“Ha arribat l’hora de passar a l’acció“, ha dit Carles Puigdemont des de l’exili mentre feia pública una “ofensiva jurídica internacional” per denunciar els abusos ordenats des de Madrid, tant contra les persones com contra les institucions. Puigdemont també ha anunciat la candidatura de Jordi Sànchez, una decisió que, de fet, forma part d’aquest contraatac jurídic que es dirigirà des de l’exterior, fora de l’abast de les autoritats espanyoles. La pilota és a la teulada del Suprem, que haurà de passar la vergonya de mantenir tancat un candidat -saltant-se el precedent d’un etarra- empresonat sense judici que, a sobre, té la majoria suficient per ser elegit.
Han passat quatre mesos d’arbitrarietat i autoritarisme però, a partir d’ara, serà l’Estat qui haurà de començar a defensar-se en unes instàncies impossibles de controlar, com són el Comitè dels Drets Humans de l’ONU, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg o els sistemes judicials d’altres estats. Després del fracàs de l’euroordre a Bèlgica, els tribunals espanyols no s’han atrevit a reclamar l’extradició de Puigdemont a Dinamarca ni tampoc la d’Anna Gabriel a Suïssa. A nivell internacional, la justícia espanyola no ha aconseguit ni una sola victòria. I se’ls gira molta feina.
L’exili s’institucionalitza amb la legitimitat del Parlament. Això indica que la partida serà molt més llarga que el 155 i, sobretot, que no es podrà guanyar des dels despatxos del règim.
