La foto

"Espanya no és una dictadura però no es comporta com un Estat plenament democràtic. La gent ho veu, el món ho veu. És qüestió de temps i intel·ligència. I que no acabi tenint damunt la taula la foto amb totes les cares que han liderat el procés tatxades"

Quan un Estat està en guerra utilitza totes les eines per a guanyar la batalla. Contra ETA, els governs espanyols de torn van fer servir l’anomenada guerra bruta; en alguns moments es van dir Batallón Vasco-Español, en altre GAL. L’objectiu era acabar amb un terrorisme que matava per fer prevaler les seves idees. Durant el franquisme, ETA, malgrat tot, queia simpàtica perquè lluitava contra un dictador però una vegada mort de tirà, restituïdes les institucions democràtiques i amb un sistema democràtic homologable res ni ningú justificaven les morts. No era admissible el terrorisme, però tampoc ho era la guerra bruta de l’Estat que també matava. Dit això, molts la justificaven o miraven cap a un altre costat. Els responsables del Ministeri de l’Interior de torn tenien com a missió eliminar de la vida pública els que sortien a l’orla de l’entorn etarra. A mida que anaven caient els líders, tatxaven la seva foto amb una X. La victòria era totes les cares que sortien a la foto tatxades.

 

El moviment independentista català no és d’arrel violenta. És un moviment de fons que s’ha anat construint a partir de conèixer la llengua, la cultura i la història del país, és a dir, de prendre consciència del que s’és, i que s’ha reforçat a partir de les discriminacions, males jugades i humiliacions que els governs de Madrid s’han cregut amb dret d’infringir a Catalunya. Aquests quatre gats que representen, com a mínim, el 48% dels votants (que no és poc) no són un bojos, ni uns temeraris, ni uns suïcides. Són estudiants, treballadors, botiguers, empresaris, professionals liberals, avis, joves, catalans d’adopció o no que s’han sentit ferits en el seu orgull. Gent que va pensar que democràticament podia intentar assolir allò que la majoria estigués disposada a intentar tirar endavant. Són aquests els que van triar els seus representants perquè fessin allò que ells els havien indicat que havien de fer: intentar construir un nou estat.

 

Evidentment, per Espanya aquesta actitud és igual a una declaració de guerra. No importa que sigui per vies democràtiques si trenca la sagrada unitat d’Espanya. La Constitució no ho permet i per permetre-ho s’ha de canviar la Constitució. I per canviar la Constitució els espanyols haurien de ser catalans, és a dir, per aquesta via és impossible. Però la guerra és la guerra. I aquí, novament, la victòria és tota la foto tatxada. L’aparell de l’Estat, cal incloure tots els poders inclosos els mediàtics persegueixen una orla de l’independentisme amb les cares tatxades. Per això, el Tribunal Constitucional dona la raó al govern i diu que si Puigdemont vol ser investit que vingui a Espanya primer i demani permís al Tribunal Suprem. Per això, Rajoy, Sáenz de Santamaria, Rivera i fins i tot el socialista Pedro Sánchez parlen del president Puigdemont de pròfug i intenten instal·lar a la societat que és un perseguit que no pot accedir a càrrecs públics; per això han forçat alguns integrants de l’últim govern Puigdemont a abandonar la política o a renunciar a les seves actes de diputats. Per això tenen a la presó el vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller, Joaquim Forn. Per això, tenen Jordi Sánchez i Jordi Cuixart empresonats. Persegueixen la foto. No importa a aquest Estat que la voluntat democràtica d’un país, Catalunya, hagi decidit democràticament que vol que el representi uns i no uns altres. L’Estat ha decidit que al Govern de la Generalitat no hi pot haver cap cara de la que consideren revolt independentista i forçaran la màquina al màxim per a aconseguir-ho. Busquen la foto.

 

Aquest país, la seva gent, parlin el que parlin, tinguin el color de pell que tinguin, hagin nascut on hagin nascut ha de decidir si abaixa el cap i plega veles o si amb intel·ligència continua treballant per construir el país que la seva gent vulgui. Dit d’una altra manera, el que Catalunya ha de decidir és si és capaç de buscar la fórmula imaginativa que permeti recuperar legalment el control de la Generalitat i seguir construint el país, tot mantenint activa i viva la reivindicació i la visibilitat internacional.

 

Durant el franquisme hi havia un sentiment generalitzat que l’Estat espanyol no era democràtic, era opressor, coartava les llibertats i impedia ser un mateix. Però hi havia una creença que era: això s’acabarà perquè la llibertat s’acaba imposant. Ara, Espanya no és una dictadura però no es comporta com un Estat plenament democràtic. La gent ho veu, el món ho veu. És qüestió de temps i intel·ligència. I que no acabi tenint damunt la taula la foto amb totes les cares que han liderat el procés tatxades.




Comentaris
Narcís ( ja . . . per això aquest escrit n'és exempt de tot " risc o perill " àdhuc ' reverberant ' allò de ' democràcia imperfecta ! )
Ras i curt : No n'és perquè hom conegui ' nostra llengua, cultura i història ni per les discriminacions, males jugades i humiliacions ' sinó per " tantes dècades de salvatjades llençades des de llurs mitjans de comunicació " ( així com també ídem llençat per massa de sos politicastres ! ) ! PD: què no n'és una dictadura ? què més han de fer sos jutges i magistrats .. sos politicastres .. sos diputats .. i ses forces de seguretat ( a banda de sa població ! ) afusellar-nos a l'alba ?
pep
Es la dictadura nazi feixista malauradament

envia el comentari