Maragallismes

"Als Maragall, com a tantes generacions de catalans, Espanya al final els ha fallat"

Ernest Maragall hauria pogut fer un discurs a base de flors i violes, de cotó fluix i tòpics ensucrats per cobrir l’expedient, però va decidir agafar el toro per les banyes i estar a l’altura de la història. Estrenar Parlament després de les brutals rebaixes del 155 i amb una llarga llista d’empresonats, exiliats, colpejats, castigats, acomiadats, perseguits i humiliats exigia trobar el to adequat, la dignitat imprescindible per obrir una etapa que serà tan aspra i dura com la que deixem enrere.

 

Amb el seu esmolat discurs, Maragall (Ernest) va reivindicar Maragall (Pasqual) i va despertar l’eco d’aquell contundent «Escolta, Espanya» de Maragall (Joan), matisat pel seu «Visca, Espanya», que encara somiava truites perifèriques en els primers anys del segle XX.

 

Als Maragall, com a tantes generacions de catalans, Espanya al final els ha fallat.

 

D’aquí que en la primera sessió del Parlament, el germà del Pasqual, el que va intentar l’Estatut impossible del 2006, una fràgil fugida cap endavant entre traïcions i maniobres de tota mena, hagi bastit un discurs rodó.

 

Tan impecable, que constitueix la rèplica de tot un país al discurs televisat del que un dia no molt llunyà deixarà de ser el seu rei, Felip VI.

 

Un rei que com a la versió més antiga dels Segadors «declarada ens té la guerra». Un rei que s’ha apuntat el primer a cridar «A por ellos» i a llançar un «boomerang» que tard o d’hora impactarà de ple contra la seva corona.

 

Entre altres coses, Maragall (Ernest) va fer una esmena a la totalitat al federalisme utòpic, als maragallismes i al tarradellisme. Sí, va fer-ho amb respecte, amb afecte, amb la màxima delicadesa envers els símbols, però trencant definitivament els ponts i marcant un nou temps del qual només sabem que serà nou i que està entestat a deixar enrere l’artefacte inservible de l’autonomia i de la monarquia borbònica. En el paquet, òbviament, també hi havia el pujolisme, amb les seves virtuts innegables i el fangar de corrupció i personalisme en el qual es va enfonsar. Coincidències de la història i l’agenda judicial: això ha passat la mateixa setmana que la justícia ha recordat aquell «Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%». Per cert: la resposta d’Artur Mas, aquell febrer del 2005, s’hauria d’emmarcar i contrastar amb les delirants argumentacions del «segon pas al costat»...

 

Maragallades, en deien, d’aquelles idees eixelabrades que deixava anar «en Pasqual» en aquells anys que es va convertir en la bèstia negra del pujolisme...

 

Tanmateix, la seva estatura política, en un país no gens petit però de política petita, va quedar fixada en dos moments que ara expliquen millor que mai el camí que hem recorregut. El primer, el del 1992, quan l’Estat espanyol va cedir el lideratge dels Jocs «d’Espanya» a un alcalde català. El segon, el 2006, quan l’excés d’optimisme i tacticisme del nou Estatut va portar-lo a ser defenestrat pel seu partit i després ens va portar a perdre la innocència... Ell, que va contribuir decisivament a la millor i més intel·ligent actuació de l’Estat a Catalunya, va ser qui va contribuir també a revelar l’autèntic rostre de l’Espanya de sempre, la que torna i torna i torna...

 

Per això té una alenada de justícia poètica el discurs del seu germà Ernest, que tanca tota una època i abraça totes les seves contradiccions, errors, encerts i il·lusions perdudes. I obre camí a nous somnis i a no resignar-nos a tanta misèria.

 

Un toc del millor maragallisme per al país dels besnéts i rebesnéts que ja saben que l’Espanya del segle XXI, com la del 1898 o la del segle XX, ni escolta ni escoltarà.




Comentaris
Ramon
Sembla que hem d'estar més reconeguts a qui va ser botifler que a qui no va ser-ne. Sembla que ens ha de merèixer més confiança patriòtica el sucursalista que el 2010 es va tornar independentista per raons que ara millor obviar-les, que qui sempre va jugar amb la samarreta nacional catalana. Em sembla bé que hagin rectificat i em sembla bé que no se'ls recrimini res. Però si la seva república pensa llepar-los tant al cul alhora que s'insulta Convergència, per mi ja pot quedar-se "en los bares".
AVIA
Em va agradar molt el discurs del Sr. Maragall, pero estic d'acord amb en Ramon d'encerts i disbarats n'hi han a totes bandes i no es just criticar a uns i deixar per terra a uns altres, tots van fer el que van poder i es van esfonsar en la corrupció segurament per igual o no hi ha 3 ö 4 per cent en els altres partits?
Núria Florensa i Soler
Vagi per endavant q no soc fan dels Maragalls actuals. He de dir q el discurs d'Ernest Maragall ahir va ser el millor de la jornada parlamentària i així ho vam viure els q estàvem davant del PARLAMENT ahir, moltes hores. Gràcies de tot cor!
ME MONDO
Presidir la mesa de edad por ser el mayor no da derecho a discursos políticos y menos aprovechando esa circunstancia, su función es dirigir la votación para la mesa y punto, no para aprovechar su minuto de gloria que nadie le ha concedido
Xavier
Magnífic Rovira, rodó.
Pere Grau
Sr. "me mondo": Allò que fa o deixa de fer el president d'edat en constituir-se un Parlament, depen únicament de la seva vàlua com a perona i com a polític. I té tot el dret a fer un discurs tan polític com vulgui. A Catalunya, a Alemanya i a qualsevol país democràtic del món. Dir altra Cosa és ignorar les normes parlamentáries més elementals...
ME MONDO
sr. Pere: Preside la mesa el de mayor edad de TODOS los presentes en el parlamento, de cualquier partido. Según el reglamento su función, ya que no ha sido votado ni elegido para el puesto ,se limita a dirigir la votación para la constitución de la mesa, y una vez elegida esta, para su asiento. De modo que ud. es el que debe leerse los procedimientos del parlamento catalán, ya que los desconoce
lex
El parlamentario de mayor edad de CUALQUIER PARTIDO es el que preside la mesa a los únicos efectos de dirigir la votación para elegir los componentes de la mesa, que al ser designados por votación tienen los derechos y funciones plenos para actuar. Lea el procedimiento sr Pere, no hable por hablar
Ramon
Sí, va ser un discurs molt bo. Em van sobrar els eufemismes per obviar les paraules CATALUNYA i NACIÓ. També em sobren les pretensions, ja no diguem si són condicionants progres, de fer un paradís. No, no serem un paradís. Serem independents. Serem lliures. Podrem defensar en millors condicions la identitat. I això ja és MOLTÍSSIM. Pel que fa a la resta, farem el que bonament podrem. Però, sí, molt bon discurs. No com l'altre. Per això Espanya li baveja a l'altre i l'enfurisma aquest.
Ramon
Un post anterior sentencia que encerts i disbarats n'hi va haver a totes dues bandes. Veus? Això. Això és el que no pot comprar-se. Tot i que de vegades el discurs independentista és pitjor encara. De vegades, sovint, el discurs independentista li llepa el cul a qui va boicotejar les nostres loteries alhora que satanitza qui va intentar imposar-les per posar un exemple entre mil milions que podríem recordar de què va fer el PSC i què Jordi Pujol. I ja no diguem si parlem de corrupcions.
Ramon
Li compro tot el discurs de Reagrupament a Joan Carretero i l'aplaudeixo amb entusiasme tot i que vingués del Tripartit. Poques millors defenses s'han fet de la raó independentista que la que va fer Antoni Castells ja en ple procés i no deixo de dir-ho per més que hagués estat del PSC. Benvingut tothom. Benvingut i protagonisme a qui, a més, tingui vàlua. Refregar-los el passat? No, no, no. Ara bé, conjuminar aquest criteri amb tractar Convergència com se la tracta, això és inadmisible.
sin alzheimer
Uds tienen un problema y se llama 3%
Harta de fachas
Poema para alzheimer: Qué es un problema, me preguntas mientras me encañonas con tu pistola azul. I tu me lo preguntas facha represor? Mi problema eres tu. Por cierto, podrías detallarnos los porcentajes problemáticos del misterioso M.Rajoy y sus 800 ladrones?
sin alzheimer
Yo señorita" harta de fachas" quería evocar el discurso de otro Maragall, que sí que tenía derecho a discurso político y no como el hermano por ser el de mayor edad se marcó un discurso que no tocaba. En cuanto a represor, pistola, facha no me doy por aludido, soy de izquierdas y jamás he reprimido a nadie ni lo he alentado. Tómese una tila
per "sin alzheimeir"
et deixes un petit detall, el problema del 3% no és un problema només català, ÉS UN PROBLEMA D' ESPANYA...és la manera de gobernar que tenen els castellans, des de la transició o més abans i tot...o sigui, que no vingueu amb lliçons des de castellà, bressol de la corrupció més ferotge de tot Europa.

envia el comentari