Repensar l'independentisme

"L’independentisme és un objectiu que requereix rigor, sacrifici i duresa; i amb uns dirigents amb una convicció i una fermesa de caràcter que impedeixin la claudicació immediata com va passar a partir del 27 d’octubre"

Una etapa política ha finalitzat a Catalunya. Entre el 2012 i el 2017 hem viscut l’anomenat “procés” que va finalitzar el passat 21 de desembre del 2017 amb unes eleccions autonòmiques imposades pel govern d’Espanya. A partir d’aquell moment, en el qual els partits parlamentaris que proposaven un estat català independent van acatar l’article 155 mitjançant la convocatòria electoral decretada pel Partit Popular, podem afirmar que la via unilateral de declaració d’independència ha quedat aparcada.

 

Aquest fet ens situa en un altre paradigma polític. També perquè els principals actors de tot aquest procés són en una situació subjudice dins l’entramat judicial espanyol. Això condiciona absolutament tota la política parlamentària que es pugui realitzar a partir d’ara, simplement perquè l’amenaça processal impedirà fer una política oficial de trencament amb Espanya.

 

Cal assumir que tant l’estratègia com la tàctica emprada fins a aquest moment, ens ha situat en un escenari de derrota momentània. El marcador ha estat 155 a 1. El gol que l’independentisme va marcar va ser l’1 d’octubre passat. Aquell dia vam descobrir un moviment polític combatiu i patriota. Com també aquest mateix independentisme va descobrir per primera vegada l’odi que genera a Espanya. En el decurs d’aquella jornada, els partidaris d’una Catalunya independent van adquirir una maduresa política. Tots vam constatar que la fundació d’un estat català era impossible mitjançant amb el pacte o l’acord amb Espanya. La negociació era i és una quimera.

 

Tot s’ha fet pensant en escenaris que no es corresponien amb la realitat. Hem descobert que l’expressió “un sol poble” era només un eslògan per amagar la crua realitat de tenir entre nosaltres elements amb l’esperit del colonitzador. No són només els diputats de C’s o PP, són també el veí de sota. La seva premisa és sotmetre la nació a la mentalitat, llengua, cultura i administració política espanyola. L’escenari que es desprèn de tot plegat és que cada vegada més ens endinsarem en dues comunitats enfrontades. Les terminals polítiques, socials i mediàtiques dels poders de Madrid a Catalunya aniran fomentant aquest clima de divisió amb propostes incloses de fragmentació o mutilació territorial de Catalunya. Un discurs amb reminiscències balcàniques anirà guanyat pes.

 

El desconeixement sobre la duresa de trencar un estat que forma part d’un statu quo com l’actual UE o ignorar que, per a la fundació d’un estat sense pactar amb l’estat matriu, cal el control del territori per l’ús de la força, són errades que sempre haurem de tenir present a partir d’ara. No ens ha de fer res assumir que les concepcions i l’estil polític emprat fins ara podien servir per sentir-nos satisfets amb nosaltres mateixos, però no per guanyar. Insistir en la utilització d’uns preceptes que no ens han servit seria un suïcidi per l’independentisme. A tot estirar, només tindrien utilitat per esdevenir un desig col.lectiu més sense materialitzar, com ho pot ser voler acabar amb les injustícies socials.

 

En conseqüència, una manera determinada de fer política ha arribat a la seva fi. Els resultats no han estat els que ens havien promès els seus protagonistes, els quals haurien d’assumir d’una vegada per totes el seu fracàs. Prou d’amagar-se més darrere d’excuses de mal  pagador que només intenten perpetuar una impotència. Sortir d’aquest cercle viciós comporta refer conceptualment el projecte polític independentista. De dalt a baix. I deixant de banda capteniments que no generen cap motivació més enllà de les nostres files. Ens cal ser honestos intel·lectualment amb nosaltres mateixos tot acceptant que l’independentisme és un objectiu que requereix rigor, sacrifici i duresa; i amb uns dirigents amb una convicció i una fermesa de caràcter que impedeixin la claudicació immediata com va passar a partir del 27 d’octubre.

 

Possiblement ens haurem de posar davant el mirall i veure coses que no ens agraden. Però sense fer aquest exercici col.lectiu, que hauria de ser en forma d’un gran Congrés independentista, anirem arrossegant-nos pel trist pendent de la incompetència nacional.




Comentaris
Assumpció Cantalozella
Sou una colla els que feu aquesta anàlisi. Hi estic totalment en desacord. Tots sabíem que arribat el moment de declarar la República s'obria un camí no fressat. Som aquí
Ramon
La culpa no és només dels dirigents nacionalistes, Espot.
ona
no se sap com és el cami. Fem-lo, transitem-lo. Senzillament. Sense exigències entre nosaltres. en tot cas l'única: voler-ho. Machado ho va deixar dit: caminante...
Núria Florensa i Soler
Vam pensar i vam creure q la ñ no s'atraviria a la BRUTALITAT, som ciuatadans de l'UE però tothom a mirat a un altra cantó i com mtre. Zaido si convé mentir. La cruïlla és difícil pel pacifisme i, a més, ni reconegut! Però és fins ara l'opció escollida. També cal el "no tenim por" sigui real per estar disposats/es els polítics, líders, activistes, entrar a la presó i pasar el "testimoni" al següent. Això ho bé no ens en sortirem! Esteu disposats? Doncs SEGUIM LLUITANT!
terrassenc
No Espot, aquí només han fallat els polítics (dient que sí i fent que no), si entenem això, no ho tenim tan negre. A més, la dictadura espanyola no deixarà cap altra possibilitat que la República Catalana o l'aniquilació.
Molt fàcil
Molt fàcil fer un discurs com aquest però, i em sap greu dir-ho, no toca de peus a terra. Caldrà revisar estratègies, aguantar ferms, tenir imaginació i fermesa, no claudicar, però sabent sempre amb qui ens les havem. D'acord amb l'Assumpció.
Depen de nosaltres. La piolina i el eme punto estan cagats
No cal repensar res. Al poble se'ns estan inflan els pebrots i els que volen marxar d'españa cada vegada son més. Com la fruita madura està a punt de caure tot i d'acabar en República. Persistim. Mireu com d'un dia per l'altre va caure el mur de Berlin i els qui ho vam veure semblava que era IMpossible que passés tant sol moments abans. L'ESTADA A eSPAÑA TÉ LES HORES COMPTADES. I a Puigdemont l'hauriem de recolzar i preservar més que la República. L'estat és feble i ens tenen por.
I que fem contra els colonitzadors espanyols?
Vagues generals, de fam, del que sigui? no fem res. Hauriem d'atcar on mes mal fa, l'economia.
Santi
El primer què s'ha de fer un cop format govern, és establir una hisenda pròpia i administració, inicialment a Internet, per poder obtenir una NIF/CIF Català, amb els corresponents permisos d'activitat econòmica IAE, etc... etc... I que la gent vagi donat-se d'alta. A partit de llavors, que es pugui facturar amb NIF Català o Espanyol segons convingui i així començar la desconnexió. Lògicament, amb NIF Català hi hauria d'haver menors impostos per tenir una Administració més reduïda i eficaç.
S. Mas S.
El realisme es manifesta a l'article, però la cruda realitat te una altra vesant : El fracàs de l'espanyolisme: molts subdit ho son a la força i volen marxar, només hi remanen per la violència fisica i legislativa. : L'estat español està trencat, cosit amb filagarces els seus pedaços. Jo crec que la estrategia seria més efectiva als nostres interesos si ens esforçarem en la demolició de l'entramat estatal i palesar la no democracia de la supremacista constitició castellanista.
ciutada de tabarnia
no cal repensar res mamarratxo adoctrinat, a tabarnia els que monteu pollos no teniu res a fer us quedeu en el vostre pais, i deixeu de donar pel cul,el nostre president el honorable Albert Boadella,ja ha dit que no us volem per a res a tabarnia sou un destorb al vostre pais condadets pirenaics del nord estareu millor.
petronio
República Catalana o aniquilación, así de sencillo, así de simple y así de brutal.
Harta de fachas
Gran Congrés Independentista!!! Molt bona idea, Espot. Un gran encontre per comptar-nos i contar-nos fins on estem dispostos a arribar davant de la disjuntiva que sen's planteja: Independencia o aniquilació. L'estat escanyol mai negociarà i EU ha demostrat que passa de nosaltres. Només ens queden dos camins: o rendició o guerra. Hem de decidir i asumir el destí que triem. Que les nostres organitzacions convoquen el Congrés. Visca Catalunya Lliure!
...SIEGFRIED...
...SOLO NOS FALTA LA BOMBA ATOMICA...
en una entrevista radiofònica
avui el m.rajoy a dit que ni en més del 50% dels vots, es mourà res...o sigui, tots aquells que tant s'ha esgargamellen deint allò tant suat de "el que cal fer és eixemplar la base independentista", ha quedat reduït a res...pura trola per anar passant i res més....com no ens hi posem de debó, ells encara esperan que baixi el souflé.....SOM REPÚBLICA!!!
República Catalana
100 % d'acord. Es pot comprendre que algunes persones joves i poc aficionades a repassar la història es pensessin que era possible la "revolució dels somriures", fins i tot que alguns creguessin que els espanyols i els espanyolistes també somriurien. Continuar, després de l'experiència, amb les mateixes collonades ja és un altra cosa...
Narcís ( la democràcia hi és justament per canalitzar diversitat i pluralitat .. ni cas a les mamarratxades dels ' fatxes ' o infantiloides, gamarusos i interessats espuris ! )
Ras i curt : 1. No hi ha dues comunitats enfrontades .. renoi, munt de no catalans d'amor ens recolzen així com munt de catalans d'amor no pas ( ja els hi agradaria als ' fatxes ' fos així ! ) ! 2. Mai per mai els pro la llibertat nacional de Catalunya han de fúmer's entre si .. seria actuar com cavall de Troia així ser pro qui busca ' ante se romperá Cataluña ' ! i 3. Demanar més confiança àdhuc fe a l'autor pel que fa a nostres conciutadans ..seran compatriotes encara que avui no ho sàpiguen!
tramontana
1) fer un govern de gent molt competent 2) en cada Conselleria, fer país i pedagogia de Republica 3) Tenir 3 o 4 portaveus que fotin canya sense pietat a les mentides unionistes... a lo bestia.... 4) esplicar els grans avantatges que suposarà l'independència per les empreses i la butxaca de la gent 5) augmentar la base independentista... i s'ha acabat Caspanya!
Despertem i posem-nos d'empeus d'una vegada
Intentar fer vagues generals, no es positiu per nosaltres, perquè MAI serà una vaga general on tanqui i pari tothom, no fem mal als grans, només al mitja i petit comerç. Fins que no es crei una xarxa, una força de voluntaris, per poder desobeir la injusta "justícia borbònica", ja podem dir i bramar tot lo que volguem, només ens aniran arruinant mica en mica, un a un, i anirem omplin las seves presons,no es pot lluitar simètricament, si anem amb un lliri a la mà, i l'altre va armat fins las dents
O Vichy o Churchill
Ja ens van encolomar Vichy ara només ens queda Churchill.

envia el comentari