Catalunya, terra dissident

"L’Estat espanyol vol allargar una situació d’excepció a Catalunya en la qual els drets fonamentals salten pels aires, oblidant que els drets humans estan per sobre de qualsevol norma constitucional"

La darrera maniobra del govern de Mariano Rajoy, que anuncia un recurs contra la decisió del president del Parlament de Catalunya de proposar la investidura de Carles Puigdemont, col·lisiona directament, i de forma esperpèntica, contra una decisió democràtica: el dictamen popular sorgit a les urnes per la ciutadania de Catalunya, que va acceptar participar en unes eleccions convocades per Madrid el 21D, després d’aplicar-se l’article 155 de la Constitució. Si res va impedir que a aquelles eleccions hi concorregués Puigdemont, tampoc hi hauria d’haver ara cap mena d’impediment perquè, finalment, aquella “festa” de la democràcia es coronés amb l’investidura d’aquell candidat que ha obtingut més suports per part dels legítims representants del poble català.

 

L’anunci d’aquest recurs es produeix en paral·lel amb una operació d’Estat a nivell de seguretat que no fa més que augmentar el nivell de ridícul al qual està disposat a assumir un govern que articula un concepte de democràcia que busca ajustar la presidència de la Generalitat als seus interessos i no als dels ciutadans que van ser cridats a les urnes per prendre una decisió que només els pertoca a ells. L’Estat espanyol vol allargar una situació d’excepció a Catalunya en la qual els drets fonamentals salten pels aires, oblidant que els drets humans estan per sobre de qualsevol norma constitucional. Les constitucions no són legítimes pel fet que se les anomeni “constitucions”: les dictadures més ferotges (posem, per exemple, Corea del Nord o la República Popular de Xina) també en tenen i no per això són justes. Una Constitució que no disposa de la voluntat d’un poble és només l’instrument de retenció del poder part d’un grup d’interès.

 

El govern de Rajoy condueix els catalans independentistes a un escenari en què algunes idees polítiques estan condemnades a existir només com a entelèquia perquè la seva posada en pràctica, en cas d’assolir majories parlamentàries, es converteix automàticament en una acció perillosament delictiva que implica havier d’enviar a presó de forma preventiva als seus actors principals.

 

Després del procés català, l’Estat espanyol ha exposat clarament els límits del seus sistema democràtic i va camí de convertir l’independentisme ja no en una forma d’oposició política legal sinó en una acció política que cau en el terreny de la dissidència. I com en tot règim autoritari la dissidència ha de ser degudament perseguida i trinxada amb tot els mitjans que l’Estat tingui a la seva disposició actuant de forma col·legiada, des de les instàncies judicials fins als factors mediàtics.

 

El govern del PP, en aquest punt del procés, ha redoblat els atacs contra Carles Puigdemont portant-lo fins i tot al terreny de l’insult personal, amb alts càrrecs del partit qualificant-lo de “poca-solta” entre altres perles, que serveixen per encoratjar energúmens que s’acosten al president català humiliant-lo —amb dos "cojones" al crit de “Puigdemierda”. Ja se sap que la dissidència no pot ser acceptada, representa un perill per al futur de la nació i cal combatre-la fins a extingir-la. Catalunya dissenteix d'aquest concepte de democràcia.