Uniformitat

"Això de voler tocar la neu malgrat viure a Barcelona és com si jo volgués viure exactament igual que a Cáceres malgrat viure a un lloc singular i diferent com Catalunya"

Ahir hi havia gent desesperada enfilant-se al Tibidabo per tocar quatre flocs de neu. La imatge era entre patètica i entranyable. Barcelonins i barcelonines clarament disconformes amb la sort de viure en un dels climes més suaus del món. És una de les grans virtuts de Barcelona i, paral·lelament, una peculiaritat que la fa diferent. Que li dona personalitat. No fa molt fred i tampoc fa una calor tropical. Així és Barcelona. Escolteu, si tant us agrada la neu com per sortir un vespre en cotxe i pujar al Tibidabo de nit per trepitjar dues plaques de gel marró, aneu a viure a un poble com he fet jo. A la muntanya. Teniu alternatives.

 

Això és com si jo, malgrat viure en un país singular i diferent com Catalunya, amb tradicions pròpies, ideologies específiques, un idioma diferent i, fins i tot, noms de pila únics, volgués que cada una d'aquestes peculiaritats no existís. Que l'escola fos en castellà. Que es celebressin festes espanyoles o franceses en comptes de les catalanes. Que la política discrepés estríctaments sobre dos partits teòricament de dretes i d'esquerres sense matisos nacionals o identitaris propis del país. És com si volgués que qualsevol escrit legal o oficial hagués de ser en castellà perquè m'agrada més. O que la Diada es deixés de celebrar per donar més pes al 12 d'octubre. 

 

Això de voler tocar la neu malgrat viure a Barcelona és com si jo volgués viure exactament igual que a Cáceres malgrat viure a un lloc singular i diferent com Catalunya. És aquesta idea de convertir el lloc on vas en el lloc que a tu et dona la gana que sigui. Exactament la mentalitat que portava Pizarro quan va convertir una civilització milenària en una "nueva España".