dir que els havien amenacat que hi hauria violencia extrema, morts als carrers. El Govern de la Generalitat va creure que anava de debo i va marxar. Aquella violencia hipotetica ha deixat pas a una violencia real i molt mes duradora i terrorifica. Es el terror enlloc de la lluita. Es el desgast enlloc de la resistencia pacifica.
Jordi
Es hora que tots ens convencem que l'Estat espanyol no fa "la pau": derrota o es foragitat. I ho hem d'interioritzar. Demostrar-li a Europa que equivoquen el diagnostic deixant que Espanya provi de resoldre el problema catala. Hem de tombar l'economica catalana i de retruc l'espanyola i l'europea. Ens hem de preparar tots per una llarga i duradora vaga general que inicin els ciutadans.
Jordi
L'objectiu no ha de ser un altre que obligar a l'estat espanyol a seure a una taula de negociacio. Ells tenen les porres. Nosaltres tenim la gent. I sense gent el pais s'atura. I si Catalunya s'atura, Espanya fa fallida. No li van permetre al 2010 quan el Zapatero gastava mes del que tenia. No ho permetran ara.
Jordi
Els grans esforcos que estan fent des de Madrid per destruir l'independentisme demostra com d'aprop vam ser-hi. Nomes hagues calgut una mica mes de transparencia, incloure els ciutadans i fer-los particeps.

envia el comentari