Goliat-Felipe contra David-Puigdemont

"Felipe VI dona lliçons de democràcia a Davos mentre el president exiliat reclama democràcia a Europa i li planta cara"

L’any 1995, el gran president i jugador de pòquer Adolfo Suárez li va fer una confessió involuntària a la periodista Victoria Prego. Una confessió que es va guardar en secret i que es va conèixer el 2016. A un altre país, que no fos Espanya, hauria causat un escàndol majúscul. A Espanya, ni cas: la cosa més normal del món.

 

Suárez va «rajar» i es va quedar a gust: «Els governs estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república, però fèiem enquestes i les perdíem.... De manera que vaig ficar la paraula rei i la paraula monarquia a la llei de reforma del 1977. D’aquesta manera vaig poder dir que ho havíem sotmès a referèndum». Paraules de Suárez, gravades quan es creia que el micròfon estava apagat. Per cert: Suárez recordava que un dels que més pressionava pel referèndum era Felipe González, en aquells temps en els quals encara defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya i la república.

 

Suárez sabia, el 1995, que el rei Juan Carlos I l’havia traït abans del 23-F, però encara no sabia que un dia llunyà, ja perduda la seva identitat en les boires de l’alzheimer, el «campechano» tindria la cara dura d’abraçar-lo com si haguessin estat sempre amics íntims i socis lleials. Els borbons són així i els seus súbdits encara els riuen les gràcies...

 

L’aversió als referèndums de l’Estat espanyol i de la casta hispànica no és cap novetat. Saben que si no els manipulen, no els guanyen: d’aquí els tramposos jocs de mans de la reforma del 77, la Constitució i l’OTAN. Amb la Constitució del 78 van repetir la jugada. Ho van ficar tot al mateix paquet, monarquia i unitat de la pàtria a punta de pistola, amb unes notables concessions autonòmiques, i es van penjar la medalla. La millor transició democràtica de la història, un exemple universal, el miracle espanyol i els alemanys del sud: aquest va ser el relat triomfador durant dècades. No negaré que en bona part jo me’l vaig empassar, i no vaig ser l’únic.

 

Aquest 2018, per cert, tenim un interessant aniversari del referèndum de la Constitució, quan ens van colar el binomi monarquia-democràcia com si fossin sinònims gràcies a la traïció dels «republicans» Carrillo i González i de tants altres.

 

I per estrenar el 2018, el fill del «campechano», el «preparao», se’n va a Davos, que és un lloc per a la gran política discreta, i fa el ridícul planetari amb el seu discurs tronat de sempre.

 

Allà, a Suïssa, ha deixat el que ell deu pensar que és una frase per a la història: «La crisi catalana ha estat un intent de minar les regles bàsiques del sistema democràtic». Gran frase, entre una muntanya de tòpics que no tenen cap sentit en una cimera internacional i que només s’adrecen als seus súbdits, els mateixos que vibren cridant «A por ellos» i que no saben que «ellos» són també ells.

 

Té la seva gràcia: ell, Felip VI, el rei que sap que perdria un referèndum de monarquia o república, el referèndum que també sap que ni Pablo Iglesias ni els quatre republicans espanyols no gosen plantejar, precisament ell, donant lliçons de democràcia...

 

Mentrestant, un periodista gironí que es va ficar en política (mira que Franco ho desaconsellava...), que va acabar de rebot essent president de la Generalitat per salvar-li el cul a l’Astut i conservar-li calenta la cadira fins que tingués a bé tornar, li planta cara al rei d’Espanya davant del món. Amb una sabata i una espardenya, una mà al davant i una al darrere, refugiat a Brusel·les i fent una escapada a Copenhaguen, Puigdemont desafia la casta hispànica (i catalana) que només és demòcrata quan mana i que encara enyora els bons temps del duc de Flandes, que tan bona memòria va deixar per aquelles terres...

 

Un rei que és rei gràcies a que els «pares de la transició» van fer totes les trampes dels tafurs del Mississipi, com diria Guerra, i un president exiliat, feble, penjat de la brotxa, perdut en el laberint de l’independentisme i de les batalletes catalanes. D’això va la pel·lícula: de les tramposes lliçons de democràcia d’un rei que és nét polític d’un dictador, contra la desesperació democràtica (incloses algunes trampetes que es podrien haver estalviat) d’un president legítim, tràgic, valent, que està lluitant per fer un forat a la muralla d’Europa.

 

Goliat-Felipe contra David-Puigdemont, una lluita èpica i desigual que té com a escenari el colisseu d’Europa, on els grans taurons es mengen els peixets.

 

Aquesta és la història. Encara que perdi, Puigdemont ja ha guanyat. I amb ell, nosaltres i l’ànima d’Europa.




Comentaris
joan de canyamars
Si senyor. Xapo!
Josep BR
Claríssima Extraordinari article ! No es pot fer una explicació més clara ! Felicitats !
Montserrat
Vistes les circumstàncies, no entendré mai dels mais com és que ERC posa pel davant el partit i no el país...actualment això no s'entén...perquè si em diuen que el 1O és perquè el President va recular,,,i ara no el volen veure ni en pintura...la ciutadania hem vist que ERC tampoc tenia la intenció de tirar endavant la República. El 21D qui realment va guanyar va ser el President Puigdemont.
Xitxarel·lo
No perdem de vista per què estan tan disposats a mentir, a fer el ridícul, a carregar-se la façana democràtica: per tapar un sistema corrupte, centralista, podrit, amiguista, trampós, prevaricador, ineficaç, ineficient, ruïnós, antiquat, autoritari i violent. Us sistema que beneficia les elits madrilenyes que, un cop satisfetes, deixen caure engrunes cap als estrats socialment inferiors, que ho agraeixen votant els més impresentables i agitant banderetes emocionats. Espanya és això.
Harta de fachas
Un article preciós. Només una observació, DAVID VA GUANYAR sense matisos. Amb un bon tir de fona li va rebentar el cap d'una pedrada al Goliat i va canviar el curs de la hiatòria. Llicò: apuntar al cap i tirar de fona amb promptitud i potència màxima. Només cal saber on està el cap del monstre. Ho meditarem. VCLl!!!
ciutada de tabarnia
amb les vostres pajes mentals cap els condadets catalans a tabarnia ni us volem indepres ni sou majoria sou quatre i us podeu anar els 4 als condadets pirenaics del nord i deixar-nos en pau a nosaltres i al nostre president D Albert Boadella entessos mamarratxox.
ciutada de tabarnia
harta de fachas et dic com al remigio , els valencians indepres son 4 i el del tambor , be els 4 us podeu anar tambe als condats del nord passant per tabarnia, i deixar en pau als valencians i als tabarnessos.
EREP
AL CIUTADÀ DE TEBARNIA, LI DIC; nano ho sento,pró estas tocac de l'ala, festo mirar,abans no sigui massa tard. No esperis a demà.
EREP
Sr. JOan, un SR. escrit, ¡¡¡ felicitats !!!
Narcís ( n'és obvi que l'1-O presentà lla irrellevància de sa existència així " sou públic " llençat al no res .. davant fet així mai per mai pot ser putxinel•li o efecte de referendament de ningú! )
-- Verament la ' literatura ' que llançà a Davos n'és paradigma d'allò que és ser " fariseu " ! -- Si és ' àrbitre i moderador ' del funcionament regular de les institucions .. per què no badà boca mai pel que fa a la mateixa recollida de signatures o ' dónde hay que firmar contra Cataluña '? -- Per què no fou conseqüent quan mateix Montilla digué com simple avís/ informació allò de la ' desafecció de Catalunya ' àdhuc artistes foren encausats ( com el mateix Pepe Rubianes, al cel sigui ! )?
De moment ...
... en fer el ridícul una i altra vegada va guanyant Puigdemont per golejada. Perquè Puigdemont no és David.
jalfe
MOlt bon article
Algú us ho havia de dir
Taberneros i teberneres, les vostres tonteries enverinades però ridícules i molt mal escrites, ens la bufen. L'antro de taberna que voleu montar és un insult a la inteligència encara que, clar, no us en adoneu perque no en teniu. Així us engoliu tota la bilis que es destil·la del resentiment i l'enveja de ser uns miserables colons i rebenteu, fatxes de merda. Visca la República Catalana!
Mol be dit Joan ruvira
Dons, fins i tot que en Carlas Puchdamón Cashamachó no tingui astudis, dons astá guañán la partida a en Rajoy, en Felipe VI, fins i tot la pulisía, dons, no maxtrañaría res ca al dimacras sa prasantara al parlamén sensa que li detenguin, fins i tot, dons

envia el comentari