"Pescaíto"

"Si qui mata té mare, què en pensarà ella? Com pot entendre haver donat la vida a qui la treu a un altre?"

Josep Olives, qui fou primer Degà d’Humanitats de la UIC, em va dir quan estava embarassada del meu primer fill que tot el que havia estudiat amb tant interès com manca de mètodes durant tant de temps prendria sentit quan nasqués; que aleshores les puntades del tapís se’m farien comprensibles. I si és cert que moltes coses encara em sorprenen (per què algú pot voler matar un “pescaíto”?), també ho és que amb en Guillem va arribar la consciència de la Divinitat i el convenciment de què és des de l’experiència responsable de tenir fills com es pot exercir bé la governança. De fet, quan penso en vagues i manis feministes no em ve al cap la dona treballadora, ans aquella que treballa, cuida casa seva i cria canalla, impossible trobar millor gerent per a l’empresa, per a la pública, que és l’Estat, o per a qualsevol altra. Que hi pensi el governant i que hi pensin els “head hunters”, en comptes de calibrar els costos dels dies que pugui estar de baixa una dona pel fet diferencial de parir i per tot el que això comporta. No hi ha futur sense descendència, però tampoc veritable consciència.

 

Les mares senten com ningú (els hi va l’instint, que no tot en tenir descendència és qüestió cultural bescanviable amb l’home) la llei de la natura, i en ella la substitució de les generacions és temporal: marxen abans els de més edat, de manera que qui era al rerefons arribi a la primera línia.  Quan aquesta llei es trenca per una malaltia, per un accident o per la pèrdua de la voluntat de viure, la pena es fa cosa, traduïda en mala sort, designi fatal o decisió divina segons la perspectiva de qui la pateix. Però si la vida del fill se l’emporta la maldat humana, és ben difícil que no esdevingui ràbia, que no es desitgi la mort de qui assassina, que no sembli molt poc la presó permanent revisable que potser ni tan sols serà capaç de guarir l’esperit malvat, que potser ni tant sols li arribarà si un bon advocat argumenta irresponsabilitat per una excusa social o psicològica.

 

Tanmateix, si parlem de mares, vull creure que també n’hi ha una altra submergida en el dolor, un dolor potser encara pitjor: si qui mata té mare, què en pensarà ella? Com pot entendre haver donat la vida a qui la treu a un altre? Hi haurà mares que no es farien aquesta pregunta, però ja sabem que de tant en tant la natura produeix aberracions. Una és matar. Altra és no doldre’s per haver parit qui assassina un “pescaíto”.




Comentaris
Pitxolí
Avui sí; avui em trec el barret
Basset
Catalunya plora pel "Pescaïto", per sa mare i per totes les persones que l'han estimat, l'estimen i l'estimaran més enllà de la mort. Immensa pena...
Eduard
No vull semblar frívol, però la frase "convenciment de què és des de ..." fa mal als ulls. Si us plau, que algú faci d'editor!
Narcís ( . . . no fum perdre la sensatesa, que no pas passat el dol o mig cicatritzada la greu ferida o refredada pel temps sinó ‘ quasi oblidada ‘ !) ( l’estat té les competències de nacionalitat, immigració, estrangeria, dret d’asil .. com són aquí .. l’estat n’és responsable!)
1. Els éssers humans no pareixen .. ' donen a llum ' ! 2. Fills-es molts-es maltracten mateixos pares ( àdhuc per omissió ) ! 3. El feminisme, en unes, és ignorància ( justament perquè l'home no vol dona pateixi moralment i / o física i .. amb llur aquiescència ) i conseqüent infantilisme; i, en altres, manera d'amagar la barra / descaradura tot sabent que treballs penosos/ durs, arriscats àdhuc mortals els fan homes ! 4. Les decisions penals s'han de prendre de calent en calent, i això . . .

envia el comentari