La política de l’1, o del 155, i la possibilitat de política femenina

"Aquells estats moderns i lliberals generaren els mecanismes necessaris per poder expulsar la major quantitat de població possible del sistema de representació polític"

Quina llegenda està inventant el present, o inventarà el futur immediat, per poder explicar el gran nus que suposaria a la història aquest afany de política redemptorista, presidencialista i personalista que creua els governs i els no governs a Catalunya des de fa ja temps?

 

La setmana passada vam saber, per exemple, que el Gobierno de España ─que a l’empara de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució és el Govern a Catalunya─ creu que, afegint una casella al full de preinscripció escolar del curs que ve, acabarà amb el model d’immersió lingüística de Catalunya (i de respecte, i de reconeixement, i de vehiculació de l’enteniment a les aules i als patis de les escoles). I això, mentre aquí escoltem des de fa setmanes, quasi exclusivament, que no pot posar-se en marxa quasi bé res perquè s’està calculant com caldria fer-ho, si es poden inventar noves lleis de presidència, si s’han de posicionar persones, si no, si ho han de fer i com els partits, si serà possible una investidura que ─ho sabem totes─ fa ja temps que s’ha situat fora de qualsevol plànol de realitat.

 

Un nus. Un nus terrible que ha aturat centenars de coses fonamentals perquè les persones puguem viure, i viure una mica millor: gestions de contractes, finançaments, decisions sobre inicis d’inscripcions, accions eficaces contra la invasió de drogues a les nostres ciutats, polítiques per aturar l’extensió de la taca de la pèrdua del dret a l’habitatge pel territori català, per resoldre la cronificació de la pobresa en percentatges elevadíssims, per evitar la solidificació d’un sistema de precarització laboral que es passeja, fins i tot, per l’Administració, per aturar l’augment de gent sense llar que dorm pels carrers... i podria no acabar, de coses inacabades que han quedat congelades.

 

Un nus terrible de la política de l’1, i del 155 que els seus protagonistes voldran deixar explicat amb una llegenda que reinventi la realitat, segur. Una llegenda que divideixi el món en bons i dolents, per exemple, que parli de perills desconeguts, de poders sobrenaturals i d’homes capaços de moure una societat sencera amb un dit. Una llegenda que menteixi sobre a qui interessa de debò, per exemple, la infància que va a escola a Catalunya.

 

Al segle XIX, quan a Europa s’ostentava el model lliberal i modern d’Estat i a Amèrica se’l miraven per construir els seus estats nacionals, els Congressos Constituents, les Constitucions, les lleis i els jutges s’oblidaren, aquí i allà, de l’educació universal. Aquells estats moderns i lliberals generaren els mecanismes necessaris per poder expulsar la major quantitat de població possible del sistema de representació polític, i s’encarregaren d’assegurar, mira per on, la tutela dels homes sobre les dones. Aquells presidents d’aquells estats republicans, els d’aquí i els d’allà, al segle XIX, es feien les guerres per guanyar-se territori, per enderrocar-se uns als altres i jugar-s’hi el poder. Molta política de l’1 i molta política del 155, sens dubte, fa dos segles, ja.

 

Però, com tants altres cops al llarg de la història, en aquells estats de repúbliques modernes on allò simbòlic no naixia, algú va fer la mediació: dones fent conferències sobre la necessitat de l’educació universal, dones dient que no hi hauria modernitat possible si les dones no rebien educació i no eren autònomes, dones escrivint articles sobre la necessària inclusió de la totalitat de la població dins l’estat nacional, dones escrivint novel·les que denunciaven l’apatia de l’administració i les formes de violència dels poders institucionals sobre les gents. Dones que estimaven molt, a molta gent: lluny de la política de l’1 i del 155 que es mira a sí mateixa. Dones que van fer néixer el feminisme com el moviment que hem anomenat així.

 

Sobre aquelles dones, és clar, molts homes van inventar llegendes: no haguessin pogut explicar-li a la història següent del món, de cap altra manera, la distància entre la realitat de la política del poder, del redemptorisme i del personalisme, i la de la política de tantes dones transformant.

 

Qui sap si, en aquest procés de polítiques de l’1 i del 155, en fa la mediació, novament, la política femenina.




Comentaris
Narcís ( no estic, no estem, Catalunya no està, per orgues .. en l’endemig, ‘ nostres compatriotes ‘ o espanya/ estat espanyol/ majoria d’espanyols .. fument-nos! ) ( gràcies per ta columna .. interessantíssima com no .. “ niño malo, niña buena “ i .. tururut viola !)
No ho he llegit ( verament, quasi sempre ha estat així .. alguna vegada tan sols per constatar columna malbaratada ! ) . . no puc perdre el temps en textos bajans o, simplement, que semblen cercar " guanyar punts " pro interès personalíssim .. potser, d'índole laboral ! PD : ara que hi penso, no seria gens sobrer fer una lloança a nois o homes morts/ assassinats per defendre noia/ dona, noies/ dones o .. això no n'és fer ' mèrits '?
1714
Política femenina: Soraya , Cospedal, Villalobos, Arrimada, Levy, Susana, Aguirre, Cifuentes...
Fat Boy
Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serian balsas de aceite / los pueblos y las naciones (de la sarsuela Gigantes y Cabezudos). Inventi's un altre rollet que aixo ja fa dies que es va dir. Per cert, Indira Gandhi, Margaret Thatcher, Golda Meir, un trio a qui mes valia no tocar allo que no sona, si em permet la llicencia.
Unitemàtica
Sap escriure d'alguna cosa més aquesta "preclara" feminista demodée? El que cal dir-li és que no ens fa cap favor a les dones que fa anys hem deixat els complexes de la Patrícia al bagul dels records. Que la terra és una i som dones i homes per compartir-la, assabenta't ja!!!
Parlem clar......
Política feminista, o política lesbiana?..perquè no es lo mateix, tot i que siguin dones o no, sembla que a vostè l'hi agraden molt las dones, i no es criticable, però surti de l'armari d'una vegada.....

envia el comentari