Sobre la politització de la justícia

"La crítica al sistema mai va acompanyada d’una proposta realista"

La portaveu a Catalunya de Jutges per a la Democràcia va ser entrevistada fa pocs dies a TV3. La seva associació aplega, segons les seves pròpies paraules, no més de 500 jutges dels 5.500 que integren el poder judicial a Espanya. En aquesta proporció s’ha d’entendre la representativitat de la crítica que durant l’entrevista va fer de la politització de la justícia. Una crítica que, en tant que jutge, hagués estat millor que s’estalviés; i en tant que vocal que fou del Consell General del Poder Judicial, sols hauria estat comprensible des de l’autocrítica, perquè preguntada pel condicionament polític que aleshores hagués pogut patit, es va aprestar a negar-ho. Els altres, sí; ella, no. Un clàssic. Qui reconeixeria haver cedit a la pressió?

 

El debat sobre la politització de la justícia gira entorn tres temes: l’elecció dels magistrats del Tribunal Constitucional, la dels vocals de l’esmentat Consell, i de retruc, el sistema de cooptació dels llocs més alts dins de l’escalafó (Tribunal Suprem, Tribunals Superiors de Justícia, Audiència Nacional) que ja no respon al sistema pseudo-militar de barrejar antiguitat i mèrits, ans a factors força més complexes, dit francament, polítics. Tanmateix, la crítica al sistema mai va acompanyada d’una proposta realista, és a dir, que sigui compatible amb el nostre sistema de govern, que de veritat eviti la politització criticada i, sobre tot, que no quedi en res per la nostra pròpia idiosincràsia. Veiem aquests tres obstacles a la solució.

 

En quant a la compatibilitat amb el nostre sistema de govern, hem de recordar que és el parlamentari. Per tant, fórmules presidencialistes com la nordamericana, on l’elecció la fa el President  en cada lloc vacant i de per vida, desdibuixaria la legitimitat democràtica atribuïda al Congrés dels Diputats (en el cas català i pel que fa a òrgans com el Consell de Garanties Estatutàries, al Parlament)

 

En quant a evitar la politització, quina diferència hi hauria entre l’elecció feta pel nostre Congrès o per Donald Trump? Perquè quan pensem en un president de república cal no imaginar el que més simpàtic ens seria, ans el que menys. A això s’afegeix el veritable problema de la politització que rau no en el fet que els vocals o magistrats siguin elegits en bona mesura per diputats, ans perquè aquests diputats mai són lliures, viuen esclaus de la disciplina dels partits que els col·loquen (i és igual que sigui amb llista oberta o tancada) en la lista que els permet accedir a la representació. Podrà algun d’ells no fer el que el partit (i és igual que sigui més nou o més vell, més corrupte o menys, més d’aquí o d’allà) li digui que faci? Potser creuen que som idiotes, i val a dir que de vegades ho semblem, però que la cosa va de partits i no de democràcia queda clar en el blindatge que fan els que són per evitar que cap més hi entri. I que no es digui que la cosa canviaria si els vocals dels Consell fossin tots elegits pels jutges, quan el mateix sistema d’elecció dels jutges és surrealista. Mèrit i capacitat són conceptes, en aquesta i en tantes altres oposicions, com a mínim discutibles.

 

Però sobre tot la idiosincràsia. De veritat ens arriscaríem, com fan als Estats Units, a la perpetuïtat d’un magistrat del Tribunal Constitucional? Jo estic convençuda de què en alguns casos l’aposta seria positiva, i en general evito sempre la crítica a les seves decisions perquè crec que el silenci de la gent col·labora al manteniment del seu prestigi. Però la gent (els partits, no ho oblidem) que dia rere dia en critica les que no els afavoreixen, atribuint-les a un joc de miralls que ells han construït, té els mèrits suficients per jutjar-ne els dels altres? I per tant, ¿entre ells hauria d’eixir qui acceptessin que per sempre fos el jutge de les nostres lleis, de les decisions dels parlamentaris? La naturalesa humana en aquest racó de la vella Europa (i en els jutges catalans en solfa es comprova que no cal distingir un lloc o altre d’Espanya) fa molt més raonable el sistema inventat que qualsevol altre dels que es proposen des de la manca d’experiència o els interessos espuris.




Comentaris
presumpte
Pregunta a la Sra. professora, exPP (o no): quan el president dels jutges, el president del CGPJ, afirma que als jutges se'ls ha de tractar o amb una pastanaga o amb un garrot, fa política? Polititza la justícia? Judiialitza la política?
Carles BCN
El problema potser no és el sistema. Són els integrants del poder judicial a Espanya que cobren de fundacions afins al poder polític (FAES....) i anteposen les idees polítiques a la justícia.
Narcís ( quan un jutge n'és estúpidament classista o/ i pensa ser per sobre del bé i del mal o/ i fum servir llur càrrec amb total irresponsabilitat contra societat que necessita de la justícia de ses sentències .. ni li pot sortir de franc ni pot seguir un segon més a judicatura quina fos !)
Ras i curt : ja no es tracta de qui els tria sinó de que no siguin " prevaricadors " o violin/ conculquin/ profanin llei trepitjant el sentit comú així com la fonamentada o en concordança amb els DDHH ( fos només perquè aquest estat n'és signant de la Carta Internacional d' aquests i de la mateixa Convenció Europea d'ídem ! ) ! PD: òbviament, els polítics ( en aquest estat, politicastres ! ), quan més lluny, millor, àdhuc llurs sous quan més semblants a la mitjana, també !
Als EEUU
els jutges els proposa el president pero han de ser aprovats pel congrés a on s’han de sometre a preguntes i ha on es destapa tot el seu pasat profesional i personal. La seva candidatura pot ser tombada pel congrés. Als EEUU a diferencia d’aquí hi ha una oposició que es verdadera, no es el cas al estat espanyol. Aquí dingú vigila les guineus.
Desesperansador que no sigui capaç
de dir la veritat. Ja ens te acostumats als silogismes iberics per no dir res.
Xavier
Només l'elecció directa dels diputats permet la representació, que és la primera condició de la democràcia formal. Triar al president i als diputats en eleccions diferents fa possible la segona condició: la separació de poders, la separació entre la Nació i l'Estat i aquestes dues al seu torn de la judicial.
Xavier
El drama de l'elecció està avui en què es triï el que es triï, s'haurà triat delegar en persones desconegudes, sotmeses a disciplina de partit, la decisió sobre totes les dimensions de l'existència personal o social, sense tenir oportunitat de rectificar en l'elecció següent. Cada partit té un nombre gairebé fix de partidaris que els voten facin el que facin quan estan al Govern. Si l'elector no pot reaccionar davant l'engany i la corrupció de partit, la teoria de l'elecció és falsa.
Mocador de farcell
Ai Nebrera-pepera, tu sempre del costat dels "mateixos". Planyo qui t' hagi de suportar a classe!
Xavier
Montesquieu 1748: "si el poder ejecutivo fuera confiado a cierto número de personas sacadas del cuerpo legislativo, no habría ya libertad, porque los dos poderes estarían unidos", y "cuando el poder legislativo y el poder ejecutivo están reunidos no hay libertad, porque se puede temer que… hagan leyes tiránicas para ejecutarlas tiránicamente"
José Miguel
Pedir autocrítica a un juez o jueza es como pedirle peras al olmo. La politización de la "justicia" es, simplemente, corrupción. Lo mismo que la judicialización de la política. Lo demás son monsergas.

envia el comentari