Censura, "palo y tentetieso": això només és el principi

"Un dia quan escoltin «A por ellos», resultarà que «ellos» són ells"

A la fira Arco, una de les joies de la corona de la cultura, la modernitat i el cosmopolitisme madrilenys, li ha esclatat el patriotisme espanyol als morros. Oh, gran escàndol per als progressistes i les esquerres que callen i dissimulen quan es tracta de Catalunya: a Madrid, ells que se les donen de tan moderns i cosmopolites, de tan oberts al món, estan redescobrint la censura.

 

«Presos políticos en la España contemporánea», de Santiago Sierra, ha tingut el trist honor d’inaugurar de forma oficial el retorn al passat, al túnel del temps. L’obra està dedicada a un fenòmen que ja sabem que a Espanya no existeix, i per tant no es pot reflectir ni a les arts plàstiques ni enlloc: els presos polítics. Com els exiliats polítics, que tampoc no existeixen i no es poden ni esmentar. Uns són fugitius i els altres presidiaris, en aquest llenguatge tan brutal que utilitzen per degradar els enemics de la pàtria espanyola. Per suposat, l’art espanyol oficial no pot inspirar-se en coses que no existeixen.

 

En paral·lel, la duríssima condemna a Valtonyc, un pobre cantant de rap, ens indica clarament per on aniran els trets. Això només és el principi.

 

El règim d’Erdogan, a Turquia, fa exactament el mateix. Prohibeix poemes, empresona periodistes, censura pel·lícules i exposicions, pressiona els crítics... I ho fa legalment, per suposat. La llei és la llei, oi? Doncs res, es fan les lleis a mida, els jutges es fabriquen a mida, els policies i fiscals tenen ordres a mida i al final tot va quadrant.

 

A Espanya, a Turquia, a Hongria, a Polònia, la deriva autoritària és cada dia més evident. Són els extrems d’Europa, els malalts d’Europa.

 

Una combinació de nacionalisme hipertrofiat, de manca de tradició i solidesa democràtica, de ciutadans que no se senten ciutadans lliures sinó súbdits mesells, de polítiques populistes i demagògiques, de corrupcions de tota mena, està actuant com una gangrena que rosega els valors i els principis d’Europa. Tindrà tots els defectes que es vulguin, però Europa, al capdavall, ha estat, és i confiem que segueixi essent sinònim de llibertat.

 

Ara resulta, doncs, que les llibertats estan en perill també a Madrid, al cor de l’Espanya «una, grande y libre», la del patriotisme constitucional (un concepte terrorífic, per cert), la que té orgasmes escoltant Marta Sánchez i la seva ensucrada lletra per al «chumba-chumba» que tant li agradava a Franco.

 

Arco no és una excepció, ni una casualitat. És el principi d’un camí que porta a retallar llibertats, una darrere l’altra. Com la «ley mordaza», un nom que no pot ser més espanyol. Censura, «palo y tentetieso»: això és el que està venint.

 

Els que porten mesos convocant els pitjors dimonis familiars de l’Espanya de sempre, els que fa anys disfruten fent de piròmans de tots els incendis, els que han prostituït Espanya en un oceà de corrupció i de degradació democràtica, han aconseguit per fi imposar un règim cada vegada més policial, més judicial, més repressiu i més extractiu.

 

Mentrestant, alguns ignorants encara aplaudeixen. Com els que tan alegrement cridaven «a por ellos», i que encara trigaran molt a adonar-se’n: els propers a la llista són ells. El dia que intentin protestar per la destrucció del sistema de pensions o per la instauració del nou sistema laboral dels autònoms, precaris, malpagats i explotats, els aplicaran el 155, la llei de «vagos y maleantes» o una nova «Ley de Bandidaje y Terrorismo», copiada de la que va aprovar Franco el 1947.

 

I pel que fa a l’esquerra espanyola, el poc que queda d’ella, la que calla miserablement quan atonyinen els catalans o fabriquen delictes i causes generals per empresonar-los o empènyer-los a l’exili o a la ruïna, encara trigarà a descobrir que també està a la llista dels propers objectius i que un dia quan escoltin «A por ellos», resultarà que «ellos» són ells.

 

En un país que va ser capaç d’un dels més vergonyosos exemples d’estupidesa col·lectiva, amb aquell crit de «Vivan las cadenas» que li dedicaven a Fernando VII, que sempre acaba aplaudint els tirans a condició que siguin molt, molt espanyols, amb ciutadans que en el fons prefereixen ser súbdits que lliures, la censura a Arco no és una anècdota. És un dels primers símptomes de què això no va només contra els catalans. Va també contra Espanya i contra Europa.




Comentaris

envia el comentari