Crítica o rebentada

"Som una colla els que havíem advertit de les mancances dels dirigents del país i de l’excessiva candidesa del poble que se’ls ha cregut"

No diré res de nou si afirmo que la situació política a Catalunya és sinònim de desgavell absolut. Els benintencionats, que són aquells connacionals que van defensar els col.legis electorals l’1-O, estan desbordats per l’espectacle patètic dels diputats anomenats independentistes. Eren els que ens deien que desbordarien Espanya democràticament, però a qui han acabat desbordant amb el seu capteniment irresponsable ha estat als votants a qui representen. Ningú no entén res, tret de sospitar que les diferències entre els partits són exclusivament per conservar algun bri de poder autonòmic que quedarà després, o durant, del 155. La sensació d’estafa pren cada vegada més cos.

 

Amb aquest panorama, és normal que cada dia siguin més les veus que posen en evidència les actituds claudicants i erràtiques dels dirigents dels partits que van impulsar aquella tragicomèdia del 27 d’octubre al Parlament. La cosa anirà cada dia a més perquè, de la mateixa manera que cap d’ells va demostrar tenir cap talla ni política, ni intel.lectual, ni moral per ser conseqüent amb les seves promeses, tampoc la tenen per saber combatre  amb dignitat i coratge l’escenari d’humiliació amb què Espanya castiga la Catalunya independentista.

 

Personalment, el futur d’aquesta gent que tracta els seus votants com a imbècils, no em preocupa ni poc ni molt. La paperera de la història no n’hauria d’acollir només a un. Ara bé, convé recordar que el llegir no ens faci perdre l’escriure. És a dir, que la crítica necessària i implacable que es mereixen tots els farsants, no signifiqui deixar de banda respondre com cal als intents d’Espanya per liquidar-nos. La mateixa contundència que emprem per denunciar les claudicacions i enganys en les nostres files, ha de ser com a mínim la mateixa que hem d’utilitzar contra l’odi que supura Espanya davant l’independentisme. Sovint els catalans tenim la temptació de calar foc a tot plegat entre nosaltres quan no es fan les coses com volem. És així com estem entrant en el terreny perillós d’identificar les febleses i tares d’una generació política amb la totalitat del poble que representen. La temptació de caure en la rebentada pot ser cada dia més gran.

 

En un panorama així és fàcil afirmar “jo ja ho deia” que té com a finalitat en alguns casos complaure la pròpia vanitat.  Som una colla els que havíem advertit de les mancances dels dirigents del país i de l’excessiva candidesa del poble que se’ls ha cregut. Personalment, fins i tot ho he deixat per escrit en el meu llibre “Processisme o independència” publicat fa un parell d’anys. Ara podríem tenir la temptació de creure’ns més llestos que ningú i sentir-nos cofois  per haver descrit unes circumstàncies polítiques que no s’allunyen excessivament del que finalment ha acabat passant. Quan hom s’instal.la en aquest estadi intel.lectual, és fàcil pensar que la resta de la gent que no ha compartit els seus criteris són una calamitat sense remei.

 

Però també hauríem de preguntar-nos com és que unes mediocritats tant notables han aconseguit fer beure a galet a centenars de milers de compatriotes, mentre el nostre discurs no ha tingut pràcticament cap acceptació. Ho hem fet prou bé?

 

És fàcil encolomar el mussol dels nostres fracassos a altri. Perquè cal reconèixer que també és un fracàs no haver sabut combatre amb èxit les mentides que ens han dut fins a aquesta derrota momentània que vivim. No s’hi val dir que, com el poble no em segueix, el poble són una colla de passerells que mai arribarà a la victòria. Quan hom intenta tenir un ascendent damunt una col.lectivitat, el primer que ha de conèixer són les seves virtuts i les seves febleses. Jugar amb les primeres no resulta difícil, el que és un repte és aconseguir foragitar les segones. És aquí on hi ha la demostració de qui és o no un autèntic líder polític. Convindria no oblidar, al parlar d’aquestes coses, aquella frase de Saint Exupèry: “És molt més difícil jutjar-se un mateix que jutjar als altres. Si aconsegueixes jutjar-te correctament a tu mateix seràs un veritable savi”. No cal dir que sense saviesa no pot haver-hi independència.




Comentaris
Decent
Molt decent el sr. Santiago Espot, en contrast amb la indecència del 10 i 27 d'Octubre.
Mea culpa, mea culpa
No reparteixi culpes que aquí només uns quants en tenen. Culpeu al culpable i al enganyat. Es com si culpesiu al lladre i a la victima del robatori. Aneu a pastar fang, l’autovictimisme s’acabat. El collaret d’alls l’hem llançat per la finestra, el pobrets de nosaltres també.
hem de fer foc nou
hem de fer sorgir un nou partit (liure de vividors de la politica i /o d'altres formacions) que englobli, transversalment, a tots els republicans...això no s'acabat... el Poble estem més que emprenyats, amb tots aquests mediocres....
nom
Jo sempre he sentit a dir que els fills són els jutges més implacables.
anonima
Espot, sempre critiques i mai proposes. Que hagueres fet tu? és que no ens ho aclareixes
vendetta
cada dia tiene ke ser 1-octubre, fins ke reventi la bossa solo asi los sentaran , a la fuerza ke es lo ke ellos entienden salut y republica
Carles Viñals Casado
No són responsables per igual el poble i els politics, ni la tropa i els generals. Per formació específica, els segons carreguen la gran responsabilitat del fracàs, però els primers no n'estem exempts. Hem caigut, i no ens aixecarem només assenyalant -amb raó, no cal dir-ho- l'errada garrafal dels polítics, i defugint a l'hora d'admetre la nostra pròpia, ni que sigui comparativament molt menor. Correspon a polítics i generals avaluar degudament la força de l'enemic. Ho varen fer ?
Jordi (Català i Suís) i ferotgement Anti-Espanyol
Des de fa molts anys - cap allà els 70 - em demano com és possible que una Nació amb esperit d'iniciativa i dinamisme econòmic, industrial, cultural i social pot romandre sotmesa durant més de 3 segles a una nació de bèsties, cafres, vulgars, sense paraula, lladres, violents, racistes, ignorants i per què no dir-ho clarament: Gent Dolenta de Mena. Per què això és el que són els Espanyols inclosa la majoria que ocupa i colonitza el sud dels PPCC. Com és possible ?
Carles Viñals Casado
Si erraren avaluant la força i les intencions de l'Estat, cal dir que no servien, per inexcusable ignorància, per encapçalar la lluita del nostre poble. Però si s'esperaven la reacció violenta d'Espanya i ens ho amagaren fins el final, sabent que la seva única resposta sería la d'un gest tardà i buit, seguit d'un tristíssim "campi qui pugui", ens trobem en el pitjor dels supòsits possibles que pot ser qualificat de moltes maneres, cap d'elles digna i honorable. Fins aquí, la seva culpa.
Carles Viñals Casado
La nostra fou la d'un poble mal coneixedor de l'enemic, que VOLGUÉ CREURE'S la promesa d'assolir la llibertat a preu de ganga, només amb la raó i elpacifisme, i oblidant que no violéncia no vol dir absència de sang i morts, pocs o molts, però segurs. Si diem als polítics que no s'hi posin si no volen pagar el preu, diguem-nos sincerament si voldrem pagar el nostre. Si la resposta és NO, callem i tothom a casa. Si és SÍ, no ens calen, per actuar, els politics; ni de vells... ni de nous.
Sr. Espot, li recomano llegir un article d'ahir o abans d'ahir del Germà Bel a l'Ara. Dona tot de pistes de perquè les coses han sigut com han sigut, i per això és veritablement útil conèixer les febleses per encarar el futur.
Narcís ( davant de botxins .. només hi havia una via .. l'havíem d'haver fet servir ? de debò ? i, a sobre, contra covards sense sabè'ls-e cap greu ser anticristians, vessar-hi sang ? )
No crec sigui gens ni mica, ni poc ni gaire, just, ço és, per ventura nostres representants no varen dubtar àdhuc si no tiraven endavant se'ls hagués dit/ llançat de tot ? .. llavors, a què dir poble enganyat o pres per imbècil ? PD : nostre poble, nostra gent, persones quines siguin defensores de la llibertat de Catalunya, massa sabíem no tenir les " eines personals ni materials ' per recobrar la jurisdicció de nostra nació ( però espanya i el món havien de saber ser aquesta nostra voluntad !)!
Carles Viñals Casado
Resposta a jordi, català i suís: Som un poble de covards dominats per un poble de pinxos de taverna. Les nostres élits saben crear riquesa, però no saben defensar-la. Sense fe en sí mateixes ni en el seu poble, són presoneres d'una por endèmica que les du a defugir la lluita, acomodar-se al vassallatge i la submissió i, finalment, a participar com a "modus vivendi" de la corrupció del dominador. Si hi ha un país vitalment necessitat d'una autèntica revolució popular, aquest país és Catalunya.
david
Excel.lent article de l'Espot i bons comentaris del Carles Viñals ("poble de covards dominat per un poble de pinxos de taberna"). Ara mateix, l'únic petit consol que tinc és que sempre he votat CUP.
Mercè
Quanta amargor i ressentiment envers els nostres polítics, senyor Espot. Com sempre. Cap proposta. Només ressentiment.
Ray
Encara hi ha gent que llegeix en Germà Bel i que se'l creu... Els mateixos que continuen creient i votant els processistes.
@Suis català
la traició dels liders. La gent només hem estat sempre disposats a tot el que ens demanesin. A ells els hi ha faltat l’ambició per vencer.

envia el comentari