Sobre la ‘conversió’ d’Artur Mas

"Podria ben bé ser que Mas —i molts milers de catalans— l’encertés quan no era independentista i l’encerti també ara que ho és"

L’abandó, per part d’Artur Mas, de la presidència del PDeCAT, ha donat lloc a un cascada de ressenyes biogràfiques i perfils sobre la seva trajectòria política. Perfectament lògic i natural. En totes aquestes peces periodístiques, o en la gran majoria, es repeteix que Mas és un ‘convers’,  és a dir, algú que va passar, i amb ell el seu partit –Convergència Democràtica- i molts milers de catalans del nacionalisme gradualista i reformista al sobiranisme i l’independentisme.

 

Els tòpics poden ser mentida, falsos, etcètera. En aquest cas, però, com passa a vegades, el tòpic és absolutament cert, almenys en la superfície. Mas va transitar de no creure en la independència –per les raons que fos- a creure-hi –per un altre conjunt de raons.

 

El que no veig clar en absolut en aquesta narrativa sobre la biografia política de Mas és la implicació segons el qual abans, quan no era independentista, s’equivocava, i, després, en canvi, en fer-se’n, l’encertava. Ambdues coses es donen per suposades, gairebé per òbvies.

 

El mot ‘convers’, que tant se sol utilitzar quan es tracta de referenciar la trajectòria del president, remet a la rectificació i al pas d’una fe menys apreciable a una altra de millor. Es ve a dir que Artur Mas va anar de menys a més, va ‘evolucionar’, partint d’una posició imperfecta (la no-independència) cap a una de perfecta o millor (la independència), progressant, millorant, com qui diu.

 

Aquesta lògica és manifestament tramposa. Podria ben bé ser que Mas –i molts milers de catalans- l’encertés quan no era independentista i l’encerti també ara que ho és. Perquè les opcions polítiques esdevenen millors o pitjors segons la realitat, el context de cada moment. Per això Keynes va proclamar que quan les circumstàncies canviaven, ell canviava d’opinió.

 

Però la cosa no acaba aquí. Podria ser també que Mas –i tots els altres- s’equivoqués tant abans (quan no era independentista) com ara (que ho és). O que abans l’encertés i ara estigui equivocat.

 

Qui ho pot saber, vull dir: saber del cert, segur, tot plegat?




Comentaris
Narcís ( deixem nostra gent en pau si no n'és per a lloar-la .. i fumem-hi la vista, l'interès i les ganes al botxí, al responsable, al culpable, al malvat/ pervers que té Catalunya negada, anihilada i espoliada ! )
No sé pas qui fum el mot de ' convers ' , ço és, si l'home n'és ell i sa circumstància .. ' un president ha de ser sa presidència i son poble ' ( sense més contemplacions ! ) ! PD: i més quan ha estat aquest estat qui empentà Catalunya vers l'atzucac o abisme ( no seria gens d'estranyar fumessin i fumessin Catalunya tot cercant ens n'anéssim i .. fora autonomia ! ) !
LoPep
En Mas, com tots els catalans abans que ell, han arribat a entendre que amb Espanya no hi ha res a fer. Fins a la seva generació hom podia pensar que el problema era l'Espanya dictatorial; ara ha quedat ben clar que qualsevol Espanya és, per a nosltres, dictatorial i opressora.
Toni
Article infumable i buit. El primer i principal sentit del mot ‘convers’ en la cultura espanyola (i per contaminació en la catalana) és ‘trànsfugue’, aquell que canvia de jaqueta per conveniència, per enredar els altres perquè en el fons no hi creu en la nova fe. Per això els conversos els cremaven i no es podien mai treure de sobre l'estigma de ser-ho. A Mas se li diu convers amb la mateixa mala intenció, en aquest país malparit i desagraït.
Ramon
Jordi Pujol no deia "Ara no toca" (la frase pujoliana era "Això no toca", adaptació nostrada del recurrent "No comment"). I menys encara ho va dir mai referint-se a la independència perquè hauria sigut admetre que era aquest l'objectiu final, màxim. Jordi Pujol, d'haver-se referit a la independència, no hauria dit "Ara no toca" sinó que hauria negat obertament que la volgués. I bé que hauria fet. Perquè, realment, no tocava. I tant, que no tocava. Tocaven unes altres coses.
Ramon
S'ha de ser molt curt per no entendre que moltes vegades i no només en política explicitar l'objectiu perjudica aconseguir-lo. Un exemple. Els espanyols ens volen assimilar, castellanitzar, exterminar com a poble. Però cada vegada que en els tres segles i escaig que portem de procés sobiranista se'ls ha escapat reconèixer-ho ens han afavorit perquè ens han donar força argumental i ens han ajudat a atiar la resistència.
Maria
Molt bon article i demostra que els evolutius som el futur. Els religiosos, els creients i els purs son senzillament el feixisme etern
Ramon
El feixisme no és etern, Maria. L'eternitat no té ni inici ni final i el feixisme va tenir totes dues coses.
EREP
Si, penso que en Mas no era independentista, com la majoria de catalans; pró, vistes les cosses, amb canviat la fe amb la nostre terra; hi es que espanya amb la seva ambició ens ha fet canviar de camissa. El Sr. Mas té tota la raó ,hi penso que passarà ha la historia com a un lluitador per la independencia.
Ramon
Espanya sempre va témer més Convergència que les esquerres independentistes. I amb raó. En realitat les esquerres independentistes sempre li han fet més servei que nosa.
Fat Boy
No es solsament Mas que es un convers. Jo mateix creia que Espanya era una dictablanda i ara m'he convencut que es una dictadura amb tots els ets i uts.

envia el comentari