El periodisme dibuixat d'en Ferreres

Ha estat acomiadat del Periódico

El terrassenc Miquel Ferreres és un dels grans «X» del periodisme català, espanyol i europeu. Un dels millors, sense cap mena de dubte. I escric «X» perquè el seu ofici és d’aquells que no tenen un nom massa clar. Sembla, pel que he llegit, que no li agrada gaire que el cataloguin com a «ninotaire», expressió carinyosa i honorabilíssima (Perich, per exemple), però que difícilment pot satisfer una persona amb ambició professional i artística.

Humorista? Caricaturista? Dibuixant? Jo diria que tampoc.

Potser «Dibuperiodista», si existís la paraula, podria definir-lo, en la línia de «fotoperiodista».

Fa periodisme dibuixat, dintre del gènere del periodisme d’0pinió, amb una capacitat de condensació i d’expressió absolutament admirable. Escriu poc, dibuixa poc, però cadascuna de les seves vinyetes és com un flaix enlluernador que il·lumina la realitat i fa pensar. A vegades rius, d’altres somrius i no poques et quedes amb cara de pomes agres. No fa humor amable ni inofensiu, sinó reflexió àcida, corrosiva, provocadora.

 

Doncs, bé, a aquest terrassenc discret i realment il·lustre l’acaben d’acomiadar d’El Periódico, on fa vint anys que és el rei de la contra i on ha aportat tones i tones d’intel·ligència, de mala bava, d’ironia i de periodisme autèntic.

 

No crec que li falti feina en el futur, perquè és indiscutiblement dels millors en la professió «X». Però deixarà un gran buit, un cràter, en un dels grans diaris catalans, hereu del mateix impuls que va fer créixer projectes extraordinaris com «Interviu», «Tiempo» o «El jueves». Revistes i diaris de la transició, dels millors anys que aquest país ha tingut en segles, i que ens fan sentir certa nostàlgia d’allò que hauria pogut ser i ja no serà.

 

El Periódico és, ha estat i resem perquè continuï essent un grandíssim diari. Sempre ha estat de Catalunya, amb «ñ» i amb «ny», un diari frontissa, ròtula, entre el català i el castellà, entre els vells imperis convergent i socialista, entre la Catalunya metropolitana i la de l’interior. Un espai difícil, sí, però imprescindible, per exemple, per evitar animalades com la demencial i verinosa «brometa» de Tabarnia.

 

El que l’ha fet gran, com a diari, no és el seu major o menor grau d’independentisme o d’espanyolisme, sinó la seva alta, altíssima, qualitat periodística, la seva capacitat de connectar amb la complexa mentalitat/realitat metropolitana, el seu model de diari popular intel·ligent i digníssim, la seva voluntat d’arribar a tothom sense menystenir ningú. I per suposat, el «periodisme dibuixat» de Miquel Ferreres: no és, no era, un «complement», una nota a peu de pàgina, sinó un pilar, una peça clau, part essencial de l’ADN de la casa.

 

Esperarem retrobar-lo, a partir del mes de març, qui sap a on, però amb la mateixa lucidesa, amb la mateixa mala llet, amb la mateixa tendresa i decència dels darrers vint anys. Aquest país -que de petit no en té res, però que està atrapat en un perillós parany- necessita mirades lliures i salvatges com la del terrassenc Ferreres.




Comentaris
Lluís Fernández
El fill del fundador del grup Zeta s'ha pulit, en ben pocs anys, el patrimoni del seu pare. Així, no estranya que qui paga els plats trencats siguin els treballadors. Algun d'ells tan emblemàtic com el Miquel.

envia el comentari