Al cel sigui l'esquerra espanyola

"L'últim alè republicà del PSOE va morir quan el rei de bastos va sortir a la tele per defensar els cops de porra de l'1-O"

En plena època de canvi climàtic potser passa una mica desapercebuda una extinció que sembla difícil d'evitar: L'esquerra espanyola. Fa temps que ha deixat de donar senyals de vida i no se'n detecten rastres de pervivència. De fet, ha deixat de ser detectable fins i tot en els seus hàbitats més protegits, com la gala dels Goya, i els mitjans de comunicació que l'aixoplugaven, com els de Prisa, ara són un hibernacle de creixement i reproducció de Ciudadanos, amb reverència i referència, això sí, al despatx de Soraya Sáenz de Santamaría.

 

L'esquerra espanyola, que havia tingut partits, sindicats, intel·lectuals i mitjans de comunicació orbitant al seu entorn, a hores d'ara ocupa un petit espai digital, sense paral·lel ni a les pantalles ni a les ones, que sobreviu com pot més a Catalunya que a Espanya. Ja no hi ha ni actors ni cantants, ni pintors ni poetes. García Lorca continua enterrat i el torturador Billy el Niño fa exercici cada matí pels parcs de Madrid... Silenci.

 

L'últim alè republicà del PSOE va morir quan el rei de bastos va sortir a la tele per defensar els cops de porra de l'1-O i els socialistes espanyols van retirar la demanda de reprovació de la vicepresidenta. I la darrera resistència al sistema dins de Podemos va marxar amb Albano Dante-Fachín. L'esquerra espanyola s'ha extingit ella sola, sense resistència. I haurà mort sense ni tan sols enterrar els seus morts.