Institucions o República

"Haurem de mobilitzar-nos més d’una vegada contra la deriva autonòmica a què ens abocarà la nova política autonomista de la Generalitat"

Potser no amb la celeritat que faria falta, però, en relació amb l’assoliment de la independència, es va assumint el fet que la política institucional ha tocat sostre. Entre el fotimer d’articles, comentaris de tertúlia o piulades obsedits per l’argument de la por dels líders polítics comencen a aparèixer veus que reclamen la necessitat d’un canvi de visió a l’hora de concebre les estratègies que ens haurien de conduir a la consolidació de la República Catalana independent. Dilluns passat, per exemple, Carles Castellanos proposava unes qüestions bàsiques que l’independentisme s’ha de plantejar per dissenyar aquesta nova estratègia, i afegia una consideració important respecte a les institucions: “En el context actual, el Parlament i el govern de Catalunya no haurien d’encapçalar els passos fonamentals cap a la ruptura definitiva.” (“Cal una acció renovada”, Avui 5-II-2018). I, una mica abans (“Delenda est Republica”, Ara 2-II-2018), David Fernàndez argumentava la necessitat urgent de crear una nova Assemblea de Catalunya que permetés “capgirar la deriva” a què ens ha abocat l’onada repressiva de l’estat espanyol.

 

Aquestes crides estan perfectament justificades, sens dubte. La mateixa ingenuïtat que, en el seu moment, ens va dur a infravalorar la reacció de l’aparell repressiu de l’Estat i a sobrevalorar-ne la hipotètica imparcialitat de la judicatura, continua comprometent la capacitat de remuntar la situació exclusivament defensiva en què ens trobem, sobretot si ens hem de refiar dels missatges que ens arriben dels partits independentistes. Davant d’això, hi ha qui argüeix la necessitat d’un canvi (generacional, diuen) de les persones que ja no poden anar més lluny. Però aquesta idea té un defecte important: focalitza la causa del problema exclusivament en els individus i no pas en la dinàmica sociològica que hi ha al darrere. No ens enfrontem amb una simple ideologia política que una nova fornada de polítics espavilats pugui esquivar amb malabarismes jurídics, sinó amb un totalitarisme atàvic que no només s’encarna en el poder judicial i policíac de l’estat espanyol, sinó que s’enceba amb la complicitat de molts mitjans de comunicació, amb dissenys educatius arbitraris, amb el silenci vergonyós de molts intel·lectuals al·lèrgics a qualsevol nacionalisme que no sigui el de l’imperi o amb les ignominioses catilinàries dels partits polítics “constitucionalistes”. És evident que no n’hi ha prou amb una simple substitució d’individus.

 

Com ha passat algunes vegades al llarg de la Història, en situacions d’extrema tensió sociopolítica no és només el coratge de les persones allò que se sotmet al repte dels esdeveniments, sinó la mateixa fortalesa de les estructures al voltant de les quals es vertebra la societat. No ens ha de sorprendre, per tant, que en aquesta època d’excepció política no només trontolli la vella estructura dels partits parlamentaris (ja hem vist com, a Catalunya, en aquests últims anys de procés independentista s’han desintegrat diversos partits i coalicions), sinó que també comenci a afeblir-se la fortalesa de les institucions.

 

Però aquesta reorientació estratègica que, amb molt bon criteri, es reclama des d’alguns sectors independentistes no pot menystenir les contradiccions que ja afloren en el nou escenari polític. L’activitat parlamentària continua atrapada en una dinàmica de tripijocs legals per mirar de fer possible una investidura “tolerable” per a la judicatura espanyola. Tot i així, el propòsit de crear un govern de la República a l’exili i, alhora, un govern autonòmic a l’interior no sembla que pugui evitar l’increment de la debilitat institucional. Un govern de la Generalitat sotmès a la nova legalitat autonòmica no podrà reconèixer l’autoritat del president de la República a l’exili, i tampoc no podrà revertir els efectes de la recentralització econòmica, cultural i lingüística que s’ha intensificat sota l’empara del 155, senzillament perquè l’estat espanyol no cedirà ni un mil·límetre, ara que s’ha adonat del perill real que representa l’independentisme. Amb tot, els partits independentistes defensen que aquesta és l’única alternativa viable per aconseguir implementar la República i, per justificar aquest despropòsit, han fet un gir flagrant en els seus discursos, i això pot arribar a ser problemàtic per al conjunt del moviment d’autodeterminació. No oblidem que, en les històriques mobilitzacions independentistes que s’han fet aquests últims anys a Catalunya, un gruix important de la gent que ha sortit al carrer ho ha fet amb confiança plena en les institucions (el President, el Parlament, fins i tot la policia autonòmica…). En aquesta nova situació, caldrà estar atents als possibles efectes desmobilitzadors de la retòrica partidista, ja que, indefectiblement, haurem de mobilitzar-nos més d’una vegada contra la deriva autonòmica a què ens abocarà la nova política autonomista de la Generalitat.

 

Aquesta contradicció només la superarem quan els partits independentistes renunciïn definitivament a la lògica estrictament electoral i cedeixin el paper director del moviment independentista a les organitzacions populars. Al cap i a la fi, la ruptura la protagonitzarà el poble, i al carrer, en forma de mobilitzacions no violentes, però actives. Ara bé, no serà immediat: encara han de caure moltes supersticions de l’idealisme parlamentari.




Comentaris
Ben dit
ho va començar la gent o acabarà la gent.
Pepi
Totalment d'acord. Ho vam començar nosaltres i nosaltres hem de empenyer fins aconseguir l'objectiu. Excepte la CUP veig molt cremat els responsables politics proindepedència.

envia el comentari