Presidència o clemència

"La pregunta, per tant, és si cal salvar (o, millor dit, intentar-ho) les persones a canvi del reconeixement de la derrota"

Marta Rovira reclama a Junts per Catalunya com fer efectiva la presidència de Carles Puigdemont i em sembla una pregunta encertada i molt convenient. La resposta la sabem tots perquè l'Estat no para de proclamar per cel i terra que farà impossible que Puigdemont -a qui consideren l'enemic públic número u- ocupi ni el despatx de la plaça Sant Jaume ni qualsevol altre. És més, asseguren que no s'aturaran fins que el puguin ficar a la presó. El dilema, en conseqüència, és entre una presidència simbòlica -que ampliaria encara més el radi dels represaliats- o, simplement, l'acceptació pràctica del retorn al tutelatge de l'Estat en espera d'una hipotètica clemència futura cap a les persones concretes que arrosseguen conseqüències judicials duríssimes. La pregunta, per tant, és si cal salvar (o, millor dit, intentar-ho) les persones a canvi del reconeixement de la derrota. 

 

Però l'opció del retorn a l'autonomia encara obre més interrogants dels que tanca. Perquè, d'entrada, no hi ha cap garantia de què l'Estat -de la mateixa manera que fa al País Basc- no vagi apujant les exigències simbòliques a mesura que es van acceptant les anteriors. De fet encara no ha aparegut en escena la petició pública de perdó a la societat espanyola, que és el següent pas de la plantilla basca. Una nova condició que, per ara, a Madrid se li fa impossible d'exigir a causa de la pressió dels exiliats, però que s'activarà en el mateix moment que Puigdemont deixi de ser un obstacle polític.

 

I hi ha moltes més preguntes. Per exemple, la relegació de la independència a l'àmbit de la utopia ha d'implicar la dissolució de l'ANC, o no? S'han acabat les manifestacions massives? El nou govern autonòmic ha de reobrir les delegacions a l'estranger? S'acceptaran les sentències i confiscacions? I, en qualsevol cas, fins a quin nivell repressiu?... 

 

Efectivament, Junts per Catalunya ha de respondre la pregunta de Marta Rovira. Però Marta Rovira i la resta de l'independentisme també han de fer front als interrogants de dos milions llargs de persones que s'han implicat -a fons i des de fa anys- en un projecte democràtic que té dret a uns lideratges clars i conseqüents.