Més dels Txarango i de Macaco que de Roger Torrent

En les darreres dues setmanes, en dies diferents, a través de la mateixa pantalla, hem pogut recordar l’inici i constatar el desenllaç d’una pel·lícula que, en versió original, ens havia semblat que podia acabar bé: ho dic perquè, a TV3, amb pocs dies de distància, hem vist d’una banda el reportatge sobre l’1 d’octubre i d’altra la Sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, i aquest final planteja ─si més no─ algunes preguntes als diferents sentits amb què es parla de política.

 

Sobre la possibilitat de pensar la política com a pràctica plena de sentit humà ens en va parlar molt l’experiència que envoltà l’1 d’octubre: no parlo d’institucions, ni de poder... ni tan sols de partits. Parlo de la pràctica política humana que va suposar que tantes persones, al llarg de setmanes, haguessin sostingut una gran xarxa d’organització fins al dia 1. Parlo de la comunicació fluïda al llarg dels dies previs entre gents dels barris, de les previsions, de les vetllades, de la quantitat de persones compartint al llarg d’hores desitjos, nervis, somriures, calma, paciència, por i, sobre tot, sentit comú. Més de dos milions de persones, pels volts de l’1 d’octubre, a Catalunya, van compartir sentit comú i en van fer política. No va caldre, ni tan sols, entrar dins la política dels drets.

 

Del sentit comú de la política de tot allò, però, a 22 de gener, me’n parlen més els Txarango d’”Agafant l’Horitzó” o el Macaco de la “República de la Tramunta” que Roger Torrent, sincerament.

 

Prenc l’experiència del dia 1 d’octubre i la figura de Roger Torrent per a il·lustrar la distància entre diferents conceptes de política: la dels carrers plens de gent organitzant-se i la dels passos perduts dels salons del Parlament. Fa dies que la gent seu al sofà de casa i posa la tele a veure què faran Roger Torrent, una Mesa del Parlament que fa por de tan masculina, i els advocats de Puigdemont: ja ho entenc, ja, perquè en fa molts, de segles, que es diu que política és només allò que es fa des de les institucions, però ara que, en versió original, la pel·lícula semblava que acabava bé... quin final més trist!  




Comentaris
Hamilton
Quin potipoti ¡¡ Aquest escrit només serveix per a conixer l'unionisme de qui ho ha escrit. I també fer recordar el cinisme dels comuns quan critiquen que només hi ha una dona a la Mesa del Parlament quan ells portaven també a un home com a candidat.
Ara i sempre
Aci no s'ha acabat res, Martinez. Seguim el que venim fent fa mes de tres segles i si no ho aconseguim, per gent com vos, tenim relleu generacional. Deu ens guard dels covards!
Jaumet
Unionisme pur i dur aquest " article "
Fat Boy
El que tambe fa por, de tant masculi, es l'equip del Barca que li'n va clavar 5 al Betis.
JRRiudoms
Crec que un diari digital no és el lloc més adient per fer teràpia a la por aquesta que té l'autora de l'article a tot allò que soni a "mascle" o "masculí". S'haurià de seure a un chef-long i rebre terapia profesional. Millor això que no pas castigar als lectors amb les seves mancançes, frustracions i odi. Atentament
Andreu
"una Mesa del Parlament que fa por de tan masculina" Li fan por els homes, però no som pas més dolents que les dones. Actualment es pot fer infinitament més mals per lleis i altres mètodes que per força bruta. Però... proposaria a El Món, que inclogui articulistes igualitaristes. O sigui que siguin crítics amb l'actual feminisme anti igualitarista i victimista.
Cccont
A mi em fa mes por la INES ARRIMADAS per mentidera i per demagoga per menysprear al poble de Catalunya i per la SUPÈRBIA QUE LA CARACTERITZA
Quin cacao...
L'autora confon desitg amb realitat? Sigui el que sigui, deixa clar que no toca de peus a terra. No sé si un diari es pot permetre aquest tipus de columnes massa temps. Salut.
Sra. Martínez
No la llegeixo gaire sovint perquè en conjunt em sembla repetitiva i escassa d'idees. Per això deu tirar de tòpics. Abans d'exclamar-se tant, pensi detingudament en Cospedal, SSS, Arrimadas, Andrea Levy, Susana Díaz, Esperanza Aguirre, Rita Barberà, la Jutgessa Lamela etc..poderoses i que fan autèntica basarda.Defensar les dones no ha de dimonitzar els homes.Lluito per la igualtat salarial però vull ser valorada pels meus mèrits professionals, no per "cupos"
A què ve ara aquesta observació?
Forcadell, Simó, Bassas, Ortega, Borràs, Rigau i d'altres dones han tingut càrrecs importants en les legislatures dels últims 6 anys. Sincerament, queda molt a fer encara en qüestions d'igualtat de gènere, però aquí crec que l'articulista té ganes de buscar brut per criticar el govern. A mi em fa por viure sota un gobierno que m'amenaça amb presó si participo en activitats d'Òmnium, perquè ara són "sospitoses de violència". A l'autora això li és igual. A Colau també. Curioses demòcrates.
Narcís ( fins quan un digital serio o que procura donar importància a les coses així no jocós o buf .. pot permetre escrits que semblen cercar enfilament personal per interès ídem .. a càrrec d’absència de qualsevol raonament àdhuc equitat envers la població, tot plegat, Catalunya?)
Text absurd, ço és, on n'és el missatge o, simplement, idea/ pensament/ criteri/ opinió i .. de què, quina cosa? PD: només he entès ' mateixa pantalla ' , òbviament ( renoi, si esperem ho ensenyin les d'abast estatal o mateixes regionals o locals espanyoles ! ), i ' massa titola sola o sense prou aixopluc ' en la Mesa !

envia el comentari