S’ha escrit un crim (per Signal)

"Els missatges del mòbil, que són l’evidència d’un naufragi imminent, ens retornen a un país al qual una vegada més li ha fallat la política"

Els mòbils són perillosos. Haurien de portar una etiqueta com la del tabac. El de Comín n’és un exemple: ha deixat en calces/calçotets mitja política catalana i ha ferit de mort l’aventura de Brusel·les. La culpa, però, no és del mòbil, ni de Comín, ni del «Carles» que li enviava missatges d’una cruesa esfereïdora, brutalment sincera. El mòbil només ha estat la finestra oberta a l’escena del crim.

 

Perquè aquí s’ha escrit un crim. O més d’un, en pocs mesos: diferents crims, en sèrie, amb diferents autors, amb diferents víctimes i estralls catastròfics. Tothom se sent traït, tothom se sent víctima, ningú no està disposat a reconèixer cap culpa, tothom calla alguna cosa i tothom aguanta la respiració, a dos mil·límetres de l’abisme. I tothom té una jugada mestra, una venjança pendent, un objectiu inconfessable.

 

I així anem, de jornada històrica en jornada històrica, de camí cap a un desastre històric de proporcions apocalíptiques.

 

Així, hem tingut un referèndum impressionant, amb milions de persones donant la talla i uns quants milers aguantant les garrotades. Hem tingut una república proclamada amb la tristesa infinita d’aquells que hi havien de creure més que ningú. Hem tingut astúcies infinites, esperances il·lusòries, errors de càlcul, mentides piadoses, excessos d’optimisme, incomptables maniobres partidistes i egoïstes. Hem tingut i tenim gent a la presó, a l’exili o a la trituradora de vides. Hem tingut corruptes abraçats a la bandera i gent d’una generositat i un valor a tota prova, hem tingut idealisme a dojo i també partidismes i personalismes exacerbats, d’aquells que diuen una cosa i en fan una altra, molt grandiloqüents per parlar de la pàtria quan en realitat amaguen negocis, interessos, estratègies per apropiar-se de la pàtria. Hem tingut dits assenyalant els traïdors, els tebis, els pragmàtics i també els ingenus, els abrandats, els somiadors.

 

Hem tingut, en pocs mesos, el pitjor i el millor del país.

 

I al final tenim el mòbil de Comin i els missatges de «Carles», l’exiliat de Brusel·les, l’home que s’ha redimit dels seus errors, de les seves fugides cap endavant i cap a enlloc, i que ha esdevingut la finíssima línia que separa aquest país de la rendició. Amb tots els seus pros i contres, amb tota la seva humanitat adolorida, amb els seus tacticismes i les seves incoherències, amb les seves sorpreses de funambulista brillant, el «Carles» dels missatges ha acabat essent la més temible amenaça, l’home que provoca tots els malsons possibles al poder madrileny que creu que està a cinc minuts de la victòria definitiva, després de tres segles de fracassos.

 

I ara, ens permetem sacrificar-lo miserablement a l’altar dels partidismes, de les hegemonies i de totes les misèries.

 

No seré pas jo qui el faci sant ni qui ignori les moltes culpes que acumula en el seu currículum... Però sense el «Carles» del mòbil de Comin, el que veu a venir el final de l’escapada, més vençut pels seus que pels adversaris, l’únic que queda és repartir-se les despulles de la víctima, acotar el cap, tornar a la Generalitat-Gestoria, passar pel tub del 155 i de la inquisició judicial i tornar a la roda dels hàmsters.

 

Els missatges del mòbil, que són l’evidència d’un naufragi imminent, ens retornen a un país al qual una vegada més li ha fallat la política. Queden l’entusiasme, el sacrifici, les il·lusions, tot allò sobre el que un dia serà possible tornar-ho a intentar, partint de les dures lliçons apreses i de l’Espanya que aquests mesos s’ha despullat i s’ha mostrat tal qual és.

 

El crim que s’ha escrit, i que queda a la pantalla d’un mòbil, és aquest. I la víctima? No és només l’home de Brusel·les, ni la resta de damnificats, ni tota la destrossa que ens anirà caient al damunt fins que realment no canviem de pantalla i fem coses diferents per assolir resultats diferents. És la idea d’un país, que haurem de repensar i reinventar amb tota la seva diversitat, perquè no torni a quedar tan tristament retratat a la pantalla d’un mòbil ni al seu tristíssim Parlament.




Comentaris
El president del Parlament
A un poble tan valent, quin president de Parlament l'ha tocat tenir?
La mesura de les coses
la dona qui hi està ficat i el president es un més dels 2 millons. Serà tragedia si ho fem tragedia, no som grecs. Potser un es sent rendit, pero tingueu per segur que els alters 2M no ho estàn. La mitad de les victories d’aquest món s’han aconseguit a base d’inflar i bufà la realitat cap a on la vols tú. Mes épica, un no està derrotat si no es deixa derrotar l’esprit. Que hem fet si no fins ara?
Narcís ( PD : i quan per fi, sa mare pren la determinació d'anar a la policia perquè el fumin fora de sa vida, aquesta li diu que si no té prou ingressos no el pot fer fora, ço és, a què espera UE àdhuc majoria aclaparadora de ca nostra per a donar suport aquesta mare/ Catalunya?)
Aquest estat n'és com aquell fill que maltracta i roba el sou o pensió a sa mare ( Catalunya ) mes rere mes ; que li fum o embruta llur pis ; que li provoca més despeses que si fos sola ; que falseja/ vol quedar bé vers enfora tot dient cuidar-la, fer-se'n càrrec d'ella ( quan no ho necessita per res! ) ; que , quan li fa cara, li espatlla objectes domèstics i objectes estimats a més de bastonejar-la i que, àdhuc, fa veure ser la casa seva tot donant-la aixopluc a ella, a la propietària!
Un de tants
Una reflexió magistral.
Efectivament
La classe política no ha donat la talla. En cap moment. Ni amb l'estatut, ni el 9-N, després del 9-N, el 27-S, etc. Sols es salva el 1-O i perque va dependre de la gent, no dels polítics que miraven esgarrifats com el poble resistia la violència espanyola. Han de dimitir tots, i tant PDECat com ERC s'han de dissoldre i demanar perdó.
Jeanine
Via Fora l´invasor!!!!Com Portugal,Holanda...........
fart
Hi ha un col.lectiu de catalans que no enten perque un altre col.lectiu d'espanyols els rebutja. Jo crec que en tinc unes pistes. Sembla que el que més agrada aquí es fer pasar l'altre per retardad: 1. El referendum serà totalment legal i vinculant i la llei espanyola, europea, mundial... el recolzen. 2. És radicalment democratic envestir a un president per skype, buscat per la justicia del pais on ha de presidir, no només això, els que no ho veuen son feixistes
Vaiche boa, Bilaboa
Senyor Rovira, ahir, a l´article "Jo voto eleccions" (Bernat Dedéu), vaig escriure dos petits comentaris sobre el seu. Al primer em/preguntava "Pessimisme devastador, lucidesa hipercrítica?", i al segon deia "Excessivament dur, cruel, punyent, sanguinari... em nego a una visió tan apocalíptica... Està tot tan perdut com ho veu el Joan Rovira?" Una cosa és aprofundir, ser crític i parlar clar, i una altra és furgar sense pietat en les ferides o obrir en canal el procés. Jo, amb l´estat de setge-
Vaiche boa, Vilaboa
Jo, amb l´estat de setge-155 que estem patint i amb notícies arbitràries com aquesta "Catalá dona per fet que s'inhabilitarà la cúpula del procés", no portaria la crítica als nostres polítics d´una manera tan ferotge. S´ha d´estar dins dels seus caps per poder avaluar la 'complexitat' del moment i de les decisions que s´han de prendre.
És molt fàcil donar lliçons des de la barrera
El que ha passat era inevitable. Amb els seus defectes, els nostres polítics i els 2 milions i escaig de catalans hem posat a prova els límits democràtics d'Espanya i la seva brutalitat. És un cami que calia recórrer per prendre la mesura del què es pot esperar d'Espanya i d'Europa i qui digui que ja ho sabia menteix com un miserable. Ara comença una altra etapa que caldra repensar, però ningú ens evitarà un llarg sofriment.
Pitxolí
No s'ha d'exig. ni esper. coherènc. entre allò que es diu en privat i allò que es diu en públic. S'ha d'exig. coher. entre allò que es diu en públic , o «oficialm.», i allò que s'havia dit en públic, o «oficialm.». L'àmbit privat té un ús diferent del lleng. (té les seves llibert. de vocab. i d'argumentac.); en l'àmbit privat el lleng. permet alliber. tens. i reforçar certes relac. entre els interloc. (mostrant debilitats, dubtes); tot això queda desterrat en el llenguatge de l'àmbit públic.
Txitxi
Rovira, no hi ha dret el que dius. No es trist el nostre prsident ni el nostre Parlament. L'unic trist, lamentable, i denunciable i el paper autoritari, del govern espanyol. Perque no en parles?
Victòria Aguilar
És un article insuflat de dramatisme i depressió, cal en aquests moments donar tantes alegries al enemic? Són paraules que no fan cap bé ni condueixen en lloc, cap construcció... només vomitada de frustració per què les coses no van de cara... Els catalans sabem veure tota la situació que aquí ens descriu, no fa falta ser un linx... ara bé, donar-ho tot per perdut és patologia.
jaume
tens tota la raó Victoria. potser no s'han fet be del tot les coses. pero ningu podía esperar que España i Europa es comportessin com uns energumens delinquents i mentiders, saltantse la llei... i el sentit comú. que cobres del Mercadona tu també, Rovira?

envia el comentari