Monsieur Puig, el resistent de Brusel·les

"Però va acceptar el repte, va apujar l’aposta i ara està a Brusel·les"

Resistent, resident i exiliat. Aquest és el «Monsieur Puig», terrassenc, que s’ha atrinxerat a Brusel·les, amb l’únic president legítim que té i pot tenir Catalunya. Ja fa setmanes que em fixo en ell quan surt a les fotos o algunes entrevistes: el seu és un drama personal i alhora col·lectiu, un fragment d’una lluita més àmplia i no gens monolítica, però en la qual hi ha uns mínims que compartim moltíssima gent. Ras i curt: la patacada ha estat brutal, sí, pèro de pas enrere, ni parlar-ne.

 

Lluís Puig va arribar a conseller de retruc el juliol de l’any passat, enmig d’una crisi, i no ha deixat d’estar en crisi des d’aleshores. Quatre mesos de conseller, fins el dia que va caure la bomba atòmica del 155, i després uns mesos més de conseller exiliat a Bèlgica, espiat pel CNI espanyol, protegit per la policia belga i pendent d’una ordre de presó que es pot reactivar qualsevol dia.

 

No he tingut gaires oportunitats de tractar Lluís Puig. Fa molts, molts anys, vaig tenir-hi una certa relació, per qüestions de feina, i he anat veient com des d’un món tan fràgil com el de la música i les tradicions s’anava construint un camí professional, amb una gran dosi de risc i gosadia. Després es va anar situant digníssimament en el que podríem anomenar la «cultura institucional», que no deixa de ser una trinxera per protegir totes les formes de cultura. Recordo haver-me admirat del seu èxit en projectes aparentment impossibles i inviables, que revelaven una capacitat de passió i de fe que al capdavall hem vist en el seu gest valent de refugiar-se a Brusel·les.

 

Un gest precedit per un altre, que també té molt valor: entrar en un Govern que tothom sabia que, d’una forma o altra, tenia els dies comptats i era una garantia segura de problemes judicials molt seriosos. Segurament, hauria estat més tranquil fent d’alt funcionari i passant pel tub del 155 discretament, com han fet tants d’altres.

 

Però va acceptar el repte, va apujar l’aposta i ara està a Brusel·les, representant-nos a tots, més enllà del seu partit, més enllà de les seves idees.

 

L’exili o la presó, què és pitjor? Difícil de dir. En tot cas, quan la causa és justa, tan digne i honorable és l’un com l’altre. Són, només, formes diferents de patir i de resistir, doloroses, dramàtiques, duríssimes, per a ells i per a les seves famílies. Els presos, com Josep Rull, com Junqueras, com els Jordis, com tots i totes els que han passat per la presó, o els exiliats, ens han salvat la dignitat. Cert que no van saber ni mesurar les forces, ni calcular el moment ni aparcar els personalismes i partidismes malaltissos. Ho dic amb afecte i respecte infinits, però també amb respecte a la veritat, que en aquest país encara no estem disposat a afrontar. En qualsevol cas, el seu sacrifici els honora.

 

«Monsieur Puig» i tots els altres homes i dones que se l’han jugat i han arribat fins a les darreres conseqüències, han fet molt més que un sacrifici: amb ells «hem passat pantalla», i aquesta vegada de veritat. El país ja no tornarà a ser el mateix. I sí, sembla que està en un carreró sense sortida, però justament és al contrari: entre els presos, els colpejats, els manifestants, els votants, els tossuts, els idealistes i els exiliats de Brusel·les, han, hem, obert una esquerda notable als murs ja esquerdats del règim del 78 i portat el cas català a l’escenari internacional. Just allà on, algun dia, no molt llunyà, s’obrirà una porta.

 

La resistència des de Brusel·les és una gran oportunitat i cal agrair-la a tots els que, com «Monsieur Puig», l’han fet possible.




Comentaris
Anònim
Rovira: la teva opinió només és teva. No vulguis creure't que tothom pensa com tu. La suposada resistència nomès és por i s'han pixat a les calces. Puigdemont era un president a qui no va votar ningú. Quedi clar que els fugitius de la justícia no ens representen a tots. I el Puigdemont no demostra saber on tê la mà dreta. Potser haurem devorar Mortadelo i Filemón.

envia el comentari